Aquest estiu, habita el paisatge

[Article de Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]

Aquest article és l’últim abans que la majoria de nosaltres fem vacances. Alguns marxareu a llocs idíl·lics i remots, altres anireu a la platja o a la muntanya i d’altres us quedareu a la ciutat. L’important és descansar i agafar forces per al proper començament de curs portant la calor de la manera més digna possible.

Ja que alentirem les revolucions i canviarem d’escenaris, us vull parlar de dos parcs que tenim a la nostra ciutat, inaugurats no fa gaire. Es tracta del Parc del Nord i el Parc de les Aigües. El Parc de les Aigües és un projecte coordinat per l’Ajuntament de Sabadell, amb la col·laboració del servei d’arquitectura municipal i equipaments verds. El Parc del Nord, en canvi, va ser dissenyat per Adrià Escolano, David Steegmann i Mar Armengol i ha estat seleccionat als premis FAD Ciutat i Paisatge d’aquest 2025.

Si marxeu, segur que tindreu coses millors a fer. Però si us quedeu, podeu anar-hi a passejar o a córrer. En qualsevol cas, m’agradaria que, allà on aneu, visiteu els parcs i els jardins amb una mirada que vagi més enllà de la selfie per penjar a Instagram. Cal entendre que aquests espais públics són veritables infraestructures verdes i que el paisatgisme urbà és molt més que posar gespa, arbres i quatre flors. El Parc del Nord i el Parc de les Aigües en són un bon exemple.

I com hauria de ser un parc ben dissenyat? Deixeu-me abans que us expliqui una anècdota de les ‘mig vacances’ més llargues que mai he tingut. Ajudarà a entendre perquè durant molts anys hem dissenyat els nostres espais verds de manera equivocada.

En realitat no van ser unes vacances. Va ser fa uns vint anys durant el curs que vaig viure a Hèlsinki aprofitant una beca Erasmus (la mili de la nostra generació) per estudiar el penúltim curs d’arquitectura a la TKK de Hèlsinki. Per arribar a les classes de la nostra facultat, havíem de travessar una gran esplanada del campus universitari d’Otaniemi, que ja deveu saber que va ser dissenyat per Alvar Aalto, un dels grans mestres de l’arquitectura moderna.

Aquella caminada diària plena d’il·lusió (que servia per parlar d’arquitectura durant el trajecte d’anada i per planejar sopars i festes a la tornada) també va servir per adonar-nos de com de malament estàvem dissenyant els nostres parcs a “Barcelona”. A l’estiu, l’esplanada es cobria de gespa i a l’hivern de neu. Tot sovint hi vèiem operaris cuidant aquell entorn privilegiat, però la seva feina no era regar la gespa ni plantar flors. Era cuidar els camins.

En aquell clima continental humit, l’herba creixia sola. La feina dels jardiners consistia en retallar meticulosament els recorreguts que comunicaven les diferents facultats al mig d’aquella superfície verda. A l’hivern, un petit llevaneus traçava la mateixa geometria retirant la capa gruixuda de neu i, de passada, evitava que els forasters despistats caiguessin en relliscar sobre el gel.

L’experiència a Otaniemi em va fer entendre que un parc no ha de ser només bonic. Aquell paisatge no era un decorat, era funcional. Com en tantes altres coses, el gran error era copiar imatges de jardins humits del centre i nord d’Europa de manera superficial, imatges boniques però inviables en el nostre clima mediterrani.

Un espai verd urbà ben concebut és una infraestructura amb múltiples capes. La capa hidrològica, ecològica, social, simbòlica i climàtica. Un parc ha de gestionar l’aigua. L’ha de retenir, infiltrar i, si cal, fer-la visible com fan les noves basses del torrent del Capellà al Parc del Nord. Ha d’optar per la biodiversitat i la vegetació autòctona. Ha d’integrar l’accessibilitat i la mobilitat sostenible. Ha de recuperar la memòria històrica del paisatge per fer parlar el territori. I també ha de ser una defensa activa contra l’efecte illa de calor. Un parc pot reduir diversos graus la temperatura d’un barri. Pot millorar la qualitat de l’aire, afavorir la salut mental i generar vida comunitària. Això no és decoració. Això és fer ciutat.

Aquest estiu, si aneu a córrer al Parc de les Aigües pugeu al mirador i feu-hi una foto. Però no només del paisatge. Feu-la des del paisatge. El bon paisatge no s’observa des de fora, s’habita. I només així ens transforma.