La presència de cotxes aparatosament pintats i deliberadament aparcats a les proximitats de diverses places del centre urbà cridava poderosament l’atenció dels sabadellencs a la tornada de les vacances.
Durant el mes d’agost del 1988, tothom qui passejava pel centre de la ciutat quedava sorprès quan en passar per diverses zones topava amb una sèrie de cotxes extravagantment pintats i estacionats al carrer. Aquells cotxes desvetllaven la curiositat de la ciutadania i tot eren suposicions i polèmiques arran d’aquelles successives, originals i multicolors aparicions automobilístiques.
Després es va saber que es tractava d’una acció artística promoguda per l’anomenat Col·lectiu Escultòric Fase Vuit i que havia d’assolir el màxim apogeu durant els dies de la Festa Major de la ciutat, que se celebrava dels dies 2 al 5 del mes de setembre. En principi, tots aquells cotxes van ser instal·lats per sostenir diferents peces escultòriques de situacions de la vida urbana i que havien de ser exposades durant la Festa Major, però tot va quedar en un intent.
El responsable d’aquella acció era l’artista pintor santquirzenc Jordi Calvís, que juntament amb els seus col·laboradors no pretenien homenatjar el vehicle, sinó servir-se’n com a base o suport publicitari. Encara que aquest no era pròpiament l’estil de Jordi Calvís, ja que es declinava més pels paisatges –justament aquells dies també participava en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts–, però en aquella ocasió, juntament amb els seus companys del Col·lectiu Escultòric Fase Vuit, van voler posar en marxa i experimentar a Sabadell una nova forma de fer art. Però diferents incidents i problemes van enterbolir i complicar aquella iniciativa artística.
“Això és una vergonya. Sembla mentida que tinguin tan poc respecte per l’art i tan poca imaginació”, afirmava dolgut Jordi Calvís. La causa de la seva reacció eren les pintades de caràcter polític aparegudes damunt d’aquells cotxes pintats que ell i els seus companys del Col·lectiu Escultòric Fase Vuit havien distribuït pel centre de la ciutat.
El resultat no va ser l’esperat i els membres del col·lectiu ho van atribuir al fet que els sabadellencs no estiguessin gaire acostumats a aquest tipus d’art. Tan Jordi Calvís com els seus companys van mostrar el seu descontentament quan van comprovar que la gent no respectava les obres i els cotxes apareixien amb pintades de caràcter polític o amb diverses agressions. Un dels vehicles, situat a la ronda de Zamenhof, es va haver de retirar perquè molts ciutadans es queixaven de l’obstrucció del pas.
Però l’incident més greu va succeir el diumenge dia 4, entre les dues i les tres de la matinada, quan un dels cotxes situats al passeig de Manresa va començar a cremar d’una manera espectacular. Fins i tot va ser necessària l’acció de la grua per retirar un altre vehicle que hi havia al costat mentre arribaven els bombers. Sens dubte, es va tractar d’una mostra de poc civisme d’algú o d’alguns que, segons els membres del col·lectiu, necessitaven moltes lliçons d’urbanitat.
La premsa local no es va estalviar crítiques a aquella acció artística, a més de desprestigiar els components del Col·lectiu Escultòric Fase Vuit, els quals va tractar de desconeguts. Es podia llegir: «L’Ajuntament que tants problemes va tenir per col·laborar amb iniciatives artístiques de més volada ha satisfet bona part del cost dels cotxes que a hores d’ara sorprenen els sabadellencs i, en ocasions, no deixen d’ocasionar problemes. Concretament, un dels que són a la ronda de Zamenhof va haver de ser retirat ahir, a petició dels veïns, del pas de vianants que obstruïa.
El cap del col.lectiu era el pintor Jordi Calvís, conegut a la ciutat per les seves exposicions a diverses sales
Els automòbils, segons el dit col·lectiu, sostindran diverses peces escultòriques durant la propera Festa Major. Les referències a situacions pròpies de la vida urbana els serviran de motiu tot i que els integrants del grup i especialment Jordi Calvís, qui els encapçala, no s’han destacat mai en accions similars. La pintura de paisatges, en el consabut estil decoratiu a la sabadellenca, havien estat el seu fort fins ara.
Poc avesats a les seves noves pretensions neoconceptuals o alguna per l’estil, han posat el crit al cel davant les agressions que han sofert els seus cotxes de coloraines, “és com si a algú que va a pintar li empastifin la tela abans que ell hi hagués posat la primera pinzellada”, en diu concretament Jordi Calvís.
Els vells supervivents de la sabadellenca Sala 3, lloc on el nostre país s’obrí a accions d’aquesta mena, poden explicar-li què pot implicar això d’intervenir al carrer o, en tot cas, passar-li còpies d’aquella roulotte que el tolosà Ben Vautier deixà un dia d’estiu al mig de Niça perquè tothom hi escrivís el que volgués. Actualment, és exposada al Centre Pompidou de París.
Els membres d’aquella generació pionera no s’han entusiasmat gens amb aquests cotxes. Entre els qui ja fa vint anys sentiren l’agulló de l’experimentació, descobriren la pràctica de l’environement o devoraren tot el que tenia a veure amb els ready mades de Duchamp. L’aparició dels automòbils pintats als carrers de Sabadell no ha desvetllat cap mena d’atracció.
“Ara per ara, sembla una cosa bastant arriladeta. Ja veurem en què acaba”, opinava el fundador de la Sala 3, Benet Ferrer. L’interès per saber la quantitat que hi ha esmerçat l’Ajuntament, tota vegada que el regidor Isidre Creus posà grans problemes a la col·laboració que finalment oferí a la presentació de joves pintors de Sabadell a París o a l’exposició 6 de Sabadell a l’Hospitalet, és l’altra reacció detectada».
Jordi Calvís, nascut el 12 de març del 1957 a Sant Quirze del Vallès, va estudiar Belles Arts a l’Escola Industrial i d’Arts i d’Oficis de Sabadell, plàstica a l’Illa de Sant Louis de París, i Art al carrer al Centre d’Art Alexandre Cirici de l’Hospitalet de Llobregat. Exposa regularment des del 1981 i hi ha pintura seva repartida a diversos països del món en col·leccions privades.
El llenguatge que utilitza es basa en la creació de textures afegint diferents materials a l’obra que poden arribar a ser orgànics o terrosos, i aconsegueix dotar de vida les teles i una volumetria amb la qual aconsegueix crear sensacions de tridimensionalitat, i arriba al que ell anomena visualització tàctil.
Un d’aquests detalls és incorporar a les teles sorres que ell agafa de diferents ciutats i països que visita, d’aquesta manera fa servir terres i sorres d’arreu del món.
Mila Torres, doctora en Història de l’Art, diu de Jordi Calvís: “La seva obra és una creació pensada, no surt del no-res, sinó que darrere seu hi ha tot un temps de pensaments i raonaments que porten l’artista a efectuar allò que realitza i no una altra cosa. Cada detall del quadre, cada pinzellada, cada gruix matèric existeix perquè vol dir alguna cosa, perquè té un significat verídic i el que és més important, perquè sempre hi posa tot el seu esperit. És, per tant, un artista d’una força inesgotable que allà on mira observa i això li permet plasmar la seva visió”.
Jordi Calvís va ser diagnosticat d’esclerosi múltiple a l’edat de 32 anys i lluny de frenar la seva vocació artística, la malaltia va fer que deixés la seva feina anterior en una oficina del sector tèxtil i es dediqués en cos i ànima a allò que l’apassionava. A més, va recórrer el món per col·leccionar sorres de deserts i platges i aplicar-les a les seves creacions per dotar-les de textura, moviment i tridimensionalitat.
Per fer visible la lluita contra la seva malaltia, va participar en diferents conferències que, amb el nom de L’esclerosi múltiple i l’art, va impartir el neuròleg sabadellenc Dr. Miquel Aguilar i Barberà.
Justament la vida de Jordi Calvís ha estat l’argument d’una novel·la.
El periodista i escriptor sabadellenc Robert Sendra va presentar la seva primera novel·la, La parida, el juliol passat. El llibre està inspirat en la història real de superació d’un pintor a qui diagnostiquen d’esclerosi múltiple a l’edat de 32 anys.
A més a més…
El Diari de Sabadell va glossar el potencial publicitari d’aquella acció escrivint: “Per conèixer alguna cosa cal ficar-se a dins, encara que aquesta alguna cosa sigui un anunci publicitari. Mai cap campanya no va aconseguir ficar el consumidor a l’interior d’un anunci. Això és el que l’artista de Sant Quirze Jordi Calvís ha aconseguit, introduir el personal físicament dins dels seus cotxes-anunci de la Festa Major-88”.
