Les denúncies per violència de gènere als jutjats de Sabadell continuen creixent. El 2022 va tancar amb 835 casos denunciats, un increment del 20%. El partit judicial de Sabadell també va tramitar l’assassinat d’una dona a mans de la seva parella, que va confessar el crim. Parlem amb una víctima de violència de gènere que es va atrevir a denunciar la seva exparella i va obtenir una ordre de protecció.
“Mai no em va pegar, però em feia mal dia si i dia també”, recorda l’Anna (nom fictici), que va acabar denunciant el seu marit després d’anys d’amenaces, patiment i menyspreus. És evident que no cal que t’aixequin la mà per fer-te mal. Però l’Anna hi insisteix que el seu marit mai no la va agredir físicament. Per què? “Hi ha la creença que, si no et pega, no és violència. A mi em va costar molt denunciar perquè no tenia cap blau, ni la pell esgarrinxada”, assegura. Va estar 15 anys amb el seu marit, van tenir un fill.
Com va començar tot? És evident que ni te n’adones. El primer dia que em va fer mal va ser quan no volia escoltar-me. Deia que no l’interessava el que havia de dir-li. Que l’avorria. Que no era prou profunda per mantenir una conversa amb mi. I que m’havia de fer entendre de què podíem parlar i de què no. Comença per una ximpleria, però el menyspreu puja dia rere dia.
I que va fer vostè, aleshores? No ho vaig comentar amb ningú. M’avergonyia explicar-ho i no vaig donar-hi més voltes. Vaig quedar-me una hora en silenci i després vaig fer com si res.
I va anar a més, suposo. Quant temps feia que estàveu junts com a parella? El primer cop va ser quan feia un any que sortíem junts. Allò només era una anècdota. Més endavant, va mentir sobre la meva família, em va fer creure que havien intentat separar-nos. I també criticava els meus amics. Però jo no vaig deixar mai d’estar amb ells i de quedar. D’amagades, però. Quan s’enfadava, per qualsevol ximpleria, m’insultava, em cridava i fotia cops de puny a l’armari.
Quina va ser la situació més crítica? Les amenaces van ser el que pitjor vaig assimilar. Amenaçava amb denunciar-me per suposats problemes mentals. Deia que no estava capacitada per cuidar el meu fill. Quan vaig plantejar que ens separéssim, em va tancar dues hores a l’habitació perquè reflexionés. I fins que no vaig “rectificar”, no va obrir-me la porta.
I la part final: com se’n va sortir, de tot plegat? No és fàcil, gens. Però val la pena, em sento més segura. Al principi, passava amb el cotxe per la meva feina per controlar què feia. Vaig denunciar pel meu fill, em va dir que tenia por del seu pare. I m’hi vaig atrevir. Si no ho feia per mi, ho faria per ell.
