El servei de teleassistència esdevé per a la gent que se’n beneficia un garant d’acompanyament quan la solitud no volguda entra a les llars, generalment, coincidint amb l’arribada la tercera edat -però no únicament-. El botó vermell es converteix en un salvavides, sovint literalment, que exerceix com una espècie d’àngel de la guarda d’aquells que més ho necessiten, amb una veu que respon a l’altra banda del telèfon.
La Victòria Muñiz té 83 anys i fa al voltant d’un any que n’és usuària. Malgrat que està molt contenta amb la cobertura que rep, fa uns dies va expressar la seva disconformitat amb un aspecte de la gestió que es fa a Sabadell. “La meva filla va insistir molt perquè em posés la medalla. Vam anar a l’assistenta social i, ràpidament, em van concedir el servei. Al cap d’uns dies, va venir un tècnic per posar-me l’aparell a casa”, relata sobre l’agilitat inicial del procés.
Per disposar de l’eina, va començar a pagar 9 euros i un cèntim cada mes. Un import a què, en un primer moment, no va donar més importància. En explicar la seva satisfacció amb el funcionament a amigues de Barcelona, va saber amb sorpresa que els usuaris de la capital catalana no havien de pagar pel mateix servei pel qual ella paga més de cent euros a l’any. “No és una despesa molt gran. Per a la majoria segur que és un pagament assumible. Però, de tota manera, sorprèn que existeixi aquesta diferència i crec que hauria de ser igual per a tothom“, sintetitza sobre el que considera un greuge.
Per què existeix aquesta diferència?
La disparitat en la gestió del servei té una explicació. Pachi Rivas, responsable del Servei de Teleassistència de la Diputació de Barcelona, detalla que la teleassistència és una prestació garantida per la cartera de Serveis Socials de Catalunya, que han de tenir els municipis de més de 20.000 habitants -tot i que també s’ofereix en localitats més petites-. És de competència local i, per tant, cada municipi té la titularitat dels seus usuaris. Sabadell, per exemple, identifica i filtra quins ciutadans s’hi poden adscriure i estableix els requisits per fer-ho. És un servei “universal”, amb unes característiques concretes i pròpies que defineix cada ajuntament. També des del punt de vista econòmic.
Servei equitatiu i programa cofinançat
Des de fa anys, la Diputació presta el servei en col·laboració amb els municipis després d’un acord entre les parts per exercir de paraigua. “Som els provisors del servei: contractem per a tots els consistoris de la província, excepte Barcelona, que funciona de forma autònoma”, matisa. Per a més de 300 municipis, es proposa el model de prestació igualitari. Això té l’avantatge d’aconseguir un preu més barat i un servei equitatiu, que arribi amb els mateixos protocols i criteris a tots els territoris que integren l’àrea d’actuació. “No tothom té les mateixes cobertures, perquè és personalitzat, però hi ha un mateix marc”, precisa Rivas. El funcionament permet, per exemple, que si algú té més risc de patir una caiguda o qualsevol altra circumstància particular, el programa s’adapti per donar la millor resposta a cada cas.
Servei de teleassistència | Victor Castillo
El model de cofinançament fa que uns usuaris es gratin la butxaca i altres no pel mateix servei. Amb el mètode actual, la Diputació de Barcelona paga el 47% del programa. En el 53% restant, no subvencionat, és el mateix ajuntament qui decideix si hi aplica un copagament o no. Això suposa que hi hagi grans ciutats com l’Hospitalet o Barcelona on la persona no ha de pagar res. Tampoc en altres indrets de l’entorn comarcal, com Castellar. En canvi, a Sabadell, Terrassa, Badalona o Sant Quirze, el servei suposa un cost per al ciutadà -tot i que amb excepcions-.
La despesa sorgeix d’un càlcul a partir de l’Indicador de renda de suficiència (IRSC), i cada municipi estableix els seus criteris, amb bonificacions parcials o totals que fan que el pagament sigui menor en determinats casos. A Sabadell, per exemple, un de cada quatre usuaris (25%) no paga res per la teleassistència. “És una competència municipal i, per tant, és qui ho decideix. Igual que passa amb altres taxes i pagaments”, reitera Rivas.
Reducció dels costos el 2024
Aquest sistema, que a la nostra ciutat estableix tres escales de reducció diferents en funció del nivell d’ingressos, no convenç usuaris com la Victòria, que demanen un esforç de l’Ajuntament. “Soc mileurista i vídua. Si vull fer coses i sortir de casa, em toca estrènyer el cinturó. Perquè no és només la teleassistència, sinó que aquests costos també afecten altres serveis, com el transport públic. Abans tenia una targeta per viatjar de forma gratuïta i ara no”, avisa.
A Sabadell, hi ha actius gairebé 6.000 usuaris, tot i que s’ha d’entendre que és un servei on hi ha molta rotació d’altes i baixes. Per accedir-hi, es demana hora al telèfon únic d’Acció Social (93 745 33 30) i es programa cita en una sessió grupal que es fa quinzenalment al Casal Pere Quart, on es comparteix informació d’interès. Enguany, amb l’aprovació de les noves ordenances, el cost ha baixat lleugerament, fins als 8,77 euros per persona. Entre el col·lectiu, hi ha també gent jove, amb diversitat funcional o altres necessitats acreditades.
Satisfacció de les administracions
Amb tot, entre els beneficiats hi ha un grau de satisfacció alt. “No només és un botó d’assistència. Hi ha professionals socials al darrere. Hi ha atenció a emergències sociosanitàries, però també hi ha una part preventiva i de seguiment. Fem més trucades de les que rebem, indicador que mostra una labor de proximitat molt valorada entre la gent“, reivindica la responsable provincial a partir de les enquestes de què disposen. En total, hi ha 42 unitats mòbils desplegades al territori, que van als domicilis, amb una atenció presencial. “És un servei ampli, complex i molt especialitzat, ajustat a les particularitats del camp que atenem”, resumeix ella mateixa.
En una direcció similar, la regidora d’Acció Social de Sabadell, Laura Pineda, defensa que la teleassistència és un servei que cal posar a l’abast de la ciutadania -més enllà de l’oferta d’operadors privats-. Així, sosté, a més de la reducció de la taxa, aquest 2024 s’ha incorporat un canvi de criteri en l’aplicació dels trams de les quotes, de manera que més persones es veuen beneficiades d’un import reduït. “Volem un envelliment digne, acompanyat, segur i, a poder ser, des de casa, que és on s’està millor. En fem una clara aposta i per això treballarem per continuar millorant les condicions dels usuaris”. Potser la postura de ciutadans com la Victòria serveix per fer una passa més en un servei “universal” amb un impacte desigual en la butxaca de l’usuari.
