- Bach: Suite per a violoncel núm. 1.
- Tsukumo: composicions per a violoncel sol
- Taichi Tsukumo, violoncel.
- Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. 7-2-25.
Al cicle de concerts de l’
Acadèmia de Belles Arts s’estan fent propostes d’interès. Les darreres temporades la seva programadora, la violinista japonesa establerta a Catalunya, Yayoi Kagoshima, ha sabut reactivar i remuntar gràcies a una programació atractiva i preus assequibles que mereixen major atenció en l’agenda sabadellenca, tant pel repertori com per les oportunitats que ofereix a joves músics de presentar i rodar repertori. Un exemple és el del recital del violoncel·lista i compositor català d’origen japonès
Taichi Tsukumo (Barcelona, 1988), en què va presentar diverses obres pròpies amb un fons de qualitat artística força notable. Particularment, com a compositor i també en les fantasies per a violoncel sol, tres d’elles basades en el conte
Gauche,
el violoncel·lista, de l’escriptor i poeta japonès Kenji Miyazawa (1896-1933).
Es tracta d’una bonica història, curulla de simbolisme i on l’eix musical esdevé un recurs meta-literari que el mateix Tsukumo posava en context a cada composició fent gala d’un català perfecte i traspuant aquella formalitat i humor nipons. En conjunt, les cinc composicions denotaven una personalitat estimulant que amalgama recursos i estils diversos en una successió d'esquitxos de fantasia i ciència sobre les possibilitats del violoncel, posats al servei d’uns desenvolupaments molt lliures i imprevisibles; així com d’una expressivitat que engloba un ample espectre de formes enfocades cap a l’exploració de paisatges a vegades essencials, a la manera de soliloquis, a partir de traços sonors austers però tècnicament exigents, jocs silencis i un caire meditatiu que no impliquen ni laxitud ni tampoc exclouen accents vehements o feréstecs, tot i incursions més evocatives que programàtiques com a
La caça del Tigre indi.
[caption id="attachment_332424" align="aligncenter" width="467"]
Taichi Tsukumo / VÍCTOR CASTILLO[/caption]
Més enllà de la puntual emulació de la sonoritat d’altres instruments (l’arpa a
El drac dels núvols) o d’imitacions de sons jazzístics, la llibertat harmònica i les excursions pentatòniques, hi predomina un sincretisme cultural basat en l’herència de la tradició europea on ocasionalment i de manera molt velada també s’hi percep el llegat cultural de l’univers creatiu i espiritual del gagaku i del shakuhachi (flauta de bambú japonesa) com eina de reflexió des de la soledat i la introspecció. I, també és una baula en el llarg i heterogeni camí transitat per Michio Miyagi, Hidemaro Konoye, Hisatada Otaka o Yorutsine Matsudaire i Toshiro Mayuzumi com a exemples de síntesis de música europea en la idiosincràsia nipona i viceversa.
Si en tenen ocasió, escoltin l’obra de Tsukumo. En concret, aquestes podrien integrar-se en un format interdisciplinar en un espectacle de format petit idoni per a la divulgació en escoles, galeries i sales petites; que narrés o representés el referit conte de
Gauche, el violoncel·lista de Miyazawa amb la projecció de les pintures del pare de Taichi Tsukumo, pintor artístic.
Prèviament, la
Suite núm. 1 BWV 1007 de Bach va obrir el recital amb un Tsukumo un punt nerviós i més centrat en el detall i la precisió en les articulacions curtes que en el relleu de la direccionalitat discursiva global on alguns salts de corda trencaven la fluència en un fraseig una mica pla; però on s’hi copsava la facilitat en la mecànica amb un braç dret amb ingravidesa i flexibilitat en el moviment de colze i espatlla. En aquest sentit, els passatges més estimulants van raure en les progressions de la Courant i en el bis amb El cant dels ocells pel legato en les llargues frases, la riquesa d’harmònics i vibrato en el timbre que feien copsar una cantabilitat emotiva. Tot, per cert, interpretat de memòria.
