Gemma López (1973), coneguda professionalment com a Gemma Redhat respira música pels 4 costats. Més que la seva professió, la música és la seva vida. El que porta fent des que era ben petita. Acompanyada del seu saxo i la seva gosseta, la Goa, acostuma a recórrer la ciutat. Quan troba un indret inspirador es prepara i deixa fluir el seu talent. A primera vista es podria pensar que simplement toca al carrer. No obstant això, la seva trajectòria l’ha dut per molts indrets i l’ha portat a conèixer grans referents del món del jazz. Per explicar-nos aquestes anècdotes i moltes altres més ens hem reunit amb ella.
Com t’inicies al món musical?
Sóc músic de tota la vida. Amb 7-8 anys estudiava a Les Carmelites i hi teníem una aula de música amb pianos on m’agradava anar a tocar. Ben aviat les monges van veure que ho feia molt bé i els meus pares em van portar a classes particulars amb la pianista Ester Pineda. Això em va obrir les portes als exàmens de piano clàssic del Liceu on em vaig treure la carrera. Més endavant, vaig provar la bateria i vaig descobrir la meva passió pel ritme, dins de la música és de les coses en què més em fixo. Aquests coneixements em van permetre viure de la música uns quants anys.
És la teva professió doncs?
Sí, però mai ho he vist així. M’agrada més dir que la meva vida ha format part de la música, per mi és el llenguatge amb què millor em comunico i forma part de mi.
Vas fer piano i bateria. Quan comences amb el saxo?
Va ser gràcies al jazz. Em va canviar la vida, em vaig enamorar. Perquè l’entenia rítmicament i em feia molt feliç. És la meva passió. El meu primer contacte va ser l’any 2000 al bufar un saxo tenor, però no va ser fins al 2017 que tot va canviar.
Què va passar?
Vaig notar que era el moment i vaig començar a practicar davant del mar i al carrer. Era el que m’omplia i sentia que amb el saxo podia vincular tot l’aprenentatge musical que havia adquirit amb els anys. M’apassionava tant que hi pensava durant tot el dia. També he de dir que vaig tenir dos grans mentors del saxo nord-americà, Walter Blanding i James Carter. Ells em van convidar a Praga on vaig poder aprendre de la Big Band, ja que teníem en comú un gran amic que és el Frank Stewart, un dels grans fotògrafs del jazz. Gràcies als seus consells i a la pràctica, principalment autodidacta, és com he anat aprenent a tocar el saxo i he pogut crear el meu mètode. Tot i això, no sempre ha estat fàcil.
Per què?
Arran d’un accident em vaig fer un tall al tendó i quasi perdo la mobilitat a la mà esquerra. Van ser molts mesos de recuperació sense poder tocar i més endavant va arribar el confinament. Dos fets que van canviar la meva vida, ja que vaig haver de deixar de tocar al carrer i actuar a pobles. Però també va ser una oportunitat perquè vaig començar a donar classes particulars i em va tornar a motivar per millorar musicalment.
Parlaves del teu mètode de treball, en què consisteix?
Es basa a escoltar molt jazz, practicar molt i analitzar molt bé el que és la música. Perquè aquesta té un llenguatge propi i una llei de bellesa en constant evolució. Per tant, el meu mètode consisteix a interioritzar tot això i mirar d’expressar-ho amb el saxo.
És el que transmets als teus alumnes?
Totalment. Ensenyo saxo, piano, veu i llenguatge musical sobretot enfocat al jazz. Fer classes em permet aportar els meus coneixements i alhora m’ajuda a millorar-los.
La Gemma i la seva gosseta Goa / Cedida
Més enllà de les classes toques molta música al carrer, per què?
De jove ja havia tocat al carrer, però va ser amb el saxo que m’hi vaig aficionar més. Tocar al carrer em permet arribar a molta gent, és una sensació molt maca que em dona vida. Perquè saps que qui s’atura a escoltar-te ho fa perquè li agrada el que fas. També penso que és quan es veu realment com sona la música, una forma més pura i crec que arriba més als oients.
Tens algun tipus de rutina?
Bé, sóc conscient que el saxo té molta potència de so. Llavors quan trio un indret ja m’adapto a l’espai i els sons que m’envolten. Per tant, intento tocar màxim 1 h en un mateix lloc, per no molestar, i vaig rotant. Perquè no és veritat que hi hagi llocs on facis més diners. Si tu toques bé i ho vius com si fos un concert fas que la gent reaccioni. Ja que al final és art al carrer i a la gent li encanta veure que passen coses a la ciutat, que aquesta té cultura i és viva.
Es guanya diners fent música al carrer?
Se’n poden guanyar i és una petita ajuda sí. Però no ho faig pas per això. Penso que si ho fas no és per diners, sinó per tocar al carrer. Per la sensació de llibertat, les emocions que m’aporta i les que sento que jo puc transmetre.
Creus que la gent ho valora? O està mal vist?
N’hi ha que sí, és generosa i deixa diners. Però en general, en aquest país, està mal vist tocar al carrer. A Europa, en canvi, no i ho cuiden molt més, entenen millor l’art al carrer. És com si aquí haguéssim oblidat que les primeres orquestres eren ambulants i de carrer. Crec que és perquè la societat no contempla l’art com un bé de primera necessitat, sinó com un luxe. I per això jo toco al carrer per fer-lo accessible a tothom i perquè sento que és la manera més pura de fer música i fluir amb l’entorn que m’envolta en aquell instant.
La Gemma amb el seu saxo tenor / Cedida
T’han posat mai impediments per tocar al carrer?
Sí, sobretot la policia. Jo entenc que fan la seva feina, el que falta és una legislació que protegeixi i afavoreixi l’art popular al carrer perquè sigui accessible per a tothom. A vegades també he rebut insults de gent i tornant al tema policial un cop em van intentar treure el saxo, fet que vaig poder explicar en el seu moment al Diari i ho agraeixo perquè em va ser de molta ajuda.
Com vas viure la situació?
Amb molts nervis, perquè si em treien el saxo, em treien el pa. Jo reconec que estava fent una cosa il·legal, perquè no està contemplat legalment, però no delictiva. No és delicte actuar al carrer. Per sort la gent que m’escoltava va ajudar-me.
Et va afectar a posteriori?
Oi tant. Tenia por de sortir a tocar i que em passés una cosa similar. Vaig entrar en crisi. Perquè jo volia fer música, no volia fer res que fos il·legal ni tenir la sensació de ser tractada com una delinqüent. Per sort la meva queixa, anomenada Art En Viu, va ser escoltada i des de cultura de l’ajuntament en Carles de La Rosa es va posar en contacte amb mi i sé que estan treballant en una regulació de la música al carrer.
Com penses que hauria de ser aquesta regulació?
Més que una llei crec que és un tema de conscienciació cultural. Que tothom s’acostumi i vegi que és una cosa normal. També cal que es dediquin espais apropiats per tocar, adaptats al so de cada instrument. I òbviament, que s’entengui que es fa i es pot fer música a més llocs que el centre.
Per acabar, voldria saber quins projectes tens actualment?
Ara mateix tinc el meu estudi, que es diu Gemma Redhat Studio on faig classes particulars. D’altra banda, tinc un treball que estic presentant que es diu ‘La història d’una dona i el seu saxo’. És un tribut al saxo tenor, el seu so i la música. Ho vinculo a totes les vivències que he tingut i sobretot és improvisació. M’agradaria poder-ho a presentar a auditoris i fer-ho disc.
A més a més, amb el saxo estic preparant un disc de temes propis que es dirà ‘One Voice, infinite sounds’ i en algun moment el presentaré. Encara no té data.
I també tinc gravada una obra clàssica pensada per a orquestra, una suite en tribut a les suites de Duke Ellington i a la música modernista catalana. Per això porta el nom de ‘Suite Modernista’. És una feina molt gran i hi estic treballant.
