La Torre de l’Aigua vista com la Torre Eiffel, un photocall on rubricar l’amor o una plaça amb quatre arbres convertida en el Jardí de l’Edèn. Els relats de diferents generacions de sabadellencs serveixen per entendre com viu cadascú la història d’un primer petó o un moment especial amb la seva parella, a més d’ensenyar-nos com ha canviat la nostra ciutat amb el pas dels anys. Sempre, però, mantenint un fil conductor: l’encant de Sabadell i els seus racons com a llocs plens d’amor.
Aquest dissabte, 13 d’abril, se celebra el Dia Internacional del Petó, una festa no oficial que va sorgir en commemoració al petó més llarg de la història, que va durar 58 hores, 35 minuts i 58 segons, l’any 2013, del matrimoni tailandès Ekkachai i Laksana Tiranarat. L’efemèride, a tall d’anècdota, serveix d’excusa per fer una pinzellada d’algunes vivències explicades pels lectors que ens descobreixen indrets màgics de Sabadell. Tot plegat, l’avantsala d’un Sant Jordi que esdevé a casa nostra la veritable diada de l’amor.
| Agustí Bartolomé
“La plaça de davant de casa és el nostre Jardí de l’Edèn”
La Glòria i el Xavi tenen 56 i 54 anys. Es coneixien del barri de la Creu Alta, però durant molt temps van ser només dos veïns d’aquells que de tant en tant se saluden per pura cordialitat. “Teníem dues gosses. Ens trobàvem mentre passejàvem”, relata ella.
Les gosses van ser l’excusa que va desencadenar l’enamorament. “Anàvem al parc per elles. Esmorzàvem al mateix bar, el Montecarlo”, narra sobre anècdotes plenes de casualitat. Cada vegada estaven, sense saber-ho, més a prop, fins que va arribar la proposta: una nit de cinema a l’Eix Macià per veure Star Wars. “Vaig dir que sí, però sense cap intenció”, avisa la Glòria.
Era l’any 2015. Després d’aquella primera cita, van continuar quedant. “Esperàvem l’hora de treure el gos i fèiem passejades de molts quilòmetres”, exposa sobre l’atracció que va anar sorgint, en un amor que es va coure a foc lent. “Ja érem grans i potser a certa edat costa més llançar-se”, diu.
Finalment, un dia van anar a espetegar a la plaça del Solsonès, un indret recòndit de Sabadell on només hi ha un bloc de pisos i “quatre arbres”. Per a ells, però, simbolitza molt més. “És el nostre jardí de l’Edèn”, expressa amb un somriure. Ara són veïns de la zona, hi passen cada dia i recorden sovint aquell moment en què el lloc va contemplar el seu primer petó.
“Continuem a la recerca de la foto perduda”
Hi ha persones que semblen predestinades a trobar-se en algun moment de les seves vides. La història de la Cristina i el Rober, de 30 anys, en podria ser un exemple. “El Dilluns de Pasqua ens vam retrobar després de sis anys”, explica ella. Feia temps que s’havien conegut, però no era el moment. Ell va marxar a València a estudiar i, en tornar, va arribar la proposta.
Voltant per Sabadell, van acabar al costat de la Torre de l’Aigua. “És un dels punts més coneguts, un lloc emblemàtic. Ara, és la nostra Torre Eiffel”, confessa amb un somriure sobre el valor simbòlic que ha adquirit des de fa poc més de dues setmanes. Allà hi van trobar un photocall, un espai reservat per a immortalitzar el moment. Des de llavors, però, avisa que estan a la recerca de la fotografia perduda. “No hi ha hagut manera de tenir-la impresa, tot i que hem contactat amb Visit Sabadell i tot”, bufa, fent una crida.
Amb tot, però, la zona ha esdevingut un indret predilecte. Un refugi que va motivar el primer petó de la parella. La tria, atenent l’èxit de la cita, va ser un encert. Tot i que la Cristina confessa que va estar temptada d’anar a un altre lloc. “Vaig pensar a anar al parc de Catalunya, però com que aquests dies hi ha menys aigua, ho vaig descartar”. El destí els va portar allà de casualitat. Una ruta que continua amb una incògnita pendent de resoldre: on poden trobar la fotografia d’aquell instant?
“Sonava El gato que está triste y azul”
Moltes històries d’amor són plenes d’atzar… i atreviment! Com el de la Maribel. “Ens vam conèixer quan ell tenia 17 anys i jo 16, al passeig de Manresa. Jo havia quedat amb un noi que ja arribava deu minuts tard. Mentrestant, a la vorera del davant, on abans hi havia el Caliope i ara hi ha el Xeviot, passaven unes amigues amb un grup de nois que anaven cap al Ferran Casablancas. A la colla hi havia qui acabaria sent el meu marit durant 50 anys”, explica ella, que va decidir creuar per reunir-se amb ells en veure’l.
Des del 1972, i fins fa dos anys, quan el Quim va morir, van estar junts gràcies a aquella decisió valenta que marcaria la seva vida. Per a més inri, anys més tard van tancar el cercle a pocs metres del lloc d’aquella primera trobada: “hi vam venir a viure, així que encara és més especial”, confessa.
Fa més de cinc dècades, relata, la ciutat era ben diferent de com la coneixem avui, tot i que ja respirava un esperit jovial que va encendre la flama. “Llavors, hi havia el costum de fer festes en cases particulars. Al carrer de Sant Pau hi havia una espècie de local en un habitatge on es feia ball. Anar ballant… ens vam fer el primer petó“, rememora. Sonava la cançó de Roberto Carlos El gato que está triste y azul, un tema que, admet, no era dels seus preferits, tot i que va passar a ocupar de seguida un espai molt important per a la parella. “Ens va quedar gravada en el record”, explica la Maribel, que ara té 68 anys.
D’aquella època, recorda especialment un emplaçament. “La placeta que hi havia a tocar de la Casa Duran era el nostre lloc de trobada. Hi havia una font, que ja no hi és, i sempre ens servia per veure’ns. Després, passejàvem per la Rambla, anàvem a les cafeteries del Centre…”, repassa sobre una història que té en la nostra ciutat l’escenari d’incomptables vivències.
