Són dies de canvis a la Cambra de la Propietat Urbana de Sabadell i Comarca. L’advocat Antoni Quintana ha acabat la seva etapa com a president, càrrec que ara ocupa l’economista Joan Josep Ríos, molt vinculat a l’entitat, on fins ara era vicepresident i anteriorment havia sigut vocal. Quintana (83 anys) assegura que “ja no estic per grans iniciatives” i s’aparta de la vida professional.
Com tanca la seva etapa a la Cambra?
Antoni Quintana (AQ): El meu final ha sigut èpic en tristor. On anem a parar? Ha coincidit en un moment en què hi ha moviments contra la propietat privada. Ara resulta que els grans tenidors són els de deu finques amb la possibilitat que des de les autonomies es pugui reduir a cinc. Això és un oxímoron. Un gran tenidor, cinc pisos? Vam haver de fer un recurs d’alçada contra la mateixa Generalitat, que és la nostra tuteladora i estem per ajudar-la, perquè resulta que ha perdut el sentit d’aquesta història.
Quina valoració fan de la nova llei estatal d’habitatge?
Joan Josep Ríos (JJR): És fruit d’una etapa de govern populista. La van aprovar una setmana abans de les eleccions municipals, sense consultar cap estament vinculat al món immobiliari. Ni els administradors de finques, ni els API, ni les cambres. Els mateixos magistrats s’han reunit perquè no saben com aplicar-la. Que un gran tenidor sigui qui tingui cinc immobles és impensable, quan hi ha fons d’inversió que tenen 10.000, 15.000 o 25.000 habitatges. Vostè creu que una persona que té cinc habitatges és un gran tenidor? Una persona que segurament els ha estalviat de tota la vida, d’ell, dels pares i els avis. Això on s’ha vist?
Antoni Quintana ha estat vinculat a la Cambra de la Propietat durant gairebé 60 anys. Quins són els canvis més importants que ha viscut l’entitat?
AQ: Hi porto 58 anys perquè vaig entrar com a lletrat en el seu moment. Primer hi havia Miquel Forrellad, que era director de Caixa Sabadell. Abans eren cambres oficials i l’autoritat era el govern espanyol a través del ministeri d’Habitatge. Al cap d’un temps de fer de lletrat es van convocar eleccions per escollir secretaris de les cambres i m’hi vaig presentar. Vaig estar dues setmanes estudiant a Madrid i vaig treure el número 2 de les oposicions, i em van destinar a Badalona. Com que estava de lletrat, em van dir si podia atendre les dues coses i vaig continuar a Sabadell com a lletrat i secretari a Badalona. Després vaig venir a Sabadell com a secretari, ho vaig ser més de 30 anys fins a convertir-me en president.
Una de les etapes més complicades de la Cambra de la Propietat, que és centenària, va ser quan les cambres van deixar de ser oficials?
AQ: Ens vam haver de posar les piles i fer coses per tenir associats voluntaris que paguen una quota molt reduïda. Sobretot atendre els propietaris, però es va dictar un reglament català dient que les cambres havien d’existir. Quan les cambres eren oficials, els propietaris pagaven el que abans es deia IBI, i això ho cobraven les cambres. Però en l’època del ministre Josep Borrell es va decidir dissoldre-les, perquè havíem guanyat un recurs d’inconstitucionalitat contra una llei del govern i a favor dels propietaris. Borrell es va enfadar tant que va dissoldre les cambres. Ens va salvar la vida que Jordi Pujol les defensés al·legant que la Generalitat tenia transferides les competències.
A Sabadell hi havia l’hàbit d’assistir a la Cambra? Això va ajudar a mantenir-se?
AQ: Sí. Hi havia la gestió de fiances arrendatícies. A Sabadell hi havia una cultura de portar els contractes a la Cambra, cosa que a altres llocs on no es feia. Gestionar nosaltres tot aquest tema, quan no hi havia Internet, comportava tenir uns empleats a la seu i, per això, ens vàrem començar a guanyar la vida per poder sostenir l’edifici i tota la infraestructura.
Joan Josep Ríos, president de la Cambra de la Propietat / AINA TORRES
Una de les principals tasques que tenen les cambres, ara, és la gestió de les fiances dels lloguers.
JJR: És una col·laboració molt estreta amb l’administració pública. De fet, un dels èxits de l’Incasòl és que, a través de les cambres, ha pogut recaptar moltíssims milions de fiances. Una altra cosa és el que n’ha fet. Hauria d’haver fet molta obra pública i, lamentablement, no sabem per què han servit. El capital de les fiances havia de servir per fer habitatges de protecció oficial, i se’n van fer alguns, sobretot al principi, però pocs. Al final, és un exemple de col·laboració publicoprivada molt interessant perquè els propietaris, en comptes de tenir ells la garantia d’aquell habitatge, la té l’administració a canvi que el propietari regala els interessos perquè les fiances es retornen sense interès.
L’administració està fent prou feina per ampliar el parc d’habitatge protegit?
JJR: Crec que l’Ajuntament està posant alguns mitjans, intenció. El problema és que molts anys enrere no hi ha hagut aquesta acció i ara ens trobem que els deures no s’han fet. Ara estem en un camí positiu i Sabadell està en una molt bona línia. Els ajuntaments sols tenen uns recursos molt limitats i la Generalitat els ha de donar suport. Les polítiques d’habitatge s’han de pensar a 20, 25 o 30 anys. S’ha de facilitar l’accés a l’habitatge de forma assequible per a la gent. 40 anys per pagar un habitatge? Ho sento, però és enormement injust. Els instituts de crèdit oficial, per exemple, podrien avalar la compra d’habitatge dels joves. Eines n’hi ha, el que no hi ha és la voluntat de fer-ho.
La Cambra vol ampliar el seu posicionament a la ciutat?
JJR: La societat civil, a qualsevol model de ciutat, és molt important, i exercir i treballar vol dir fer-ho per a la societat. Volem que hi hagi relacions fluides i pacífiques en el món immobiliari. El que no volem és que hi hagi problemes quan se signa un contracte, ni amb el propietari ni el llogater, per això estem a les dues bandes, que moltes vegades altres empreses potser només vetllen per una.
