Mans Unides treballa en l’ajuda, la promoció i el desenvolupament dels països més vulnerables a l’Àfrica subsahariana, l’Àsia septentrional i l’Amèrica Llatina. La campanya d’enguany posa el focus en la crisi climàtica, que perjudica especialment els indrets més pobres. L’efecte de l’ésser humà. L’única espècie capaç de canviar el planeta consciencia sobre els danys que provoquem, però també com podem esmenar-los per millorar el nostre entorn. Tot plegat, amb la tasca de voluntaris que fan visibles les situacions que viuen moltes persones en aquestes zones, amb activitats que serveixen alhora d’altaveu per recaptar fons i iniciar projectes com el que integra Xavier Adsarà.
Concepció Cabanes (Mans Unides) i Xavier Adsarà | Lluís Franco
Ell és farmacèutic i nutricionista, amb coneixements en l’àmbit de les finances. De seguida, però, va saber quina era la seva vocació. “Des de petit, quan em deien què volia ser, sempre responia que volia ser metge per salvar vides. Tenia un neguit per iniciar-me en el món del voluntariat i ho vaig poder fer amb 20 anys. Des que vaig començar, veia que era el que més m’omplia”. Allò va anar guanyant importància en el seu dia a dia, fins a fer el salt a Bolívia, Hondures, Guatemala i Haití, on hi ha treballat i viscut. El 2002 es va incorporar com a director de la Fundació Nuestros Pequeños Hermanos, un dels braços que expliquen els projectes internacionals de Mans Unides.
La primera experiència a Haití el va marcar profundament, lligant-lo per sempre al país caribeny. En arribar-hi, va acompanyar un nen de 13 anys durant els últims mesos de vida, conscient que ho serien. “Tenia sida i estava abandonat. Jo tenia 27 anys i l’experiència em va tocar molt. Em vaig prometre a mi mateix que faria tot el possible per evitar que tornés a passar. No podem permetre que hi hagi aquestes injustícies i continuar vivint el nostre dia a dia aquí, sense fer res. Hem de poder fer alguna cosa per la humanitat i per la dignitat de les persones. Tothom té el mateix dret, independentment d’on naixem. El Mathew [nom de l’adolescent] em va remoure per dins. I així porto 25 anys. No és una feina. És una vocació. Estic les 24 hores del dia, els set dies de la setmana. Però mai treballo”, sintetitza.
Actualment, la situació a més de 7.000 quilòmetres de Sabadell és dramàtica. “Haití és el país més pobre d’Amèrica i el quart més pobre del món. Té uns onze milions d’habitants i tres milions són nens vulnerables que viuen en l’extrema pobresa. La meitat de la població passa fam en aquests moments i el 70% sobreviu amb un euro i mig”, narra sobre la magnitud del drama humanitari que es viu. Ara, explica, és un estat fallit, immers en una cruenta guerra civil. “És invisible per la comunitat internacional. Després d’acaparar l’atenció pel terratrèmol del 2010, ha desaparegut del mapa i les condicions d’extrema pobresa continuen”, denuncia.
Què fan en el terreny?
Les actuacions finançades per Mans Unides en el terreny s’enfoquen en tres eixos. En primer lloc, el desenvolupament de l’hospital St. Damien, l’únic pediàtric infantil del país, que atén 80.000 infants anualment. Segons detalla, en més d’una dècada, han atès emergències humanitàries que se sumen a les dures condicions diàries. “La gent té molta por de viure al país, on la mort es viu de molt a prop. Per això hi ha manca de personal qualificat per sostenir i aixecar el país, que està en mans de més de mig miler de bandes extremadament violentes”. Enmig del caos de corrupció, armes i condicions precàries, emergeix la llum de l’hospital amb una enorme placa solar per produir energia 24 hores al dia.
L’hospital pediàtric a Haití | Cedida
En segon lloc, desenvolupen una iniciativa per fer front a la desnutrició i la malnutrició -un de cada cinc infants menors de cinc anys mor per aquest motiu-. A través d’una piscifactoria, es garanteix que els nens de l’hospital poden menjar. Alhora, s’utilitza com a mercaderia per vendre als mercats de Port-au-Prince, suposant ingressos econòmics per a les famílies.
Finalment, s’ha construït un espai per a la pràctica esportiva a Cité Soleil, un dels barris més marginals i amb més violència de l’entorn. “Ha passat a ser un lloc de pau i vida, convertit en camp d’esports on els menors de 16 anys poden practicar esport, en lloc de malviure al carrer i patir el risc d’integrar-se en les bandes armades”, afavorint la integració social i lluitant contra la desnutrició. La clau, considera, és tenir un soci local format per haitians, que coneix la realitat en el terreny i com pal·liar tots els drames existents. Persones ben arrelades al territori. “Els haitians són un poble molt resilient, acostumat a patir, amb una capacitat de sobreviure i tirar endavant sense perdre la fe“, percep.
Els contactes amb Haití
Actualment, el Xavier viu a Barcelona. Ha anat alternant viatges a Haití, on sempre manté el lligam. “Necessito el contacte amb la gent d’allà. Els hi tinc respecte i admiració per la gent que hi és”, confessa. Les anècdotes de tota una vida dedicada a l’ajuda i la solidaritat s’encadenen en un relat ple d’aprenentatges i vincles emocionals. Com els que ha teixit amb la Gina, una voluntària a qui van salvar la vida els nens amb discapacitat a qui ella cuidava. “És gent amb un nivell de compromís molt gran. I tinc la sort de poder viure al costat d’aquesta gent. Per això, tornar a Haití és un regal”, s’emociona.
El Xavier, en un dels viatges a Haití | Cedida
El pròxim mes de juny té previst viatjar-hi. La crueltat de la guerra ha desaconsellat fins ara les visites. “La gent em pregunta com puc anar allà sabent dels perills que hi ha. Ells han de sentir el nostre suport, no només econòmic. També personal. I això implica anar al terreny, assumint els riscos”, avisa.
Veure el got mig ple
L’experiència de tots aquests anys li ha fet treure el seu esperit més positiu per confiar que l’estada torni a ser satisfactòria. “Sempre has de veure el got mig ple, perquè si no et frustres i has de marxar. Tinc la mateixa il·lusió que fa 25 anys. Quan la perdi, ho deixaré”, reflexiona.
Figures com la seva s’han guanyat el respecte de la comunitat. Salvant infants també dels líders de les bandes més perilloses. És l’esperit de qui té una missió. “Et focalitzes en l’impacte que tenim en vides humanes”, resumeix, recordant una paràbola que va escoltar recentment. “Un senyor, a la platja, anava tirant estrelles de mar a dins del mar. Un nen es va apropar i li va preguntar per què ho feia, si n’hi havia milions. El senyor va respondre: pregunta-ho a les estrelles que torno al mar”. Amb aquesta mentalitat, Xavier Adsarà es convenç de la necessitat de remoure consciències i actuar per assolir un món una mica més just. Amb la mateixa força que va assaltar-lo quan va conèixer el Mathew fa més de dues dècades.
