[Joana Soler, exatleta]
La Carme ha marxat, ens ha deixat massa aviat quan encara li quedava molta cursa per fer. Ha marxat abans de creuar la cinta del final de cursa, però segur que segueix corrent i estarà amb nosaltres, com sempre, corrent al nostre costat, ara en un altre estadi i altres podis, allà on l’esperen molts dels companys de cursa que va tenir i ja han marxat.
Carme Valero, en una imatge d’arxiu
La maleïda grip no em va deixar veure-la el passat dia 18 de desembre a l’esmorzar d’exatletes. A la memòria em queda el bell record de joventut quan ella teia dotze anys i -de la mà de la meva germana i meva- un matí de cap de setmana ens la vam emportar, de nena, amb un caminar malgirbat i saltant i ballant de felicitat cap a les pistes d’atletisme. Un dia, la seva tieta Felisa, amb qui érem veïnes del carrer Sant Antoni, ens va demanar: -Emporteu-vos la nena, que li agrada córrer i amb vosaltres anirà segura. La Carme era una nena alegre i riallera, li agradava jugar, i durant força temps va venir amb nosaltres fins que ja va volar tota sola, i quina volada! Qui ens havia de dir que portàvem a la millor atleta del segle XX i la primera dona olímpica.
Aquells anys -entre el 1963 i fins ben entrats els setanta- per les dones fer atletisme o qualsevol esport era molt difícil, en tots els aspectes; això d’anar amb pantalons curts i córrer, saltar o fer qualsevol llançament era molt malvist. L’esport només era per homes, les dones érem unes descarades!
Les primeres dones de la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS) vam trencar molts esquemes i la Carme va ser pionera a fer possible el reconeixement de la dona com a una vertadera atleta; li va costar, molt!, però ho va aconseguir. Totes les dones atletes mai podran agrair prou a la Carme tot el que va fer perquè l’atletisme femení tingues el reconeixement que avui té. Fer atletisme, vist avui, sembla normal i fàcil, però us puc ben assegurar que no ho era gens.
Carme, sempre seràs el reflex on s’emmirallaran totes les atletes femenines del nostre país. Has deixat una gran petja, has guanyat molts premis, però el més gran premi guanyat és el respecte, l’amistat de tots els atletes i les llàgrimes que avui ens rellisquen dels nostres ulls. El meu cor plora i no té consol, sempre estaràs amb mi i amb nosaltres, i sempre et veuré com aquella nena riallera que, feliç i contenta, venies amb nosaltres a les pistes.
