[Article de Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]
Imagineu-vos en una reunió qualsevol. Podria ser el tancament dels pressupostos anuals de l’empresa on treballeu o un sopar per decidir on anireu de vacances amb els pares dels amics del vostre fill. Ara seguiu imaginant que, immersos en la trobada, ja sigui concentrats en l’Excel infumable o pensant en la dosificació exacta del proper gintònic, sentiu el soroll d’un rajolí d’aigua sortint d’una aixeta mig oberta. L’aigua es va escolant per l’aigüera com si no passés res. Estic segur que cap de nosaltres deixaria l’aixeta rajant i interrompria la reunió per tancar-la. Aquest gest, tan evident avui, no ho era fa dues dècades i il·lustra com ha canviat la nostra mentalitat respecte del malbaratament de l’aigua. (L’any 2007 l’Agència Catalana de l’Aigua es va gastar 700.000 euros en una campanya institucional amb un lema que molts recordareu: “Si vols aigua, tanca l’aixeta.”)
Un últim esforç d’imaginació. Què passaria a la mateixa reunió o sopar si a la sala fes massa calor? És impossible trobar un patró comú raonable. L’únic que se m’acut és que, si hi hagués aire condicionat, algú el posaria a tot drap. I això és un error. Hem perdut la capacitat de relacionar-nos amb el clima. Qualsevol persona, fa cent anys, sabia què fer en cada estació de l’any i a cada moment del dia per tenir la casa a la temperatura i humitat adequades. Havia après des de petit l’ús de tots els sistemes tradicionals que disposem per exposar-nos o protegir-nos del sol al clima mediterrani. Sense adonar-se’n, estava aprofitant els recursos naturals per estar confortable.
Ho vam començar a espatllar amb la incorporació de la persiana enrotllable, especialment, el model “americà” amb tambor sobre la finestra habitualment encastat a la façana. En aquell moment es veia com un producte pràctic i modern fabricat amb materials moderns com el PVC i l’alumini que es produïa en sèrie i abaratia costos. La persiana de bombo va començar a introduir-se als anys seixanta als blocs d’habitatges del franquisme tardà i, als vuitanta, ja era gairebé obligatòria a qualsevol pis nou. En aquest període de trenta anys vam arraconar la persiana mallorquina de fusta i la persiana alacantina i vam anar perdent els matisos d’una protecció solar ben pensada que regulava la llum, l’ombra i la ventilació. El nou mecanisme només es podia apujar o abaixar del tot. Obert o tancat. Foscor o sol sobreescalfant el pis. I vam començar a disposar d’aires condicionats que ens proporcionaven confort de manera artificial embolicant encara més la troca.
- Lacol Arquitectura Cooperativa
- Milena Villalba
Un altre inconvenient constructiu d’aquestes persianes és que el bombo i el seu registre eren un pont tèrmic (una entrada directa de fred o calor a l’interior) i també un punt d’infiltracions (entrada d’aire de l’exterior). Aquests problemes s’han anat millorant amb els anys amb noves solucions tècniques, però la penyora de la practicitat i la modernitat ha deixat milers d’habitatges amb aquesta patologia constructiva.
Podríem dir que, amb el temps, hem desaprès. Hem substituït la intuïció pel botó. Hem de recuperar el funcionament de la casa mediterrània i el coneixement profund sobre el nostre clima, ara més extrem que mai. No es tracta de tornar enrere (ja he parlat en altres articles dels nous estàndards d’aïllament i estanquitat, de les solucions tradicionals i contemporànies de l’arquitectura passiva). Però sí que podem recuperar els porxos, els ràfecs, les persianes mallorquines i alacantines, els tendals mariners i els andalusos i també podem incorporar la nova tecnologia dels ventiladors de sostre, persianes plegables de lames orientables, xemeneies solars, murs i cobertes Trombe i terres radiants refrescants.
Potser ha arribat l’hora d’un nou lema a l’alçada d’aquell de fa vint anys. Un lema que no parli d’aigua, sinó de com ens relacionem amb el nostre clima i amb la biosfera. Un lema inspirat en les reflexions de Juhani Pallasmaa i Maurice Merleau-Ponty. Un lema que ens recordi que, si volem confort, hem d’entendre el clima on vivim. Que en comptes d’aïllar-nos del nostre entorn, el que ens cal és integrar-nos-hi amb tots els sentits.
Potser hauria de dir, simplement: “Si vols confort, entén el clima on vius.”
Però deixo els lemes per als experts en màrqueting. De la mateixa manera que m’agradaria deixar que la casa treballés sola com ho havia fet sempre mentre nosaltres continuem el gintònic i la reunió. Sense haver d’engegar res.
