La fórmula zebra

[Llorenç Vallribera, arquitecte i soci de Vallribera Noray Arquitectes]

Avui us parlaré d’una ocurrència, d’una broma. Però, com passa sovint, l’humor és una manera molt seriosa de fer crítica. Avui us vull parlar dels blocs zebra.

Els blocs zebra són edificis d’habitatges plurifamiliars caracteritzats per una estètica repetitiva de franges blanques i negres. N’hi ha de baixos i d’alts, d’assequibles i de luxe. Apareixen a totes les ciutats de la península, tant als centres com a les perifèries. Són recognoscibles a primer cop d’ull.

Un col·lectiu d’arquitectes que prefereix mantenir-se en l’anonimat va crear el perfil d’Instagram @bloque_cebra, que ja supera els vint mil seguidors, i una web on geolocalitzen aquests edificis en un mapa d’Espanya. Si entreu a www.bloquecebra.com hi trobareu més d’un miler de casos registrats. Ells en diuen “anar de safari” per trobar aquesta “espècie invasora”. Si decidiu buscar-ne per Sabadell, podeu enviar-los la localització i, un cop verificat, l’afegiran al mapa.

La broma és brillant. Però el rerefons del fenomen és preocupant. En la seva presentació ho expressen així: “Més enllà de la seva aparença, el bloc zebra és, abans que res, un producte immobiliari que només valora l’eficiència i la reducció de costos, sacrificant qualsevol discurs arquitectònic. La zebra representa la no-elecció: una mena de franquícia d’edificis precuinats que s’aplica igual a qualsevol clima o context, sense considerar la singularitat de cada lloc ni el seu impacte. La zebra és el resultat del que anomenem passotisme urbà.”

El passotisme urbà apareix quan entenem l’arquitectura com un producte de consum privat i oblidem que els seus efectes són col·lectius. Quan arquitectes, urbanistes i paisatgistes queden relegats a tasques tècniques secundàries i el paper de projectista l’assumeixen les empreses constructores i els promotors. El resultat és una fórmula de negoci supereficaç en qualsevol ciutat, clima o context. Tant se val si és Bilbao o Cadis: el bloc zebra funciona i es ven.

Potser alguns de vosaltres penseu que aquests edificis no estan tan malament, que ja us agradaria viure en segons quina zebra. Però abans de reaccionar, pregunteu-vos si no viuríeu igual de bé en un edifici que oferís les mateixes prestacions sense renunciar a la seva singularitat. La crisi de l’habitatge no hauria d’enterbolir aquest debat.

De fet, el problema comença en l’urbanisme i el planejament, i es trasllada a la sensibilitat dels tècnics redactors. Els ajuntaments redacten plans mitjançant col·laboracions públicoprivades on l’interès privat pressiona i l’administració pública aprova. La cultura del “si compleix, compleix”. I així, gairebé sense adonar-nos-en, caminem (o preferim agafar el cotxe) per barris despersonalitzats, amb edificis que es tanquen en si mateixos i es converteixen en búnquers privats.

Imagineu-vos la Ronda Zamenhof convertida en una successió uniforme de franges blanques i negres. La torre de color terracota de l’arquitecte Joan Bosch (amb el sòcol i l’accés treballats per un jove Manel Larrosa) reduïda a una pell hermètica i neutra. Les façanes que combinen finestres, terrasses i balcons de manera caleidoscòpica substituïdes per un patró repetitiu. O imagineu-vos també el conjunt dels arquitectes Muntañola, Pedragosa, Sauquet i Valls al carrer Alemanya cantonada amb carrer Portugal convertit en una altra variació del mateix esquema. On avui veiem un espai interior comunitari generós i unes façanes brutalistes de maó vist que recorden la ciutat industrial, hi tindríem el paisatge de qualsevol de les perifèries zebres que ja hem descrit.

L’humor de parlar d’edificis zebres ens permet abordar qüestions més profundes sobre quin model de ciutat volem i quin paper ha de jugar l’arquitectura i l’urbanisme en la nostra societat. Però no vull acabar amb un to tan solemne per al cap de setmana i us proposo un repte més distès: Al mapa zebra, Sabadell té tres edificis registrats i Terrassa cap. Sabadellencs, avui toca safari a la veïna ciutat.