El diumenge passat, 13 a Sabadell, estaven anunciades sardanes a la plaça de les Dones del Tèxtil per la cobla Els Montgrins. Però com ja plovisquejava molt amablement ens varen convidar a fer la ballada a un local proper, propietat de la mare del president de l’entitat organitzadora. Infinites gràcies a la propietària del local o garatge o taller evidentment no apropiat ni per la cobla ni per als balladors, per fosc, capacitat justa, justa per a dues rotllanes...
Es comentava que “per culpa de la pluja...” La pluja no té cap culpa i com més a bots i barrals plogui millor. Però que tot Sabadell, com altres moltes grans ciutats, inclosa la capital Barcelona, no tingui locals accessibles perquè es puguin desenvolupar culturals ballades sardanistes, com a mínim els caps de setmana, és ofensiu i denunciable, per dir-ho suaument. Quan, per exemple, arribi el mes de maig, estan programats 78 actes sardanistes a l’aire lliure, entre aplecs, ballades i concursos.
Diguem que, com sempre, s’hauran d’ajornar o anul·lar en cas de pluja? Més de 1.000 professionals músics de cobla i més de 104 aplecs, més de 484 ballades i més de 59 concursos, en un any encara influenciat per la pandèmia, els semblen pocs als polítics dels ajuntaments per atendre adequadament a aquests actes culturals? La sardana no us fa calaix? Bé recordo al principi de la transició quan els partits polítics posàveu tauletes de propaganda a les ballades. La sardana evidentment no és un acte musical únic que cada quinze dies omple locals o esplanades. És una constant trobada setmanal, potser en algun indret petit, però que arreu de Catalunya va sembrant, amb constància, la nostra música i la nostra identitat. Per desgràcia un altre tipus de, diguem-ne, cultura, massifica, atropella, despersonalitza i desidentifica.
