Membre d’AFAPAC i arquitecte que admira el Vapor Prodis

Llorenç Vallribera: "Desitjo, de tot cor, que tots els col·lectius minoritzats puguin viure algun dia una inclusió inversa com la que es respira al passatge Pere Baltà"

Publicat el 25 d’octubre de 2025 a les 18:46
Actualitzat el 28 d’octubre de 2025 a les 10:26

Opinió de Llorenç Vallribera. Arquitecte sabadellenc i soci fundador de Vallribera Noray Arquitectes.

Aquest article té dues parts. La primera, l’escric com a arquitecte.

Vull parlar-vos d’un projecte construït a Terrassa, obra del despatx sabadellenc Harquitectes: el Vapor Prodis. Es tracta de la rehabilitació de dues naus del Vapor Cortès per acollir els nous espais de la Fundació Prodis, una entitat que treballa per a la promoció i l’acompanyament de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorns de salut mental, paràlisi cerebral o trastorns de l’espectre autista (TEA).

Aquest projecte ha estat reconegut amb el Premi Re-FAD 2025. És una arquitectura amb majúscules, que es pot explicar des de molts vessants, però aquí vull fer-ho des de la més transformadora: la seva dimensió social. Aquesta setmana, en una conferència organitzada dins la 4a Jornada Descarbonitzant l’Arquitectura, en Roger Tudó (soci d’Harquitectes) i en Marc Labòria (gerent adjunt de Prodis) van fer un exercici didàctic preciós: mostrar com l’arquitectura, quan es posa al servei de les persones, no només facilita la vida, sinó que la pot canviar.

El projecte manté dues de les naus originals i n’enderroca una de central per crear un passatge obert. Aquest nou espai exterior és un carrer que connecta els dos volums i, alhora, obre l’equipament a la ciutat. És un gest generós, que convida tothom a entrar-hi “sense haver de demanar permís”. Aquest passatge, anomenat passatge Pere Baltà, és un espai públic real, obert a activitats culturals, gastronòmiques, musicals i cíviques.

Un cop a dins, es manté l’essència dels antics vapors tèxtils. L’espai respira caràcter i memòria sota les encavallades de fusta i, gràcies a les noves caixes i entramats de fusta i a la llum natural filtrada per les claraboies, també es fa domèstic i s’adapta a les activitats dels nous ocupants. L’enginy dels arquitectes i la valentia dels promotors que van acceptar un programa d’usos flexible i indefinit permeten que l’edifici sigui funcional per als usuaris i, alhora, esdevingui atractiu i prestigiós per a qualsevol visitant.

Aquestes dues idees (obrir l’equipament a la ciutat i oferir un espai bell, atractiu, més enllà de la seva funcionalitat) són les idees clau. Marquen un abans i un després en la manera com les persones amb algun tipus de discapacitat mental es volen relacionar de tu a tu amb la resta de ciutadans. L’edifici és, en si mateix, un manifest per a una societat més justa, que tracta les persones amb diferències de manera inclusiva de veritat.

I ara comença la segona part. L’escric com a membre d’AFAPAC (Associació de Familiars i Afectats per Patologies de Creixement).

Avui, dissabte, és el Dia Mundial de les Persones de Talla Baixa. I l’acte principal a Catalunya té lloc, precisament, al Vapor Prodis. La jornada, amb el lema Dona espai a l’equitat, vol donar veu a les persones amb talla baixa i reivindicar una societat més justa, accessible i igualitària.

  • Cartell del Dia mundial de les persones de talla baixa

Les persones afectades per patologies del creixement conviuen amb moltes dificultats. Però totes tenen en comú el mateix rerefons: la mirada dels altres. Una mirada que pot ser burleta, evasiva o condescendent, però que sempre hi és. Un judici constant. És dels pocs col·lectius no normatius que sovint és objecte de condescendència o ridiculització amb total impunitat. Encara avui, se sent parlar de “nans” amb una falsa innocència, i es lloguen persones amb acondroplàsia per fer espectacles de caràcter humiliant en contextos com comiats de solter o festes privades.

I aquí torno al Vapor Prodis.

Desitjo, de tot cor, que tots els col·lectius minoritzats puguin viure algun dia una inclusió inversa com la que es respira al passatge Pere Baltà, al claustre, a l’espai d’art o al restaurant d’aquest equipament. Un lloc que no només és digne, sinó que és tan bonic que no cal donar explicacions per obrir-lo a tothom.

I sí, aquest article també l’he escrit, amb molt d’orgull i amor, com a pare de l’Ona.