La primera sensació que tens quan aprens nous coneixements és aquella d’abocar-te a un abisme. La ignorància provoca un vertigen característic on, com més s’aprèn, més t’adones del poc que saps. Avui em llençaré al buit: us parlaré de la masia catalana.
La meva aproximació a les masies havia estat intuïtiva. Fa un temps, el nostre estudi va reformar una casa de poble amb funció rural a Granera. Aquella obra ens ha obert la porta a nous clients i ens ha portat a treballar en projectes de reforma de masies en masos espectaculars. La responsabilitat d’intervenir en un territori i un patrimoni amb tanta història ens ha fet submergir en aquest món.
D’una manera naïf vaig començar a seguir la Marta Lloret, “la caçadora de masies” a Instagram, i aviat vaig descobrir que, més enllà de la divulgació, és la responsable operativa de la Fundació Mas i Terra. A la fundació hi conflueixen historiadors, arqueòlegs, geògrafs, pagesos, arquitectes i experts en patrimoni que treballen per preservar el llegat històric, natural i cultural dels Països Catalans. El nom no és casual. Com va escriure Jaume Vicens i Vives, “l’element bàsic de la societat històrica catalana no és l’home, és la casa... Casa i família, mas i terra [...]”.
El mas ha estat durant segles la unitat mínima geogràfica i econòmica del país. Ha modelat el paisatge i ha estructurat el territori fins ben entrat el segle XX. La revolució industrial, però, va provocar un èxode cap a les ciutats. Els oficis agraris i ramaders van perdre continuïtat i, amb ells, la funció dels masos dins el teixit productiu. Avui el declivi és evident.
Quan un mas deixa de funcionar, comença la seva decadència. Moltes masies van quedar buides o es van enderrocar quan l’activitat agrària ja no era viable. Les que han sobreviscut ho han fet per tres vies: la venda a propietaris amb molts recursos (sovint estrangers), la reconversió en negocis com restaurants o allotjaments, o la continuïtat de l’activitat agrària, que és la que conserva millor el patrimoni i el paisatge. Però la crisi del sector primari fa cada vegada més difícil aquesta darrera opció i moltes masies només es mantenen gràcies a nous compradors, sovint sense cap vincle amb el territori.
En aquest context, el 14 de novembre la Fundació Mas i Terra i la Universitat de Girona van organitzar la Primera Jornada de Masos Vius. I allà vaig descobrir propostes que vinculen el futur de les masies amb la gestió del territori i la crisi de l’habitatge. Les conclusions de la jornada són més conegudes; el salt al buit ja no és tan alt.
La primera evidència és que cal reforçar el primer sector. Quan hi ha activitat agrícola i ramadera, hi ha cura del territori que els envolta. Amb raó, sovint els pagesos es defineixen com a “jardiners del paisatge”. Mantenen feixes, marges, camins, recs i boscos gestionats.
També poden ser una alternativa per accedir a l’habitatge. La masoveria tradicional permetia habitar i gestionar un mas sense ser-ne propietari. Avui, amb moltes masies tancades i un problema d’accés a l’habitatge, la masoveria moderna (quina ironia que tècnicament s’anomeni masoveria urbana) pot ser una oportunitat per recuperar cases i donar-los ús.
Però cal reformular normatives urbanístiques i sectorials que han fracassat en l’intent de regular la realitat dels masos.
Cal obrir la porta a models col·lectius d’habitatge. Històricament, les masies passaven de generació en generació i això garantia la seva continuïtat. Avui, amb l’habitatge convertit en producte, aquesta continuïtat es trenca. Cooperatives i models de cessió d’ús poden assegurar estabilitat i coherència territorial. (Com pot ser que no es permeti fer plurihabitatges en cases-masies en un món rural despoblat?)
Finalment, cal recordar l’economia circular que sempre ha definit els masos: reparar, reutilitzar i aprofitar els recursos disponibles. Aquest model, lluny de ser antiquat, pot ajudar avui a reduir costos i fer sostenible el manteniment.
Per acabar, el valor dels masos no són només festejadors, focs a terra o arcs apuntats medievals, sinó el llegat de les famílies que hi han viscut i que han definit com som. Les masies no desapareixen perquè siguin antigues; desapareixen quan deixen de tenir funció. La manera de preservar-les és renovar-les i evitar que acabin convertides en un bé especulatiu. (I aquest salt, ja el puc fer amb paracaigudes...).