Un bon professor pot marcar la diferència a la vida d’un alumne o fer-li descobrir una vocació. Cal valorar la tasca dels docents, i per això vam engegar aquesta sèrie d’entrevistes encadenades en què cada protagonista ens recomanarà el següent. Fa dos mesos, en l’entrevista que li vam fer, Víctor López ens va dirigir cap a José Luis González: professor del grau superior d’Animació Sociocultural i Turística a l’institut Ribot i Serra. González és pare representant al Consell Escolar Municipal, delegat sindical i ferm defensor del moviment #edupunk.
José Luis González, a un carrer de Sabadell / ÓSCAR ESPINOSA
Quan un busca el seu perfil a Twitter, el primer que apareix és l’etiqueta d’‘edupunk’. Què significa?
És un moviment pedagògic que propugna que no existeix una única metodologia correcta per ensenyar. Els integrants han escrit una sèrie de regles col·lectives –com “educació sense col·laboració és ficció”–, però la darrera és la més important: “Destrueix aquestes regles, fes les teves i destrueix-les també”.
Ha creat les seves?
Sí, i una d’elles és aconseguir convertir la classe en una reunió, perquè és allà on aprenem de veritat: al voltant d’una taula, amb amics o família, compartint menjar i passant-ho bé. No pot ser que alumnes i professors passem tantes hores a l’institut i només estiguem esperant que soni el timbre. Hem de transformar l’aula en un lloc on la gent vulgui venir a formar-se i fer coses junts.
No sembla fàcil, com ho fa?
En el meu cas, vaig començar un projecte de tutoria anomenat Hackea el aula, en el qual els alumnes i jo analitzàvem els diferents elements de l’aula i ens preguntàvem “per què?”. Per què no podem menjar a l’aula? I si canviem les cadires per coixins? Els exàmens són el millor mètode d’avaluació? La clau és buscar aquestes respostes junts.
És important comptar amb el punt de vista dels alumnes.
És fonamental! Si no preguntes als joves, no podràs fer projectes que els impliquin realment: a mi em poden agradar molt els Manel, però de què em servirà utilitzar-los a classe si els alumnes escolten trap? Ho vaig veure clar en adonar-me d’una paradoxa.
Quina?
Al grau superior d’Animació Sociocultural i Turística formem els estudiants perquè puguin desenvolupar projectes d’intervenció socioeducativa a una comunitat, i jo em vaig adonar que –pel fet d’ensenyar això– jo estava fent una intervenció socioeducativa! Era absurd que jo els digués que havien de provar metodologies diferents, plantejar assemblees… si jo no era el primer a fer-ho.
Mirant cap endavant, quins reptes demanen solucions més urgents avui?
Uf! N’hi ha molts, com el de revertir les retallades en educació o –a Sabadell– eliminar la bretxa de recursos oberta entre les escoles del centre i dels barris. Tot i això, el repte fonamental és l’abandonament escolar prematur: un de cada quatre alumnes no acaben l’educació obligatòria. Està molt bé tenir plans a llarg termini, però, com a professor, jo a classe he de fer alguna cosa perquè això no passi. És la nostra feina.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Per últim, a qui li fem la propera entrevista?
A Lola Pérez, que actualment fa classes d’anglès a l’escola La Trama.
