Els trastorns de la conducta alimentària s’han duplicat en adolescents després del confinament. La situació afecta especialment noies entre els 10 i els 19 anys. En el cas de la Cèlia, els símptomes van començar als 10 anys. “Sempre m’havia sentit malament amb el meu cos. Feia dietes, restringia el menjar… vaig començar a patir bulímia i anorèxia”.
Normalment, dinava només amb la seva germana. “Feia grans ingestes i després vomitava”. A partir d’una formació a l’escola sobre la problemàtica, va posar-li nom, però no aturador. “Hi havia èpoques que no menjava res per una sensació de culpabilitat. Si em sentia buida emocionalment, no m’alimentava”, apunta.
“Sentir-me acompanyada va ser crucial; hem d’estar disposats a demanar ajuda”
Amb 14 anys, ho va exterioritzar involuntàriament. “No dinava… o no sopava. Estava demanant ajuda sense saber-ho”. Quan els seus pares es van adonar del problema, va començar el tractament a Iada, ara Ita Sabadell. Allà, s’establien pautes per assegurar cinc àpats al dia. “Vaig entrar en una bombolla, sense tenir contacte amb res que em pogués afectar”. Va estar al centre de dia fins que als 18 anys va rebre l’alta un cop experimentades diferents teràpies. “Sentir-me acompanyada va ser crucial”, reconeix.
La Cèlia considera que el factor de risc mai marxa del tot. “Quan et sents dèbil, es reflecteix en el menjar”. En els darrers anys, ha viscut situacions que li han servit per no abaixar la guàrdia. “Normalment, deixo desenvolupar la conducta per identificar on està el problema i agafar les eines per solucionar-ho”. Sempre amb assessorament expert. “Hem d’estar oberts a demanar ajuda”, avisa, com una part més del procés.
“És com si el meu cos em parlés i em demanés coses”, analitza. Un error comú, creu, és pensar que el trastorn és una batalla. “El cos intenta expressar-se d’alguna manera. Si intentes lluitar contra tu mateixa, no en sortiràs. La batalla ja l’has fet. Ja estàs destruïda. No cal lluitar més. Només confiar i posar-se en mans expertes”, reflexiona.“Hem d’acceptar d’on venim, i entendre que moltes coses tòxiques ens arriben de fora. I això, a l’adolescència, és molt complicat d’entendre perquè ets molt egocèntric”, conclou.
Una patologia silenciosa
En una fase més inicial, l’Alba també va mirar als ulls la malaltia. “De petita era grassa i rebia missatges que em feien pensar que m’havia d’aprimar. Però no vaig tenir aturador”, rememora. Els episodis van començar durant l’època a l’institut. “Vigilava molt què menjava, comptava les calories… va passar a ser una obsessió”.
Mastegar molt el menjar, ingerir a poc a poc, beure aigua abans de cada àpat… “Molts dies dinava sola i em saltava els àpats”. Alhora, recorda, protagonitzava petites accions com agafar sempre el plat més buit. “Els pares, des de fora, no ho veuen”, avisa. Fins que va haver d’obrir els ulls de cop: “em vaig desmaiar dues vegades”. De seguida, ho va atribuir a l’alimentació. “Era conscient del problema que tenia”. Malgrat la gravetat, ho va portar en silenci. “Em va agafar en un moment amb depressió i es van acumular molts factors. No em donava importància”.
“Va arribar lligat a molts factors que es van acumular; no em donava importància”
En els períodes més durs, va intentar vomitar, però mai ho va aconseguir. Aquesta conducta nociva envers la seva salut es va allargar fins als 18 anys. Ara, amb 21, observa aquella època amb serenor. “Fins fa poc, no em vaig adonar de tot el que havia patit”. La psicòloga, amb qui treballa avui la seva salut mental, va precisar que patia un trastorn dissociatiu. “No és tan extrem com de vegades mostren les típiques imatges sobre l’anorèxia”, apunta respecte com es veia ella al mirall.
La sabadellenca sent que ara té les eines per no caure en una situació descontrolada. Fins fa poc, admet, quan experimentava algun problema personal, sempre tenia impacte en l’alimentació. “Em vaig adonar que m’estava autosabotejant amb el menjar”. Parlar-ne va ser una alliberació. El problema, sentencia, és que les xarxes socials fan que idealitzem un cos. “Però el més important és estar sa. Cal sentir-se bé i tenir confiança en un mateix”.
