Qui no ha comprat algun diari o alguna revista a l’antiga llibreria de la carretera de Barcelona, just al costat de la seu dels Bombers? Es tracta de la més antiga de la ciutat. Una diligència de l’Ajuntament donava permís al senyor Joaquim Estruch “per obrir un establiment destinat a la venda de periòdics a la carretera de Barcelona número 48 mitjanant el pagament de 75 pessetes pels drets d’obertura”. D’això fa 90 anys, el 7 de juny de 1933. És la llibreria coneguda com a Cal Estruch, en honor al seu primer propietari.
Veient l’establiment actual, el temps sembla que s’hagi aturat. La façana, la seva estructura, els mobles, les prestatgeries…, tot sembla d’una altra època. És com un viatge al passat. I això que hi ha han passat diferents propietaris. Quan el senyor Joaquim Estruch va morir, la seva filla Armonia va posar-se al capdavant fins a jubilar-se. En aquell moment va posar-se en venda i la família Subirats va donar-li continuïtat: primer el Josep i després, el seu fill Miquel, qui per problemes de salut ho va traspassar a Manel Yuste el passat 1 de gener.
Tant el Miquel com el Manel reconeixen que “poques coses s’han fet a la llibreria. Hem procurat mantenir la seva essència històrica. De fet, continua essent la llibreria de sempre, de tota la vida”. El que ha canviat més és l’hàbit dels clients. “Abans era un no parar de vendre diaris i ara costa molt més. Internet ens ha fet molt de mal. Sort en tenim de la gent gran, que és una clientela molt fidel. De totes maneres, anem fent”, expliquen.
Un confessionari
El Miquel encara recorda “quan els diaris arribaven a l’estació dels Catalans i havíem d’anar a recollir els paquets de diferents llibreries de la zona. Després ja van venir les furgonetes a fer el repartiment”. Tampoc pot oblidar el dia que “un noi va posar una pistola al cap del meu pare per intentar robar la recaptació. Finalment, la cosa va quedar en un gran ensurt”.
Ai si les parets de Cal Estruch parlessin… “Això s’ha convertit gairebé en un confessionari. Molts clients venien a comprar el diari i explicar-nos els seus problemes i històries personals. Hem fet autèntics lligams familiars”, diuen. El Manel manté la il·lusió tot i ser un ofici molt sacrificat “perquè treballem 362 dies a l’any”. Cal Estruch ha bufat 90 espelmes, és història (encara viva) de la ciutat.
FOTOS: LLUÍS FRANCO
