[Per Josep Mercadé, periodista]
La tardor calenta que s’anunciava fa uns mesos està sent diferent del que es podia esperar. L’escalfor s’escampa per totes bandes, a dins mateix de l’independentisme i, per descomptat, entre el sector unionista. Assistim a crides a la desobediència que posen en qüestió legalitats que prèviament ja s’havien posat en dubte just quan ara fa un any dels empresonaments dels Jordis. Tot plegat ens situa en un pendent que fa una mica de basarda.
Aquests dies el concepte de desobediència està sent més d’actualitat que mai. És conseqüència del principi d’acció reacció que arriba quan ja s’han exhaurit moltes vies i quan sembla que els murs són infranquejables. Si mirem el que ha passat des de l’Onze de Setembre ençà, un més i escaig, ens adonem que el clima ha canviat a les files de l’independentisme. El distanciament entre la base i els polítics és significatiu. Fins i tot entre polítics de segona línia, els més propers al territori, el desconcert és notable. Sense que de moment arribi a la desafecció sí que és preocupant.
En canvi, el discurs entre les forces constitucionalistes situades més a la dreta s’està radicalitzant. A banda de la lluita fratricida entre PP i Cs per veure qui es queda amb l’espai de l’altre, els populars es radicalitzen encara més per tal que l’extrema dreta no els manllevi parcel·les pròpies.
Tot plegat xoca amb el pacifisme que va conformar un model català de defensa de la identitat i que finalment va derivar cap al dret a l’autodeterminació. Però la manca de credibilitat amb algunes de les persones que ens representen està jugant una mala passada. D’aquí neix una reacció que fa guanyar força al concepte de la desobediència. Fins al punt que es justifiquin accions que fa un temps haurien estat molt criticades. Permeteu-me un ràpid viatge al passat.
A l’etapa final del franquisme, quan ETA havia comès algun atemptat mortal, entre sectors de l’esquerra d’aleshores hi havia un encès debat entre els que ho justificaven i els que n’eren absolutament contraris malgrat fossin persones vinculades al règim franquista. Ara no estem en el mateix escenari, és clar, però l’exemple posa de manifest que en situacions de màxima tensió i incertesa sorgeixen posicions que ens podien resultar inversemblants. Són molts els que asseguren que la història es repeteix. Potser que no ensopeguem novament amb les mateixes pedres.
