El blanc i negre de la pantalla, el so fregit del televisor, aquella cara compungida que mira a càmera, arqueja les celles i diu: “Franco ha muerto”. El moment quedarà gravat en la memòria col·lectiva. Molts d’aquells que miren amb consciència històrica les imatges de l’aleshores president d’Espanya, Carlos Arias Navarro, recordaran sempre on eren, què feien i amb qui estaven quan va anunciar la mort el dictador, avui fa exactament 50 anys.
Franco havia estat per primera vegada a Sabadell el 27 de gener de 1942 per celebrar el tercer aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Hi va tornar el 1947 i, com en la primera ocasió, es van detenir preventivament desenes de persones. Hi va ser dues vegades més a conseqüència de la tràgica riuada: el 1962 i, uns mesos després, el 1963, per veure com es reconstruïa la ciutat.
Però la seva petjada sobre la ciutat va més enllà de les visites que hi va fer. L’Arxiu Nacional de Catalunya comptabilitza 24 execucions de sabadellencs entre 1939 i 1945. Xifra en 1.021 els judicis sumaríssims a persones residents o nascudes a Sabadell, que el 1936 tenia 50.000 habitants. El Tribunal de Orden Público, entre 1964 i 1976, va detenir 134 sabadellencs, la majoria dels quals per delictes que avui s’inclouen com a drets democràtics.
El poeta sabadellenc més il·lustre, Joan Oliver (Pere Quart), informava de la notícia al poema RSP amb més lírica que Arias Navarro: “Entre tantes injustícies / com al món han succeït, / no n’hem vist cap com aquesta: / el Gran porc ha mort al llit!”.
‘Satisfaction’ al Griffin
La mort de Franco, un dijous, va omplir de gom a gom la missa de comiat a l’església de Sant Fèlix dissabte. Tampoc no s’hi cabia al pub Griffin, a Ca n’Oriac, en una festa per celebrar la fi del dol decretat, que només permetia escoltar música sacra o militar. S’hi van viure una mena de campanades en què, quan van ser les 00.00 h, va sonar a tot drap Satisfaction, de The Rolling Stones, mentre tothom embogia.
Alguns dels aleshores adolescents recorden aquell moment des del plaer prosaic de fer festa a l’escola, altres ja començaven a tenir consciència política. “Vam veure la televisió des del bar del Pau Vila, que era una gran escola que obria els ulls a l’esquerra i al progrés. Vam posar-nos a saltar i a cridar. Ens van enviar cap a casa”, rememora Anna Fité, que aleshores tenia 16 anys. Tomàs Montserrat, que tenia la mateixa edat i va ser “a la farra del Griffin”, recorda aquelles interrupcions de l’emissió de la pel·lícula Objetivo Birmania per informar de l’estat de salut del dictador, el dia previ a la mort.
“Els comunicats diaris / són una obra magistral, / que, en bonics vocabularis, / i llevat de pits i ovaris, / ho esmentaven tot, com cal, / i ho trobaven tot malalt.”, escrivia l’afilat Joan Oliver.
“Estàvem fent autoestop per anar a estudiar a l’Autònoma, a Bellaterra, quan ho vam saber. Aquell dia vam obrir una ampolla de cava per celebrar-ho i vam estar molt pendents de què passava”, explica Glòria Dalmau, actualment directora de la Fundació Bosch i Cardellach, que tres anys abans havia estat una de les víctimes del Tribunal de Orden Público. Tot i que era menor, a Dalmau la van tancar una setmana a la presó de la Trinitat, aïllada en una cel·la, després d’haver estat detinguda al carrer de Sant Maties, a la Creu Alta, quan repartia octavetes de Comissions Obreres. No sabia quan en sortiria, estava sola, l’únic privilegi que li van posar a disposició va ser un llibre, Dios hablará esta noche, que per entretenir-se va llegir dues o tres vegades. Al seu company, que anys després seria el seu marit, també el van enxampar: “De la rapada que li van fer al Jordi, quasi no el reconec!”. Precisament, uns dies abans del seu casament, van tornar a detenir-lo. Un advocat que es deia Antoni Farrés Sabater, i que encara no sabia que esdevindria el primer alcalde de la democràcia a Sabadell, va viatjar a Madrid per alliberar-lo. Des del seu despatx, Farrés i Jordi Oliveras Badia van defensar 36 perseguits. Hi va haver 44 advocats imprescindibles a la ciutat que van defensar represaliats.
“La mà que li tremolava / de tantes morts com signà, / els perseguits i els opresos / ja no farà tremolar”, diu el poema R.S.P de Pere Quart, que uns versos després apuja el to: “El ploren els fills de puta / i el vil especulador / i li canten les absoltes / a la televisió”.
En aquella època, militar era jugar-se-la. Ho tenia clar l’ara gestor cultural Pere Urpí, que quan va morir Franco tot just feia COU. Des de la clandestinitat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) va emprendre tota mena d’accions per guanyar, pam a pam, la llibertat: “Pamflets, fulls volants, venda de mapes dels països catalans, pintades amb plantilla que ningú havia fet abans a Sabadell, pancartes al Passeig, reunions, anades al País Basc i a la Catalunya del Nord...”.
“Em van fer perdre un nadó”
Al número 22 de la Rambla de Sabadell, una placa commemorativa al costat d’ofertes de matalassos recorda el que mai no oblidaran Ramon Vallvé, Paqui García, Ramón Muñoz, Carmen Prados i Juan Ignacio Valdivieso, entre altres. Era la Comissaria de la Policia Armada, on els detinguts eren torturats salvatgement.
“Vaig entrar-hi embarassada de bessons. Un cop durant l’interrogatori em va fer perdre un dels nadons”, testimoniava Paqui García durant l’acte d’inauguració de la placa que convertia la Policia Armada en un espai de memòria el 2023. “La policia em perseguia per fer pintades un 1 de maig. Vaig córrer, però em van disparar a la cama. Els policies van obligar els metges de l’hospital a escriure que la ferida havia estat d’una caiguda”, relatava Prados. “Em van torturar el 73 per repartir octavetes. Em van lligar les cames i em feien caminar com un ànec. Cada vegada que intentava descansar, m’il·luminaven la cara”, narrava Juan Ignacio.
L’ombra del cadàver de Franco
A l’historiador Jordi Serrano l’enrabia que darrerament se situï els joves a la diana quan es parla de la pervivència, la banalització i l’enaltiment del franquisme. “Tenim un rei emèrit que acaba de publicar unes memòries en què parla de Franco com un senyor entranyable que li va fer de pare. I el seu fill no ha criticat mai el franquisme. El Tribunal Suprem, el Constitucional i l’Audiència Nacional no jutgen tortures. No hi ha cap llei que retorni les possessions que la dictadura va robar. Les institucions protegeixen el franquisme, però la culpa és dels joves?”, pregunta retòricament el sabadellenc, rector emèrit de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, que durant els anys 70 va plantar cara al règim des dels carrers. “Hi ha una falsa idea edulcorada. El final de la dictadura va ser sanguinària i brutal, l’última etapa d’activitat del Tribunal de Orden Público va ser frenètica”, exposa Serrano, que reconeix que va viure aquells anys “amb molt patiment”.
Sabadell va mobilitzar la primera gran vaga general de l’estat espanyol, el 23 de febrer de 1976, en què es van sumar 45.000 treballadors, segons va xifrar TVE. A les Pistes d’Atletisme, es va congregar una multitudinària assemblea amb 30.000 persones. Hi va haver “hostiats i detinguts” –recorda l’historiador–, però es va fer caure l’Ajuntament franquista.
Mobilitzar-se no era un joc, podia acabar en massacre. Una setmana després de la vaga general de Sabadell, el 3 de març de 1976 a Vitòria, la policia franquista va llançar gasos lacrimògens per desallotjar una assemblea multitudinària de treballadors a l’interior de l’església Sant Francesc d’Assís. Quan els obrers sortien de l’església, la policia va obrir foc. Va matar cinc persones i en va ferir de bala 150.
L’ombra del cadàver de Franco va ser allargassada i alguns defensen que no ha desaparegut mai, tal com preveia el poeta, que va advertir del dictador més enllà de la terra. “A l’infern, en arribar-hi, / hi hagué un pànic general / i el Diable, a corre-cuita, / volà cap el pis de dalt”.
