El seu debut a Terol va significar trencar la pitjor ratxa del Centre d’Esports en la seva història. Això ja delata la delicada situació i el repte monumental que afronta Óscar Cano en la banqueta arlequinada. El tècnic granadí de 51 anys arriba a Sabadell carregat d’experiència després de més de dues dècades dirigint equips, la majoria en el tercer esglaó del futbol estatal. Una història, però, que va començar molt jove i gairebé de casualitat.
Com va ser aquell inici? Jo havia jugat a Tercera Divisió, però per limitacions físiques i de velocitat vaig abandonar. De fet, tampoc pensava llavors que podia ser entrenador. Un dia, els pares del club del meu barri, el Parque Nueva Granada, em van demanar dirigir l’equip aleví. La meva condició és que busquessin un entrenador perquè jo no tenia la motivació necessària. Després de 4 dies entrenant els nois, alguna cosa va despertar-se en mi, una vocació que jo desconeixia en aquell moment. Va ser una gran experiència.
El següent pas seria l’Imperio Albolote que vostè porta al cor, oi? Si soc entrenador i fa 22 anys que em guanyo la vida amb aquesta professió té molt a veure amb aquest club i, sobretot, el seu president, Pepe González, una persona formidable. Em va donar la responsabilitat de dirigir el juvenil de Divisió d’Honor i coordinar totes les categories. Es pot dir que la meva carrera va començar allà.
El salt al futbol professional com el recorda? Van ser moments molt intensos. Amb l’Arenas Armilla vam fer un play-off a Segona B i el Baza va signar la millor classificació de la història. Jo tenia 34 anys i t’arriba l’oportunitat d’entrenar el Granada, l’equip més important de la teva terra que estava intentant sortir de Segona B. Vam arribar amb opcions de play-off a l’última jornada, però la victòria del Mérida al camp del Baza ens van deixar fora. Però va ser molt especial.
Salamanca, Badajoz, Alcoyano, Castellón, Deportivo… Està satisfet de la seva trajectòria? Per no haver sigut un jugador de renom, he tingut l’oportunitat de dirigir clubs històrics en la tercera categoria o en el cas del Salamanca i Castellón, fins i tot a Segona A. T’adones de la responsabilitat que suposa i la transcendència que tenen determinats clubs per la seva dimensió esportiva i social. L’etapa a la UD Salamanca, tot i patir greus problemes de tota mena, va ser meravellosa, amb una gran afició i un estadi que et convida al futbol d’abans.
On es pot dir que va fer història és al Castellón, arribant, com ara, en una situació límit… És un orgull perquè molt pocs entrenadors han assolit l’ascens amb el Castellón, un club centenari i amb una afició excepcional numèricament i en qualitat. Sí, vam salvar una situació molt complexa i l’any següent va venir l’ascens. Vaig ser molt feliç perquè també es van donar altres condicions vitals: m’agrada el mar, el sol i això també ajuda.
Què ha canviat entre l’Óscar Cano de 34 anys i l’actual de 51? Tot té a veure amb l’edat i l’experiència. El més important, aprendre a relativitzar les coses. Quan ets jove, qualsevol cop et sembla definitiu. Ets impulsiu, et menges el món, ho protestes tot. Amb el pas del temps, tens una altra mena d’energia, més relaxada i reflexiva. L’essència bàsica com a entrenador, però, és la mateixa: assumint els errors, que sempre se’n fan quan es prenen decisions, jo intento ser just amb la gent que m’envolta i la plantilla perquè això afavoreix la convivència del grup.
/ Lluís Franco
Quin grau d’incidència ha tingut en els equips que ha entrenat? Si això m’ho pregunta fa 20 o 15 anys, hauria dit que moltíssima perquè l’ego no ens deixa viure, però fa temps que vaig entendre que això va de jugadors i ells són els protagonistes i nosaltres tenim la responsabilitat de fer l’alineació. Som els que posem a uns i deixem altres a fora. És una transcendència important des del punt de vista de l’elecció dels jugadors, però no la que realment es vol instaurar en el futbol actual. L’entrenador no és tan rellevant.
És evident que no té cap vareta màgica, però alguns ja parlen de miracle per evitar el descens del Sabadell. N’hi ha per tant? És una empresa molt difícil, però no només per a Óscar Cano sinó per a tots els que formem ara el club. No es pot personalitzar en mi, que per la meva experiència puc suportar la pressió bé, sinó que tots som necessaris. Cos tècnic, jugadors, dirigents, aficionats, col·laboradors, mitjans de comunicació… Si som capaços de crear una energia positiva fins a final de temporada, tindrem possibilitats de sortir del pou. Aquí no farem màgia sinó molta feina. I també cal una mica de fortuna i encertar en el mercat d’hivern per pal·liar determinades carències de l’equip i afrontar la segona volta amb més garanties.
Va fer moltes càbales d’ençà que va acceptar al càrrec? No m’agrada estar intoxicat o contaminat abans d’arribar, però és inevitable veure els partits de l’equip on aniràs i fer-te una opinió. El primer que vaig pensar és que venia a un club històric i després que em cridaven per apagar un foc important.
I com es pot apagar? Caldrà prendre bones decisions que tindran a veure amb moltes persones. Sempre des de la humilitat i el treball hem d’imaginar com sortir d’aquesta situació. I la meva primera conclusió és que si mantenim una urgència permanent, no ho aconseguirem. És una cursa de fons i no ens podem desesperar encara que en algun moment veiem lluny la permanència. Si ens centren només en la classificació, això ens dirigeix a un estat de pessimisme que no ens convé. Ara mateix jo signaria assolir la salvació a l’últim sospir de l’última jornada.
Parlem d’aplicar solucions als problemes de l’equip. La competició és el millor aprenentatge que té un entrenador i això ens diu que és vital frenar la sagnia de gols encaixats. No afecta només a la línia defensiva. Ja vaig comentar que es tracta de posar dics en diferents zones del camp perquè l’aigua no arribi amb tanta força a la nostra porteria. Cal millorar situacions a pilota parada, guanyar en els duels individuals i potenciar les coses positives que també hi ha. Els joves han d’aprendre de pressa i els veterans imposar-se.
També ha escrit llibres sobre futbol. Com va sorgir? De molt jove apuntava idees, inquietuds i reflexions i un dia la revista Entrenador de Futbol em va publicar un article. A partir d’aquí, he publicat en revistes especialitzades i diversos llibres. Em vaig centrar a descriure el joc de Pep Guardiola i una editorial també em va demanar un llibre del Real Madrid de Mourinho.
L’ha perjudicat aquesta activitat en algun moment? Considero que pensar i escriure de futbol pot afavorir els meus equips. No entenc els insults que he rebut a vegades per aquesta circumstància o la utilització de la paraula filòsof amb un to de menyspreu.
