Una porta a qualsevol mena d’informació. O una eina per immortalitzar moments –o conflictes– i fer-los créixer a les xarxes socials. La prohibició mai és una sortida, detalla Marta Brugat, psicopedagoga i mestre d’audició i llenguatge, que afegeix que el repte és el de dotar d’esperit crític als alumnes, perquè aprenguin a utilitzar els mòbils de forma beneficiosa. Parlem amb la professional d’un tema que batega en l’actualitat educativa més propera i immediata: l’ús del telèfon mòbil a les aules.
La majoria d’instituts de Sabadell opten per restringir l’ús del mòbil
Per què se’n parla tant, últimament, de l’ús del mòbil?
S’ha de distingir entre centres de primària i de secundària. Un dels motius és perquè s’ha disparat la pertinença i l’ús d’aquests dispositius. Abans l’alumnat accedia al telèfon a partir dels 15 o 16 anys; i avui veiem que a partir dels deu, ja tenen incorporat un mòbil. Un altre factor és que és un distractor a dins l’aula. A més, tot conflicte que hi hagi pot quedar gravat o enregistrat; i tots els conflictes que es donen dins l’horari escolar tenen una continuïtat fora l’horari.
És una amenaça o una oportunitat?
El sistema educatiu català no pot ser aliè al context social que ens trobem. Primer, perquè el mòbil està a l’ordre del dia; i segon, perquè està comprovat que augmenta l’atenció i la motivació en certs aspectes. Sabem, però, que és un distractor constant a l’hora de l’aprenentatge. Utilitzar-lo en moments puntuals ens dona l’oportunitat de situar-nos a la seva zona de confort. Però deixa que tinguin a l’abast aquest dispositiu és un distractor constant, a part, que l’ús que se’n fa quasi sempre és incorrecte.
La prohibició és una solució?
Òbviament, la prohibició en cap cas és la solució. Des de l’escola hem de viure i conviure dins la realitat social. Fins i tot, es parla que prohibir-lo podria ser una falta de llibertat. El treball és fer una educació en valors. Que l’alumnat sigui el responsable de l’ús que es fa del mòbil, de l’accés a la informació i de les accions que pot fer amb un telèfon mòbil.
Marta Brugat, directora del Centre Brugat de logopèdia i psicopedagogia de Sabadell / Cedida
Ara mateix, cada escola pot aplicar el criteri que millor li sembli. Seria beneficiós unificar criteris i establir una normativa consensuada?
Estaria bé unificar criteris, i no només dins dels centres educatius, sinó també a tota la xarxa de serveis externs, com les activitats extraescolars o els moments de lleure. Això sí, fomentant la llibertat, a la vegada amb la responsabilitat de l’ús del mòbil. Aquest ús hauria de ser generalitzat, a tota la comunitat educativa.
I a casa, les famílies haurien de limitar l’ús d’aquests dispositius als fills i filles?
La família és l’agent educatiu més important. Com a criteri principal, cal donar un model correcte. Sovint preguntem si durant els àpats o els moments de convivència hi ha els mòbils. I per desgràcia, moltes famílies ens diuen que sí, que el mòbil està present en aquelles estones que haurien de ser de qualitat. La família és un model per a ells i la primera consigna seria retirar els mòbils i facilitar-los un model correcte. I treballar per trobar el millor ús. Els hem regalat una porta a trobar tota la informació que desitgi; els hem donat una finestra per captar moments i d’aquests moments poder fer-ne un mal ús. A més, tots els conflictes o els temes referents a l’assetjament escolar, a vegades continuen gràcies a les xarxes socials i a l’ús incorrecte del telèfon mòbil. Des de casa, cal lluitar per treballar l’esperit crític, la selecció de la informació i per ballar encara més totes aquelles coses que el mòbil no ens dona.
