No hi ha educació sense educadors: resulta evident, però és necessari tenir-ho present, i celebrar la tasca importantíssima que fan els docents a escoles i instituts. Per fer-ho, engeguem una sèrie d’entrevistes encadenades –cada protagonista ens recomanarà al següent– als professors i professores de Sabadell que destaquen a la seva feina. Comencem el viatge a l’Institut Pau Vila, a l’ESO, on el Víctor López fa classe de Química.
Víctor López, a una de les aules de laboratori de l’Institut Pau Vila / LLUÍS FRANCO
Quan jo estudiava, un comentari habitual a Química era “això em servirà al futur?”.
És clar, i els alumnes tenen dret a saber-ho, sempre. A principi de curs, els dic que si en qualsevol moment pensen: “Això que fem no té cap aplicació pràctica”, m’interrompin. No té sentit voler ensenyar ciència fora de context. I per això no començo un tema parlant de la densitat, sinó plantejant –per exemple– com és possible que el quètxup s’enfonsi i la maionesa suri.
Primer els exemples, després les fórmules.
És el mateix que amb la música: les fórmules i les equacions són com les partitures. Si saps tocar la guitarra, les partitures et serviran per tocar millor, però si mai has vist un instrument, no et diran res. Hem d’anar cap a una ciència amb significat per evitar que els nens i nens creixin odiant la ciència.
Odiant?
Hi ha un percentatge molt alt de la població a qui la ciència li genera rebuig: com podem demanar aleshores que siguin crítics en rebre publicitat de productes químics? O que es posicionin sobre controvèrsies científiques? O que no caiguin als paranys de les pseudociències? Tot això comença a l’escola.
Quin ha de ser el rol de l’institut dins aquest panorama?
El paper dels centres educatius ha canviat: abans educàvem perquè els alumnes tinguessin coneixement, però avui un nen de dotze anys amb mòbil té al seu abast un fons de coneixement més gran que el del savi més savi de fa cinquanta anys. Ja no es tracta –per exemple– de saber-se de memòria la taula periòdica, sinó de tenir la taula periòdica al davant i saber-la emprar per explicar el món.
Això afecta molt la forma d’avaluar, imagino.
Totalment: als meus exàmens els alumnes poden emprar totes les txuletes que vulguin, perquè no hi haurà cap situació a la vida real en què no puguin accedir a les dades. La clau és què fer amb aquestes dades, i per això ara ja es pensa en competències: els alumnes de matèries científiques han d’aprendre a fer-se preguntes científiques, a generar hipòtesis, a ser crítics…
Una altra idea que defenses és l’‘slow thinking’, en quin sentit?
Aquest és un concepte del psicòleg Daniel Kahneman que trobo clau a l’aula i que es contraposa al típic fast thinking de fer colzes, vomitar-ho a l’examen i oblidar-se’n en pocs dies: té un punt bulímic! Tinc autèntic pànic a això, i cada dia m’aixeco pensant: “com puc evitar que els meus alumnes hagin de memoritzar coses que d’aquí a tres setmanes hauran oblidat?”.
D’aquesta manera també afavoreixes que tota la classe segueixi el ritme.
Sí, estic convençut que cal anar molt a poc a poc per poder arribar lluny: no està escrit enlloc que s’hagin de fer tots els temes del currículum! Quan fas classe has de posar-te al ritme de l’escamot, del gruix d’alumnes.
Penses en els moments en què tu eres alumne?
Ah, no, no. Aquesta és una temptació, però els professors acostumem a pertànyer al grup de nanos que gaudíem estudiant. Hem de pensar en els nostres companys, en aquells a qui no els agradava gens. I aquesta és una altra: com a mestre, no val queixar-se de que els alumnes no estudien i venen desmotivats: és com si un metge es queixés perquè els pacients li arriben malalts!
Parlant d’això, per què et vas fer professor?
Va ser quan vaig entendre que estava equivocat. Jo vaig estudiar Física, i vaig sortir de la carrera amb una idea molt elitista i falsa de la ciència: jo pensava que qui no estudiava Física és perquè no arribava, perquè era tonto… Vaig tenir una crisi existencial quan em vaig adonar de com de limitada era aquesta visió. La meva imatge de la disciplina era molt masculina, elitista i des de la perspectiva de l’home blanc, però al món hi ha moltes maneres d’entendre la ciència!
. . . . . . . . . . . . . . . .
Per últim, a qui li fem la propera entrevista?
A José Luis González, de l’Institut Ribot i Serra. Fa classe al cicle d’Animació Sociocultural.
