L’Auditori número 1 de l’Espai Cultura de la Fundació 1859 Caixa Sabadell s’ha convertit en l’escenari d’una interessant taula rodona organitzada pel Panathlon Club Sabadell per analitzar l’esport d’elit des de diferents punts de vista, amb la participació de quatre esportistes sabadellencs, dos dels quals retirats (la taekwondista Elisabeth Delgado i l’exjugadora de bàsquet, Mireia Navarrete) i dos encara en actiu com Mati Ortiz (waterpolo) i David de la Cruz (ciclista). El debat ha estat moderat per l’experimentat periodista de RTVE, Àngel Càrceles, especialista en el món poliesportiu.
El debat s’emmarca com un dels actes estel·lars en la commemoració del 50 Aniversari del Panathlon Club que presideix Josep Masip, qui també ha destacat el recull de fotografies que es podien veure a l’entrada de la sala, documentació recollida pels socis de l’entitat Martí Sala i Àngels Vives. D’altra banda, el president ha destacat “la cultura poliesportiva de Sabadell i la seva capacitat per generar esportistes de primer nivell”. Un bon nombre de persones, vinculades a diferents clubs i entitats de la ciutat, no s’han volgut perdre la cita.
El president del Panatlhon Club, Josep Masip, obrint l’acte / Lluís Franco
Com s’arriba a l’elit, els sacrificis que s’han de fer, els èxits i fracassos, anècdotes, situacions complicades i altres aspectes més personals s’han barrejat durant gairebé dues hores. Mati Ortiz, qui ha demostrat els seus dots periodístics, ha trencat el foc amb una curiosa revelació: “Jo tenia por a l’aigua, però m’hi van llançar amb 3 anys i porto tota la vida al Club Natació. Quan em van fer escollir entre natació o waterpolo ho vaig tenir clar: m’agradava l’esport d’equip”. Elisabet Delgado va apostar pel taekwondo veient “pel·lícules del gran Bruce Lee per la televisió. Veia la seva concentració, habilitat i em va enganxar. Els meus pares van ser claus per poder entrenar i arribar lluny”. El cas de Mireia Navarrete ha sigut molt contundent: “era molt alta i ben aviat em van col·locar a l’equip de bàsquet de l’escola Concòrdia. Després, Escola Pia, Club Natació i una llarga trajectòria”.
Potser la situació més peculiar va ser la de David de la Cruz, qui va començar a anar amb bicicleta per un cúmul de curiositats: “Vaig començar fent atletisme, entrenant amb el Josep Molins a la Joventut Atlètica Sabadell. També m’agradava el futbol, bàsquet o fins i tot el ballet. Les lesions em van fer deixar l’atletisme i el destí va fer la resta: un dia vaig agafar una bicicleta per anar a treballar, vaig punxar i això em va permetre conèixer la gent del Cicles Trujillo. Allà va començar tot. Vaig començar a provar, em va agradar i amb 20 anys vaig fer el salt al món professional”.
Els Jocs Olímpics
A partir d’aquí, diverses experiències dels protagonistes. Elisabeth va ser una jove campiona olímpica de taekwondo -encara no era esport olímpic oficial- a Barcelona ‘92. “En aquell moment no era conscient el que significava. Havia guanyat campionats d’Espanya, Europa i del Món, però uns Jocs és una cosa impressionant. No podia ni imaginar-me que fos a Barcelona”. Mati ha rematat: “No he guanyat l’or olímpic, però uns Jocs s’han de viure per entendre el que significa”.
Mati Ortiz i Mireia Navarrete / Lluís Franco
Mireia Navarrete té una espina clavada. Ha guanyat lligues i una Copa de la Reina amb el Celta de Vigo, però “amb la selecció quedava gairebé sempre fora perquè he coincidit en la meva època amb una gran jugadora com Amaya Valdemoro en la meva posició. Venia una cita important i era dur quedar-se a les portes. És fotut”. Una situació complicada també la va viure Mati Ortiz: “del 2009 al 2019 era fix a la selecció. Després d’entrenar un estiu, l’entrenador em diu que quedava fora per una qüestió tècnica. Vaig plorar moltíssim aquell dia i em preguntava què faig ara els dos mesos de vacances després de no fer-ne durant deu anys? Després vaig entendre que l’esport són etapes i la meva a la selecció havia acabat i havia de gaudir del present i el meu club, que tant significa per a mi”.
David de la Cruz va defensar la selecció espanyola quan Alejandro Valverde va guanyar el Mundial. “Érem vuit corredors i havíem de treballar tots al màxim per facilitar la victòria del nostre company. Tens l’obligació de deixar el teu ego al costat, ser honest i fer la feina que et demanen en un esport molt individual. També et queda la satisfacció d’haver col·laborat a guanyar aquell Mundial amb la selecció”.
“Quan s’escull ser esportista d’elit ja saps que et tocarà sacrificar moltes coses”, han coincidit tots. “Gràcies a l’esport he pogut viure experiències increïbles, visitar 40 països diferents, conèixer cultures i idiomes i viure moments inoblidables”, ha subratllat el David. “Han passat 20 anys i els records són com si fos ahir”, ha admès l’Elisabeth. Per la seva part, Mireia confirma: “no em penedeixo de res. És un munt d’experiències que et fan veure la vida des d’una altra perspectiva, guanyes valors. Ho tornaria a repetir tot”.
David de la Cruz i Elisabeth Delgado / Lluís Franco
En el capítol d’estabilitat, la Mati s’emporta la palma perquè mai s’ha mogut del Club Natació “tot i que vaig rebre alguna oferta”. La Mirea i i el David han estat més rodamons. “He passat per diversos equips, amb un any en el Perfumeries Avenida de Salamanca on vaig jugar una Final-Four de la Champions, però no vaig tenir protagonisme i jo volia jugar i vaig marxar a Canàries”. El ciclista és qui més vegades ha canviat de mallot: equips d’Alemanya, Bèlgica, Emirats Àrabs i ara milita a l’Astana Qazagstan. “He tingut la sort de rebre ofertes, però a vegades he preferit el projecte esportiu i de prestigi als diners també”, ha subratllat.
Moment de la retirada
Patrocinadors, nutrició i el moment de la inevitable retirada han tancat el debat. Dues ja ho han viscut. L’Elisabeth ho va veure venir: “Abans dels Jocs de Sidney vaig patir una lesió important a l’esquena i genoll i tot fer l’impossible, no em vaig recuperar a temps. Vaig veure molt clar que ja no podia rendir al mateix nivell i també em vaig voler centrar en el futur professional”. Ara exerceix de responsable de Recursos Humans en una Mútua de la ciutat. El cas de la Mireia també va estar relacionat amb la feina: “sóc enginyera química industrial i amb 30 anys pensava en com seria el meu futur fora del bàsquet. Quan deixes l’esport desapareixes. Vaig baixar un esglaó per compaginar-ho amb una feina del meu àmbit i es va acabar el bàsquet”.
La Mati, llicenciada en Periodisme i amb un Màster de Psicologia, també s’ho comença a plantejar. “Amb 20 anys no penses en aquestes coses, però ara, amb 31, és lògic. Vaig any rere any renovant”. També ha fet de comentarista televisiva amb Àngel Càrceles i aquesta podria ser una bona manera de continuar relacionada amb el seu esport de tota la vida. En canvi, el David assegura que “no m’ho he plantejat. Un dia el Contador em va dir: físicament em veig preparat per continuar, però psicològicament no. Doncs quan arriba aquest moment, veurem què passa. Ara em sento molt bé”. El Panathlon Club, fent honor al seu nom, va ser un exemple de pluralitat esportiva total. L’acte va concloure amb el lliurament d’un obsequi de l’entitat als protagonistes entre l’aplaudiment dels presents a l’auditori.
