El final del franquisme no va ser un camí de roses. Per tombar la dictadura va caldre molta lluita, organització i manifestacions. Actes que es preparaven en clandestinitat i, molt sovint, provocaven detencions. Aquestes comportaven pallisses, vexacions i altes penes de presó. Fets que a Sabadell, com a qualsevol ciutat de l’època, també es vivien. Al nostre municipi l’espai de repressió es trobava a la comissaria de la policia armada. Un edifici, ubicat al número 22 de la Rambla, que amb els anys va tenir diverses utilitats. I és que entre el 1902 i el 1934 va ser l’Hotel España, del 1934 al 1939 la Caserna de la Guàrdia d’Assalt republicana i des del 1941 fins al 1977 va la seu dels agents franquistes.
Per allà hi van passar centenars de sabadellencs. Parlem amb 3 d’ells per conèixer els seus testimonis.
Ramón Muñoz
Ramón Muñoz va ser detingut l’any 1970 durant un estat d’excepció. Militant del PCE-ML va passar un mes i mig a la comissaria de Sabadell. “M’interrogaven cada dia i intentaven que m’inculpés, no vaig acceptar mai”, explica. Per intentar que cedís els comissaris l’insultaven i agredien. “M’intentaven torturar psicològicament dient-me que tots els meus companys havien declarat i m’havien deixat sol, però jo sabia que era mentida i com més aguantava més em pegaven”. Muñoz va rebre tants cops que al final va acabar a l’hospital, van rebentar-li l’apèndix. El temps passava i les tortures no acabaven, així que va acabar desenvolupant una tàctica: “El que feia era riure-me’n d’ells, sabia que si els posava nerviosos em pegarien ràpidament i tornaria a la cel·la. No hi havia més opció, allà dins només podies pensar en resistir”. Finalment, Muñoz va ser alliberat i absolt al judici: “No era culpable, ho sabia, i per això mai vaig cedir davant seu”.
Muñoz explicant les seves vivències durant l’acte de memòria democràtica / David Chao
José Fernández
José Fernández va ‘visitar’ la comissaria de Sabadell 8 cops, la primera amb 16 anys per la seva militància a la Joventut Comunista. També va estar detingut a l’antiga presó de Sabadell- ubicada a prop de Renfe Centre- a la Via Laietana i a la Model. “En aquella època la policia ens tenia controlats, les detencions eren freqüents. Sobretot perquè tenien fitxers i sempre que hi havia problemes els utilitzaven per fer detencions aleatòries”, afirma. Tot i haver passat tants anys, Fernández encara recorda la distribució de les dependències policials: “L’entrada és, com es pot veure en alguna foto, però la resta era diferent. Quan avançaves hi havia un banc i unes cadires. A uns 3-4 hi havia una entrada a l’esquerra amb sales pels interrogatoris. També tenien un una escala que donava als despatxos inferiors. A baix, on hi ha l’actual Vidal Papers hi havia un passadís que duia a les cel·les i a la latrina. Et maltractaven moltíssim”. Després de tot el que va viure, considera que els actes de memòria són molt importants: “És important que se sàpiga que va passar, que es conegui que per aconseguir millores vam haver de lluitar molt i que el poc que tenim no ens ho va regalar ningú”.
Façana principal i entrada de l’antiga comissaria / Arxiu Històric de Sabadell
E.B
Els primers records que E.B té de la comissaria són a l’adolescència. “Jo tenia uns 14 anys i sempre que passava per aquí tenia molta por. A casa parlàvem de política i el meu germà va estar a la presó, així que no m’agradava gens la policia”, comenta. A la ciutat se sabia el que passava a l’edifici, però als joves no se’ls explicava gaire. “No en tenia gaire informació, però a casa sempre em deien que evités passar per aquí. Era una època de lluita contra el franquisme i la dictadura, vivíem en una mobilització constant”, afegeix.
Manifestants a les pistes de Sant Oleguer durant la vaga general del 76 / Arxiu Històric de Sabadell
