A inicis de segle XX els carrers del centre antic de Sabadell eren més aviat guerxos i tenien poca amplada. Tot just havien d’admetre el pas de carros i tartanes. No hi havia necessitat que fossin més amples. Amb 30 o 40 pams que tinguessin n’hi havia prou, i alguns ni tan sols això.
La vila, elevada a la categoria de ciutat a partir de 1877, havia anat creixent de manera anàrquica al voltant de l’església de Sant Feliu i de la Plaça Major, on se celebrava el mercat setmanal dels dissabtes. Per arribar a aquells llocs amb els mitjans d’aleshores, els carrers gaudien de suficient amplada. Però a partir dels anys 20 i 30 del segle XX, amb la multiplicació dels autos amb motor d’explosió, el criteri va anar canviant i a partir de llavors l’urbanisme va consistir a adaptar els carrers i les places de la ciutat a les característiques i necessitats dels automòbils.
En aquest sentit, i des del punt de vista urbanístic, el Consistori va fer molts esforços per justificar la gran reforma del centre, dient que ofegava literalment tota la circulació central de la Ciutat, constituint un impressionant tap en ple eix capital de la circulació urbana. La primera fase d’aquesta monumental obra, l’enderroc del vell Pedregar, va permetre obrir el passeig del General Primo de Rivera, i la segona la creació del modern Passeig de Manresa. Així, empalmades les dues artèries centrals, tot l’eix circulatori Nord-Sud quedava obert al trànsit rodat, facilitant una circulació d’acord amb les necessitats. Amb l’obra finalitzada ja es podia travessar la població en sentit vertical pel bell mig de la ciutat i arribar al centre neuràlgic amb vehicles de motor. El Pedregar es va enderrocar l’any 1948 i el Passeig Manresa es va obrir el 1961.
Plànol del projecte no realitzat de conversió de la part alta de la Rambla en illa per a vianants. Any 1926
/ A.H.S.
Ja el segle XIX, entre 1857 i 1909, s’havien fet moltes actuacions al voltant de la Plaça Major, però no pas amb finalitat destructiva, sinó, per corregir i millorar diferents aspectes, com alinear carrers o eliminar diversos entrants i sortints.
Pel que fa a la modificació del centre en el segle XX, ja s’havien fet propostes els anys 1911 i 1916, però va ser el Pla d’Eixampla i Reforma de Sabadell del 1928 el que contemplava crear una via central de comunicació unint la Rambla amb la Via Massagué, eliminant el carrer Manresa, la Plaça Major i el Pedregar. Aleshores hi havia un interès general que ho defensava com una opció de modernitat i de progrés i en contra de l’opinió dels habitants de la zona que no va ser escoltada pels dirigents del Consistori.
Per elaborar el Pla de 1928, es va partir del Pla de 1886 de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer, es van seguir les directrius generals i s’hi van afegir els elements nous. A l’arquitecte Joaquim Manich, gens romàntic, ja li anava bé. Josep Renom, per la seva part, va deixar la seva empremta en aquell Pla potenciant el creixement de Sabadell cap al nord amb les places de la Concòrdia, d’Espanya i el Parc Catalunya.
Des de l’any 1979, du el nom de Francesc Layret, l’antic carrer Martí Trias, que va de la carretera de Prats de Lluçanès a la plaça de la Concòrdia
Una altra reforma es va fer necessària amb l’arribada del tren elèctric al centre de la ciutat l’any 1925. Des de l’Ajuntament es va preveure que la Rambla, que ja havia nascut estreta, no donaria l’abast per engolir el trànsit rodat d’autos i tartanes -que encara n’hi havia- derivat de l’arribada i sortida de trens. Per solucionar-ho es va aprovar convertir la Rambla en bulevard.
El consistori va encarregar a l’arquitecte municipal, senyor Josep Renom, un projecte que tenia un pressupost de 39.406,16 pessetes. Les obres afectaven el tram de la Rambla comprés entre la plaça del Dr. Robert i el carrer de Sant Pere, i consistien a treure el passeig del mig i bastir-hi unes voreres més amples. Els propietaris, però, no hi estaven d’acord. Entenien que aquella modificació no era procedent. Esgrimint raons com: que la reforma era innecessària, que traïa la tradició o que feria la voluntat popular, van presentar les seves al·legacions.
L’Ajuntament per justificar la modificació argumentava la seguretat dels vianants i posava com a exemple les Avingudes de Joaquin Costa, Vilarrubias, Alfonso XIII, Onze de Novembre o Via Massagué.
Mentre el Consistori argumentava seguretat i interès general, els veïns parlaven de tradició i de voluntat popular. Era el mes de març de 1928.
Dos anys abans, però, un projecte del mateix arquitecte, contemplava convertir en passeig per vianants el tram de la Rambla comprès entre l’Euterpe i l’estació del tren elèctric. Aquest canvi, obligava, el trànsit rodat, a accedir a la Plaça Major pels actuals carrers de la República, Narcís Giralt i el Pedregar, però enderrocant la Casa Duran. Aquest projecte no es va realitzar.
L’enderrocament de la Casa Duran ja s’havia plantejat i previst molts anys enrere quan es va urbanitzar el carrer d’Indústria, que havia de ser un carrer senyorial per comunicar el centre neuràlgic de la ciutat amb l’estació del tren del Nord. Les autoritats donaven per suposat que la Casa Duran aniria a terra, però no tenien pressa i ho van deixar per més tard. En el plànol adjunt es pot contemplar com el carrer d’Indústria arriba, sense cap trava, a la plaça del Doctor Robert fins a les cases del Pedregar.
Un altre dels elements presents al dibuix, però desaparegut en realitat, és el quiosc modernista, que tenia forma circular, amb una cúpula de ceràmica blava. Tenia la planta baixa ocupada per l’expenedor de begudes, amb un petit subterrani a manera de magatzem. A la plataforma o pis, protegit per una barana, hi feia concerts la banda municipal, on va tenir molt èxit el mestre Masllovet. A la planta baixa, a l’hivern hi feia un fred que pelava. Al cap de poc van instal·lar a tot el voltant unes vidrieres amb els seus plafons i ja s’hi podia passar una bona estona.
No costaria gaire concloure que la desaparició, l’any 1943, del quiosc modernista de la plaça del Doctor Robert va tenir relació directa amb la construcció del monument dels Caiguts. Amb l’enderroc del quiosc va desaparèixer la mostra del Modernisme més admirada pels sabadellencs. Segons sembla, pels membres del Consistori era, tan sols, un expenedor de begudes i que la sinuositat de les seves formes contrastava amb la rectitud i solemnitat de la creu. Rectitud i solemnitat només comparables amb la moral imposada de l’època. Josep Renom, que sempre va protegir el quiosc, va morir l’any 1931
Un altre petit quiosc, però destinat a la venda de revistes i diaris, es pot entreveure a la mateixa plaça, entre l’Ajuntament i l’església dels Padres, just al costat dels cotxes aparcats. No hi ha constància de la construcció d’aquest quiosc, que era, també, un projecte del senyor Josep Renom.
Consta, també, en el plànol, la desapareguda terna formada pel restaurant, el cafè i el teatre Euterpe, construïts entre els anys 1892 i 1893. El restaurant va ser el primer establiment del ram que va néixer com restaurant. Els altres havien estat, primer, tasques, cafès o cases de menjars. El cafè, amb una capacitat de 500 persones, va esdevenir un emblema de la ciutat per la seva categoria i elegància. El Teatre, que després va esdevenir cinema, va ser considerat com el millor escenari de la ciutat. Hi ha qui pensa que aquella popular cantonada s’ha convertit en una desagradable i agressiva punxa triangular.
A l’altra cantonada de la mateixa illa es pot endevinar la Cubana, un lloc de trobada. Era l’excusa per fer la cerveseta o el refresc abans d’agafar el tren; per prendre el cafè o el cigaló, a peu dret, mentre s’esperava algú. Aquella cantonada s’havia creat l’any 1923 amb l’obertura d’un nou carrer, que ha tingut diversos noms.
Per tal de poder accedir a l’estació subterrània del tren elèctric, es van soterrar quatre cases de la Rambla, les dels números 17, 19, 21 i 23 i es va obrir un nou carrer, que quedava a la continuació del carrer de Sant Pere. Segons el projecte d’abril de 1923, aquest carrer havia de dur el nom de Pearson, en honor al fundador de la Barcelona Traction, Light and Power (La Canadenca), però per la dictadura de Primo de Rivera es va convertir en carrer Alfons XIII. Durant la República, entre 1931 i 1939, es va dir Francesc Layret. Després, durant el franquisme tornà a ser Alfons XIII i des de 2016 és el carrer de la República. Curiosament, el plànol és de l’any 1926, per tant, en plena dictadura, però el carrer du el nom de Francesc Layret.
També es poden veure en el plànol, els carrers de Tres Creus, Sant Llorenç, Narcís Giralt i l’anomenada Horta d’en Duran, el terreny que ara ocupen edificis com els de La Faràndula.
A més a més…
Segons el projecte, igual que els temps actuals, els vehicles no podien circular pel capdamunt de la Rambla, havien de girar pel carrer de la República i anar a voltar pel carrer de Narcís Giralt. El senyor Josep Renom no anava desencaminat.
