És possible trencar la monotonia amb la música? Aquesta és una de les preguntes que L’alegria que passa, de Dagoll Dagom ha volgut resoldre aquest dissabte a La Faràndula. I és que l’espectacle d’una de les companyies referents a casa nostra convida a la reflexió sobre com afrontar la vida, presentant la dicotomia entre seguir un destí marcat o perseguir els somnis. Tot això amb 1:45 h de musical amb veu i melodies en directe que conformen la producció amb la qual Dagoll Dagom posa fi a 50 anys d’històries dalt dels escenaris.
‘Benvinguts’ al Poble Gris
L’argument plantejat per Anna Rosa Cisquella, productora de la companyia i actriu, ens trasllada al Poble Gris. En aquesta localitat fictícia, creada l’any 1898 per l’escriptor Santiago Rusiñol, hi trobem una població avorrida que viu esclava de la monotonia per culpa del seu alcalde i la gran fàbrica que aquest lidera. Allà cada dia és igual, de casa a la feina i de la feina a casa fins que un bon dia l’arribada d’una companyia musical fa que tot canviï. És així com s’inicia una lluita entre aquells personatges que aspiren a una vida diferent i els volen que tot continuï com sempre.
L’alcalde és el màxim exponent de la monotonia al Poble Gris / David Chao
En el primer bloc hi trobem en Joan, el fill de l’alcalde i protagonista, àvid de viatjar pel món. Aquest s’enamora de la Zaira, l’estrella interpretativa i coprotagonista, que desitja la tranquil·litat del poble. Al segon hi trobem el mateix alcalde i en Puck, l’agressiu mànager de Zaira. Per mostrar aquest contrast l’espectacle juga amb les llums, la música i els ritmes. És per això que aquells personatges inconformistes i alegres es presenten acompanyats de tons clars i els monòtons es mostren amb tons foscos i grisos. Tot en un argument que juga amb la metàfora donant molta importància a cada detall.
Els membres de l’Arca del Talent representen l’espectacle i l’alegria / David Chao
Així doncs, la trama avança- a ritme musical i grans coreografies- amb el xoc entre les dues posicions i diferents girs argumentals que mantenen l’atenció de l’espectador fins al final. La versió que presenta Dagoll Dagom ve a ser un cant a la vida, l’inconformisme, perseguir els somnis i lluitar per ser feliç. A més a més, llança el missatge de com la cultura és una gran eina per trencar amb la monotonia, l’opressió i el fet de qüestionar-se les coses. En definitiva, una barreja d’emocions que són capaces d’arribar als espectadors i recorden els motius que han convertit aquesta companyia en una de les millors del país. I sí, és cert que Dagoll Dagom i les seves històries marxen dels escenaris, però també és cert que sempre en quedarà el record i aquella alegria que han transmès funció rere funció.
