L’escriptor, filòsof i teòleg Francesc Torralba ha presentat aquest dijous el seu nou llibre Anatomia de l’esperança (Grup 62) al Gremi de Fabricants de Sabadell. En aquesta obra, Torralba dissecciona un intangible, "la cosa amb plomes", com la definia Emily Dickinson: l’esperança.
Abans de l’acte, hem pogut parlar amb l’autor sobre el sentit del llibre, la necessitat de repensar l’esperança en un context de desencís i les claus per construir-la en el present.
Què hi trobarà el lector en el teu nou llibre, Anatomia de l’esperança?
El que hi trobarà és exactament una dissecció d’aquest valor que és tan fonamental per viure: l’esperança. N’analitzo els elements que la constitueixen i també intento separar-la de valors que no són esperança, com la ingenuïtat o l’optimisme. Sobretot, faig una defensa de l’esperança en un temps de gran desencís com el nostre.
Per què ha sentit la necessitat de parlar de l’esperança en aquest moment?
Perquè veig, en molts entorns (acadèmics, socials, polítics), un enorme desencís, una sensació que no hi ha res a fer, que el futur està escrit. Per això em va interessar construir un discurs sobre l’esperança que sigui raonable, legítim i versemblant, no un brindis al sol.
En el llibre també cites altres pensadors. Quins referents hi trobem?
Hi ha molts autors del segle XX que han reflexionat sobre això i que treballo al llibre, com Ernst Bloch, Albert Camus o Gabriel Marcel. Són pensadors que van explorar l’esperança en contextos molt difícils, com la postguerra o els camps d’extermini.
- Francesc Torralba al Gremi de Fabricants de Sabadell
- JUANMA PELÁEZ
Camus deia que la gran pregunta filosòfica és el suïcidi, és a dir, "per què no ens hauríem de suïcidar". Com encaixa aquesta idea amb el seu discurs sobre l’esperança?
Sí, ell diu que fer filosofia és respondre aquesta pregunta. I això és molt potent, perquè ens obliga a buscar un sentit per viure. L’esperança té molt a veure amb això: amb construir un discurs que faci que la vida mereixi ser viscuda. Si no trobes sentit, t’enfonses.
Com es pot "disseccionar" una cosa tan intangible com l’esperança?
No és fàcil. Però es pot fer a través de paraules clau. Per exemple, futur: l’esperança ens projecta cap endavant. També confiança: creure que amb l’ajuda dels altres es poden assolir horitzons. I possibilitat: qui té esperança veu opcions, mentre que el desesperat no en veu cap.
D’on neix aquesta força per continuar endavant?
És un enigma. Hi ha persones en situacions molt dures que tenen molta esperança, i d’altres amb tot a favor que no en tenen gens. El que sí que és clar és que l’esperança s’irradia, igual que la desesperació. Una persona esperançada activa els altres.
Es pot ajudar algú que està en el desencís?
És molt difícil. A vegades hi ha experiències, lectures o trobades que et fan canviar la mirada. Però no és previsible. El que ajuda molt és trobar persones que han passat pel mateix i se n’han sortit. Aquestes tenen autoritat per ajudar.
- Francesc Torralba
- JUANMA PELÁEZ
Quin paper tenen aquestes experiències compartides?
Són fonamentals. En comunitats d’ajuda o grups de dol hi ha una experiència compartida que permet dir: "tu com ho has fet?". Això és molt més útil que un simple "ja te’n sortiràs".
Com diferenciar l’esperança d’altres actituds com la ingenuïtat?
L’esperança no és ingenua. Sap que el món és complex i que hi ha problemes greus. Però, tot i així, confia que l’ésser humà pot obrir horitzons. La ingenuïtat, en canvi, pensa que tot anirà bé sense esforç.
Com ajuda l’esperança a construir el futur?
Ajuda a entendre que el futur és obert i no està escrit; depèn del que fem ara. El passat és tancat, però el futur depèn de les nostres decisions. Si creus que tot està determinat, et paralitzes. Si creus que hi ha marge, actues.
