La mort sobtada de Ricard Torralba, alcalde de Sant Llorenç Savall durant catorze anys, ha commocionat el poble que tant estimava i tota la comarca del Vallès Occidental. La seva trajectòria pública, però també la seva qualitat humana, el converteixen en una figura que mereix ser recordada i reivindicada.
Per a molts, el Ricard va ser l’alcalde que no va descansar fins aconseguir que el seu municipi disposés d’un ajuntament digne. Ho va fer realitat amb el trasllat al Marquet de l’Era, un projecte llargament desitjat que ell va empènyer amb perseverança fins a veure’l culminat. Aquell edifici no era només un equipament: simbolitzava la seva manera d’entendre el servei públic, deixar un llegat útil i alhora identitari, que reforcés l’autoestima de la comunitat.
La seva concepció de la política estava molt lluny del lluïment personal. Per a ell, ser alcalde volia dir ser el primer a assumir responsabilitats i el darrer a abandonar-les. Si calia, es posava literalment al costat dels operaris municipals, amb les mans brutes de ciment, per reparar el vas de la piscina d’estiu. Per al Ricard, això també era fer política: donar exemple, compartir esforços i no demanar als altres el que un mateix no estava disposat a fer.
El vaig conèixer l’any 2003, arran del gran incendi forestal de la Vall d’Horta. Ell era regidor de govern a Sant Llorenç i jo, regidor de l’oposició a Castellar. Aquells dies d’angoixa i pèrdua ens van marcar profundament, i en el seu cas van reforçar encara més el compromís amb la protecció del territori. D’aquella experiència va néixer una política municipal avançada en sostenibilitat i gestió forestal. Va impulsar la instal·lació d’una caldera de biomassa de quilòmetre zero a l’escola bressol i va ser un dels promotors del projecte de Boscos del Vallès, una iniciativa pionera que pretenia recuperar i gestionar de manera activa els boscos després dels incendis. No era només una proposta ambiental, sinó també econòmica i social: crear activitat al voltant de la gestió forestal, reduir riscos i convertir la biomassa en un recurs energètic local. Avui, quan mitja Espanya crema, aquell plantejament continua sent un exemple de com la política local pot anticipar-se als reptes globals.
La seva aportació, però, no es va limitar a l’àmbit local. Al capdavant del Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès Occidental, va exercir un lideratge discret però determinant. Juntament amb el gerent Daniel Criach, va refer la confiança després del Cas Mercuri, una tasca ingent que exigia credibilitat i capacitat de diàleg. Va afrontar amb determinació les complicades negociacions amb la UTE de Coll Cardús, va impulsar el trasllat de la seu a Terrassa i va posar les bases del projecte de Can Barba, la gran planta de tractament de matèria orgànica. Aquella aposta, que semblava llunyana, avui pren cos: es convertirà en la inversió més important finançada amb fons Next Generation a la comarca i serà una realitat en els propers anys. Una infraestructura estratègica que situarà el Vallès a l’avantguarda de l’economia circular i que porta la seva empremta.
En moments de màxima tensió política, amb les relacions entre PSC i ERC trencades arran del Procés, el Ricard va tenir l’encert de separar les diferències ideològiques dels interessos compartits. Fins i tot quan el pacte de govern al Consell Comarcal es va esmicolar, vam aconseguir que res d’això afectés la gestió dels residus. Ens vam conjurar per mantenir el consens i ho vam aconseguir. Gràcies a aquesta altura de mires, avui la comarca disposa d’un model de gestió que és fruit d’aquells grans acords forjats en situacions políticament adverses.
Ens separava una distància política evident, però això mai no va ser un problema. Ans al contrari: va ser una oportunitat per demostrar que el diàleg i la recerca de punts de trobada són possibles quan la voluntat és sincera. El Ricard era d’aquells polítics que entenia que la confrontació estèril no porta enlloc, i que la responsabilitat d’un càrrec públic és contribuir a millorar la vida de la gent, encara que sigui a base de renúncies i pactes.
Més enllà dels càrrecs i els projectes, el que queda és la imatge d’una persona senzilla i afable, amb qui era fàcil entendre’s. Un home d’una gran austeritat personal, sempre disposat a ajudar, sempre atent a les necessitats del seu poble. Allunyat de les xarxes socials, dels focs artificials i dels discursos buits, la seva política es feia amb gestos petits però significatius, amb constància i amb coherència.
Ricard Torralba deixa l’empremta d’un alcalde estimat i d’un polític necessari, d’aquells que fan més sòlida la democràcia perquè posen la institució per sobre de la persona. En un temps marcat per la desafecció i la desconfiança, ell va ser la prova que encara hi ha espai per a una política noble, feta amb humilitat i amb compromís cívic.
La política, la bona política, necessita més “Ritxarts”.
Ignasi Giménez Renom
Alcalde de Castellar del Vallès (2007-24)
President del Consell Comarcal del Vallès Occ. (2015-24)
