Anys enrere, hi havia una popular sentència segons la qual l’avi creava l’empresa, el fill la feia créixer i el net l’ensorrava. Possiblement perquè aquest fenomen s’havia repetit en algunes empreses sabadellenques. També és probable que la frase fos una espècie d’al·legat en contra de la tercera generació de les famílies. Sabadell ha estat seu de potents empreses en què no ha estat, precisament, la tercera generació la responsable de la seva desaparició.
De les diferents branques industrials hi ha, a Sabadell, empreses centenàries que han resistit les diverses crisis que s’han succeït en els temps i avui dia encara estan funcionant la mar de bé. Però el de la nissaga Daunis és un cas molt peculiar. Amb presència a Sabadell des de mitjan segle XIX, actualment, la cinquena generació de la nissaga regeix i gestiona les societats: Daunis, SA, Comercial del Caucho i la seva divisió industrial Daplasca i Rètols i Metalls Daunis, SL. És a dir, a més de resistir el pas dels temps, s’ha diversificat en tres branques de la manufactura i el comerç.
La nissaga la va iniciar Llorenç Daunis Cortada, que va arribar a Sabadell l’any 1855. Tenia 24 anys i procedia de Darnius, poble de l’Alt Empordà, on havia nascut el 1831. El seu ofici era llauner. Es va establir al carrer de Barcelona, número 98, que l’any 1860 va prendre el nom de la Rambla quan aquesta via va ser urbanitzada per iniciativa de Pere Turull. Sabadell, que aleshores comptava amb uns 14.000 habitants, estava en ple creixement. El mateix any 1855 va arribar el tren de la Sociedad del Ferrocarril Barcelona-Zaragoza. L’any 1847 s’havia inaugurat la carretera de Barcelona i el 1852 la de Terrassa, i estaven en construcció la de Prats de Lluçanès (1859) i la de Molins de Rei a Caldes de Montbui (1865). Entre 1850 i 1860 es van posar en marxa la majoria dels vapors.
Aquells anys, Sabadell era un bullidor de feina.
Llorenç Daunis era un llauner artesà i la seva clientela estava formada per fàbriques i per particulars. Construïa i adobava embuts, cafeteres, coladors, regadores, cossis, tapes de cassoles i tota mena d’atuells metàl·lics. També feia i muntava estris per a les màquines tèxtils, a més de construir i reparar llums de gas, instal·lar canonades d’aigua i posar aixetes. L’any 1867 va comprar un torn revòlver anglès per mecanitzar peces de bronze i de llautó. Molts llauners que després es van plantar per ells van aprendre l’ofici a cal Llorenç Daunis.
El document més antic de què es disposa és una ‘Llibreta de instruchsió de treballs y preus de jenerus’ que data de l’any 1855
L’any 1857 es va casar amb Josepa Sallarès i Gorina, van tenir dues filles i un fill, aquest últim, Joan Daunis i Sallarès, va aprendre l’ofici del seu pare i va continuar el negoci familiar. L’any 1888 va ser un any ben profitós. A l’Exposició Universal de Barcelona, va resultar guardonada amb el tercer premi, amb Diploma de Perfecció, la màquina d’ensulfatar que Llorenç i Joan Daunis havien presentat. Era un polvoritzador ideal per combatre el míldiu de les vinyes. També va tenir reconeixements a Badalona i a l’Institut Català de Sant Isidre. Era un ensulfatador de baix preu, poc pes i funcionament senzill. Aquell any, també, van traslladar l’empresa al carrer de Montserrat, número 36-38.
Llorenç Daunis va morir el març de 1890 i el seu fill, Joan Daunis i Sallarès, en va esdevenir el propietari. Era, per tant, la segona generació. Va ampliar la gamma de productes i va convertir aquell taller de lampisteria en un taller de caldereria. Fabricava i comercialitzava peces destinades als seus clients, bàsicament del ram tèxtil. També comercialitzava aparells per a calderes i vàlvules per a vapor, canonades per a aigua, gas i vapor i construïa peces i accessoris de bronze i de llautó. Al seu negoci li va tocar viure dues èpoques ben diferenciades, la bonança econòmica entre 1914 i 1918 quan les fàbriques franceses estaven aturades i a Sabadell hi havia molta feina, i la crisi posterior quan es van acabar les exportacions, a partir del 1919. Aquella crisi va provocar la desaparició d’empreses de tota mena i d’entitats bancàries.
Joan Daunis i Sallarès va morir el febrer del 1929. Durant un any, l’empresa va dur el nom de Viuda de J. Daunis Sallarès i el 1930, en fer-se’n càrrec el seu fill Rafael, va tornar a canviar per convertir-se en R. Daunis Pou. Era la tercera generació que, lluny de comportar-se segons la sentència del primer paràgraf, va superar èpoques de conflictes socials i polítics, entre la república i la guerra civil. Va seguir el sistema de negoci que havia heretat del seu pare: màquines d’ensulfatar; vàlvules i aixetes, tant per a aigua com per a gas, canonades; bombes de doble efecte per aspirar aigua dels pous; peces de bronze i de llautó, i tota mena d’articles per a lampisteria. La botiga de cal Daunis del carrer de Montserrat era el lloc on s’abastien tots els llauners i lampistes de Sabadell. També va ampliar la gamma de gèneres, amb bombes centrífugues i altres productes, com llums d’acetilè per a càmping, quan l’excursionisme va esdevenir, als anys trenta, una activitat practicada per joves. Durant els anys de postguerra, difícils per a tothom i època de restriccions elèctriques, Rafael Daunis va afavorir amb la recuperació i millorar el rendiment de les velles màquines de vapor. També fabricava fogons de petroli, que aleshores era conegut com a querosè.
Casat des del 1929 amb Antònia Pujadas, van tenir tres fills: el Pere, l’Antoni i el Rafael. Amb l’esperit d’empresa familiar, els tres fills, un moment o un altre, van desenvolupar la seva vida laboral a casa seva.
La quarta generació de Cal Daunis arribava de la mà del fill mitjà, Antoni Daunis i Pujadas, que a partir del 1960 es va fer càrrec del negoci familiar, encara que legalment la donació de l’empresa va ser en data de desembre del 1972. Més tard, el 1986, el nom de R. Daunis Pou es canviava per Daunis, SA.
El 1888, la ‘Revista de Sabadell’ lloava el sulfatador Daunis per combatre el míldiu, tot anunciant que era el més perfecte que s’havia vist
Des del 1960, el creixement de Cal Daunis va anar paral·lel amb el creixement industrial i social de Sabadell. Va augmentar considerablement la cartera de representacions de tota mena d’articles per a usos industrials. Accessoris, racordatge, aixetes, vàlvules, automatismes, aparells i accessoris per a neumàtica, màquines, bombes centrífugues, tractament d’aigua, etc. A més de les seccions d’aire condicionat i d’aire comprimit.
La mítica botiga del carrer de Montserrat va quedar petita, l’any 1976 es van inaugurar les instal·lacions del carrer de Calassanç Duran i, el 1987, les del carrer de Tamarit.
De la mateixa manera que als inicis de Llorenç Daunis molts llauners de Sabadell van sortir de casa seva, cent anys després, altres professionals també van aprendre l’ofici a Cal Daunis, com és el cas d’Antonio Gálvez, que era un bon professional darrere del taulell i el 1974 va muntar la seva empresa, Gálvez Saneamientos, a la Creu de Barberà. També va sortir de Cal Daunis Josep Maria Santiveri, que l’any 1978 va muntar, amb el seu soci Feliu Papell, l’empresa Fred i Calor, SA, amb el nom comercial de Bonambient.
Pel que fa a la família Daunis Pujadas, els tres germans varen ser dignes seguidors de l’empenta familiar. En Pere, el fill gran, va crear l’any 1951 la Comercial del Caucho, botiga mítica sabadellenca de tota classe d’aparells i objectes de goma (cautxú, cautxú sintètic, neoprè, etc.), que complementa amb Daplasca, la seva divisió industrial.
En Rafael, el petit, va muntar el 1967 Rètols i Metalls Daunis, referent a Sabadell del comerç de rètols, metalls i il·luminació comercial.
El mitjà, l’Antoni, com s’ha escrit abans, va seguir els designis de l’empresa creada pel seu besavi Llorenç Daunis Cortada.
Actualment, els components de la cinquena generació de la nissaga Daunis regeixen les tres empreses citades i són testimoni real d’una presència material i contínua a Sabadell els segles XIX, XX i XXI.
A més a més…
Per iniciativa d’Antoni Daunis i Pujadas, l’any 2005 es va publicar el llibre ‘Daunis 150 anys’. Una publicació de difusió i de lectura fàcil i amena que alhora pogués ser útil tant per als coneixedors de l’ofici i de l’empresa Daunis com per als aficionats a la història. Els autors foren Jordi Bonal i Rovira i Jordi Calvet i Puig.
