La Crida té un projecte polític que va més enllà dels estrets marges d’actuació a la institució municipal -sense renunciar però a treure’n tot el partit- que pretén fer front a les necessitats materials i culturals del poble de Sabadell, desplegant una estratègia de recuperació de les nostres sobiranies al marge del mercat capitalista. De fet, són els circuits mercantils els que ens han exclòs a la majoria de la població, perquè només han perseguit la rendibilització de les inversions i no la satisfacció de les necessitats socials, ambdós fenòmens cada cop més incompatibles en un període de llarga i interminable recessió com el que viu el capitalisme arreu del món.
En aquest marc, quan parlem de Sobirania Residencial plantegem que les classes populars elaborin un model de provisió residencial que satisfaci plenament les necessitats residencials de la població, posant aquestes en el fi últim de la seva acció comunitària. És a dir, volem recuperar el valor d’ús de l’habitatge i posar l’èmfasi en el fet social de residir-hi, d’habitar-lo.
Utilitzar el concepte “residencial” ens permet superar els límits físics d’un habitatge i centrar-nos en els problemes que afecten les persones en l’estructura social. Ens permet entendre les diferents manifestacions del problema (persones sense sostre, assentaments, infrahabitatge, desnonaments, sobreocupació…) ubicant-nos més enllà de les quatre parets de cada habitatge, projectant-nos al municipi i a la comunitat.
Sabadell ha estat un protagonista clau els darrers cinc anys en la lluita per recuperar aquest dret que la banca i altres grans tenidors d’habitatge, amb la complicitat de l’estat, ens ha extirpat. Ha estat la gent organitzada la que ha aturat incomptables desnonaments, ha alliberat un nombre incomptable de persones del jou del deute hipotecari i ha reallotjat centenars de famílies quan cap administració pública no sabia -o no volia- fer res per a elles. Ha estat i és una lluita exemplar perquè ha demostrat que, malgrat l’atomització individualitzant a la que ens ha sotmès la fase neoliberal capitalista, existeixen lluites i moviments capaços de recuperar el vincle social més bàsic i plantejar des del sentit comú i l’empatia amb la majoria social processos pràctics de desobediència per reconquerir els nostres drets econòmics i socials. Aquest és l’espai de treball essencial que ens ha de garantir que, més enllà d’una eventual desparició de les institucions, el camí cap a la Sobirania Residencial plena no s’interrompi.
L’actual equip de govern, però, també té uns reptes. En primer lloc, té l’obligació de desplegar la llei 24/2015, coneguda com la ILP sobre habitatge i pobresa energètica, amb celeritat i determinació. Aquesta conquesta legislativa no és més que la cosificació d’una part substancial de les lluites esmentades anteriorment, i seria una irresponsabilitat no implementar mesures que la facin efectiva malgrat l’espasa de Dàmocles que significa l’eventual suspensió de la llei pel Tribunal Constitucional. En el seu desplegament, cal deixar de pidolar als bancs que cedeixin habitatge al parc de lloguer social i començar a forçar- ne la cessió durant 3 anys, com estableix l’article 7. Aquesta és l’única garantia real de poder oferir reallotjaments a les famílies a través de la Mesa d’Emergència com obliga també la llei.
Cal supervisar que els grans tenidors d’habitatge ofereixin sempre lloguers socials per a les famílies que no poden pagar el seu lloguer o a la seva hipoteca. Caldrà en alguns casos emprar recursos com el dret de tanteig i retracte per comprar habitatges i caldrà accelerar el Registre de pisos buits (més enllà del que ja ha ofert la Generalitat) per fer efectiu l’impost sobre habitatges buits i les sancions per declaració d’utilització anòmala. Caldrà, finalment una campanya informativa contundent perquè ni una sola família de la ciutat que necessiti fer ús d’aquestes noves conquestes que ens brinda la ILP les deixi d’utilitzar per desconeixement, i per seguir assenyalant els responsables de la present situació.
Veiem, doncs, que només estirant del marc legislatiu, amb una corresponsabilització i formació dels tècnics de l’ajuntament, hauríem de ser capaços d’aturar l’hemorràgia residencial que fa anys que genera un patiment intolerable als nostres conciutadans. Anem tard.
Més enllà d’aquestes mesures temporals i insuficients, els moviments socials hem de seguir exigint al consistori que impulsi -o almenys no dificulti- estratègies per anar encara més enllà. La masoveria urbana, les cooperatives d’habitatge en règim de cessió d’ús, la construcció cooperativa en solars buits o a mig construir o la gestió comunitària dels blocs propietats de la banca ocupats per la ciutadania són algunes de les línies mestre que hem de dur a terme entre tots durant aquest anys, i tenim ganes de pensar-les junts.
“Cal deixar de pidolar als bancs que cedeixin habitatge al parc de lloguer social i començar a forçar- ne la cessió durant 3 anys”
