Hores abans de desplaçar-se a Almeria per viure la fase d’ascens de l’equip femení a la Divisió d’Honor Or, el president de l’OAR Gràcia, l’històric Salvador Gomis -17 anys en el càrrec- analitza el gran moment que travessa l’entitat i les possibilitats d’afrontar un possible salt de categoria en l’àmbit esportiu i, sobretot, econòmic.
Fa un any parlàvem de la fase d’ascens del masculí a Eibar. Ara ha agafat el relleu el femení. L’OAR sembla abonat a viure aquestes situacions. Un bon símptoma, oi? Això sembla. Estem passant un moment dolç al club i això s’està traduint en els èxits esportius. Ara estem centrats en el femení, però m’agradaria destacar també la gran temporada de l’equip masculí tot i no poder repetir la fase d’ascens. Vam patir unes circumstàncies adverses, com cinc baixes gairebé al mateix temps, que ho van capgirar tot. Ha estat una llàstima.
Era previsible aquesta eclosió espectacular del conjunt de Carol Carmona? Teníem el llistó prou alt aquesta temporada, però crec que ens ha sorprès a tots. Cal recordar que es van produir set baixes i sis incorporacions i era molt difícil acoblar l’equip. La Carola ha sabut muntar una pinya des de l’estada a Bilbao a l’estiu. Allà va començar una mica tot.
Com s’ho ha fet l’OAR per aconseguir el retorn de jugadores importants? Sempre he pensat que un jugador o jugadora amateur ha d’anar al lloc on pugui desenvolupar les seves aspiracions esportives. D’ençà que soc president, mai he posat pals a les rodes en aquest sentit. Van marxar jugadores en el seu moment a equips de nivell superior, amb objectius més ambiciosos, i ara, algunes van decidir tornar a casa ben contentes i amb ganes d’aportar la seva qualitat i experiència. La Janna és el cas més diferencial, però també ho han fet la Maria, la Mireia, l’Alba o la Mercè… Considero que a l’OAR hem estat capaços de generar un clima molt semblant a una família i la gent, quan marxa, troba a faltar aquesta escalfor de casa. Els que creixen a l’OAR necessiten volar per després tornar i continuar gaudint d’aquest esport i, especialment, del tracte que intentem donar com a club.
Quin paper hi juga l’entrenadora Carol Carmona? Ja és la quarta temporada amb nosaltres i ha consolidat totalment el projecte. També m’agradaria recordar l’anterior director esportiu, Dani Lara, qui va posar la primera pedra del femení. No sempre ha estat un camí de roses. Ho vam passar molt malament aquella temporada en la qual vam jugar a Divisió de Plata convidats per la Federació. Vam acceptar jugar amb un grup gairebé juvenil i potser no era el més convenient. Al final, vam decidir que el nostre lloc era la Lliga Catalana fins que arribés l’oportunitat. Ara ha arribat.
Quines sensacions té el president a priori? L’objectiu inicial era superar el cinquè lloc de l’any passat. L’ambició ha anat creixent veient el transcurs de la temporada. A fora no hem perdut cap punt i en l’eliminatòria contra el Zarautz vam ser molt superiors a la seva pista tot i l’ajustat resultat final. El nostre equip transmet seguretat. Jo diria que la intenció és ser primeres, però amb la tranquil·litat d’haver fet la temporada que volíem.
Es juga a Almeria, però a última hora va sorgir la possibilitat de fer-ho a Sabadell. Va ser factible? Ho havíem descartat perquè no podíem arribar als 17.000 euros que costa l’organització, però una trucada de la Federació ens va donar esperances. Ens va demanar que presentéssim la proposta el mateix dia i així ho vam fer. La nostra pretensió era viure una festa d’handbol, però a l’hora de la veritat sembla que ja estava decidit. No he acabat d’entendre aquesta jugada.
La pregunta obligada: si es produeix l’ascens a la Divisió d’Honor Or a la pista, es podrà després assumir econòmicament? L’any passat, davant la mateixa qüestió amb l’equip masculí, vaig contestar que ho estàvem intentant. Ara, en canvi, puc afirmar que estem molt a prop. De fet, ja s’han produït reunions d’alt nivell amb dues empreses i si s’aconsegueix l’ascens, la setmana vinent es podria concretar l’acord. Després, lògicament, farem les trucades pertinents a l’Ajuntament i a la Generalitat, que a priori atorga ajuts per militar en una segona categoria estatal. L’OAR seria l’únic representant català perquè el Sant Quirze baixarà.
Quin cost suposaria la nova categoria? Significaria un augment d’entre 60.000 i 80.000 euros del nostre pressupost. És evident que necessitem ajuda externa, no podem subsistir de les quotes dels nens i nenes. Per exemple, l’Elda té un pressupost de 286.000 euros per tot el club i en rep 140.000 via patrocinadors i 86.000 de les Administracions. No és el nostre cas.
És ara mateix el conjunt femení el paradigma de l’entitat? És cert que s’ha creat com una aurèola en el seu entorn. Potser perquè sempre té una actitud bestial i això ho hem pogut comprovar amb les seves famoses remuntades. Ens hem acostumat a remuntar partits i això penso que ens va ajudar el dia del Zarautz a casa. Altres equips acostumats només a guanyar potser no tenen aquesta capacitat quan les coses es compliquen i tiren la tovallola.
Seria ara una desil·lusió no pujar? Soc el millor perdedor del món, però no m’agrada perdre ni a les caniques. Seria una desil·lusió el fet de no arribar a una meta que no teníem prevista inicialment.
L’equip tornarà a tenir el suport de l’afició a Almeria. Té molt de mèrit. A Zarautz va ser espectacular. A l’OAR tenim un moviment social transversal i és habitual que els jugadors o jugadores d’un equip vagin a veure els d’una altra categoria. A Almeria ja està confirmada la presència d’una cinquantena d’aficionats.
Quina reflexió fa el president abans d’aquest repte? Ara que tot va bé, no podem oblidar d’on venim. El 2017 ens vam quedar gairebé sense jugadors als sèniors, van marxar molts entrenadors pel tema de les eleccions. Penso que el club sempre ha d’estar per sobre dels dirigents i quan treballes fort, arriben els resultats. Ara toca gaudir d’aquest gran moment.
