Van ser dies d'incertesa en què el país es va aferrar al coneixement d'un jove epidemiòleg reputat, amb talent, experiència i responsabilitats internacionals, fins i tot a l'OMS. Després d'esdevenir una figura pública respectada, alguns que van deixar d'escoltar el que volien van estripar-li el carnet d'heroi nacional. Darrere d'aquelles prediccions sobre la Covid als mitjans de comunicació, però, hi havia algú que transitava pel camí tortuós i ple de batzegades de la depressió i el dolor. Oriol Mitjà traça un relat molt personal, sensible, rodó i esperançador sobre la malaltia a On neix la llum (Columna), que no vol ser "un llibre d'autoajuda" –a vegades en té tints–, tot i que sí que vol ajudar. El presentarà dijous 9 d'abril al Gremi de Fabricants de Sabadell, a les 19h.
Com estàs? Després d'haver llegit el llibre, la pregunta no és un formalisme.
Estic bé i estic content de poder-ho dir, perquè significa que anímicament em trobo fort. I com que sé què significa no estar-ho, quan estic així ho aprecio el doble.
Has acabat d'aprendre a tractar-te millor, “com tractaries algú a qui estimes”?
Ho vaig practicant. Tinc un caràcter que és molt autoexigent i em forço moltes vegades a rendir, produir, estar a tot arreu i assolir fites. En tot aquest procés he descobert que això em creava més angoixa. Encara passo nervis. Aquesta nit passada no he dormit bé perquè tenia angoixa o ansietat, però sí que és cert que cada vegada soc més conscient de quan m'exigeixo massa. Miro un moment cap endins i porto la ment a l'estat conscient. Em pregunto: espera, t'estàs cuidant i estimant? Per tant, no és que ho faci sempre, però ara soc molt més conscient que abans.
Insomni, alcohol, vòmits i molt dolor. Era impensable que hi havia tot això darrere d'aquell noi que es va convertir en una referència durant l'inici de la pandèmia.
Les obsessions o aquests falsos refugis són freqüents. Més o menys, qui més qui menys, de vegades hi caiem. No necessàriament ha de ser l'alcoholisme, sinó trobar que una copa de vi o una cervesa en arribar a casa et relaxen. I com que pateixes ansietat i necessites relaxar-te, el teu cervell entén que això és positiu per a tu. La cervesa no és el problema, et pot agradar, és quin ús hi dones. La prens perquè estàs a gust amb els amics o perquè estàs intentant esborrar una emoció? Aquí hi ha la diferència, em sembla. El psiquiatre moltes vegades em diu que no posi una etiqueta de bulímia o d'obsessió. És simplement tu mateix intentant sobreviure i fent-ho com saps o com pots. Cadascú trobem petites sortides, i de vegades no són les que més ens beneficien. I poder trobar altres sortides és molt difícil. Hi ha gent que no ho aconsegueix.
La por al rebuig, a no ser estimat, no encaixar en el pati –aquell “tu ets marica!”–, patir a la classe... És un relat dolorós. Per entendre aquesta autoexigència que t'ofega, ha calgut rebobinar fins a la infància?
Doncs penso que sí. No sé en quin moment es crea aquest circuit neuronal, però penso que possiblement hi ha una part de la meva història. Després hi haurà altres coses, potser hi haurà els trets de la personalitat, potser també hi ha una part que és més heretada. Però segur que hi ha una part ambiental de què és el que sento quan soc petit i quin caràcter desenvolupo per protegir-me d'allò que tenia por. I com que tenia por al rebuig, vaig desenvolupar un caràcter perfeccionista per demostrar que era digne que m'estimessin o que m'acceptessin els companys de l'escola o els companys de la feina.
És inevitable pensar que ser número u en vendes o encapçalar el rànquing de vendes és precisament exposar-se a la recerca de validació aliena que vols combatre. Com ho afrontes?
Doncs és exactament com ho has explicat. És un camp de sirenes, una trampa on pots caure molt fàcilment, sobretot si tens l'hàbit d'exigir-te per aconseguir l'èxit. Aquests dies he de parar un moment i preguntar-me: espera, per què estic fent això? Quan aconsegueixes parar, la resposta compassiva és que no necessites fer tantes entrevistes ni que es vengui molt ni aconseguir cap èxit. Això ho estic fent perquè crec que és una forma d'ajudar altres persones. Intento estar molt connectat amb aquesta altra realitat menys resultista i gaudir del dia a dia. Gaudir si tinc una presentació de llibre o si algú m'escriu un missatge bonic, i desconnectar molt dels resultats finals.
És un llibre dur amb el teu pare, distant afectuosament, i amb la teva mare, a vegades absent per la malaltia. Alhora, és una reconciliació?
Crec que és totalment una reconciliació. A vegades els pares tenen molt difícil encertar-ho, no poden ser-hi per la feina o no en saben prou. A vegades és per excés, perquè et donen massa capricis, o a vegades perquè te'n donen massa pocs. Quasi tots necessitem entendre que no són perfectes, igual que jo no soc perfecte, igual que ningú no és perfecte, però els puc estimar dins de la seva imperfecció i ells a mi també. Hi ha un vincle, una estima, un amor molt més madur i una comprensió de la seva humanitat. El llibre fa aquest cercle virtuós d'explicar la ferida i després dir: “Malgrat tot, ara i sobretot abans que no sigui massa tard i no us ho pugui dir, he passat per tot això, us estimo amb tot el meu cor i estic molt content que sigueu els meus pares”. Era una cosa molt important que no els havia dit i que ho han sabut fa dues setmanes.
Com s'ho han pres tot plegat?
Ho van llegir una setmana abans que la resta de lectors. La reacció, sobretot del meu pare, va ser un sentiment de culpabilitat en sentir que podria haver fet alguna cosa més si s'hagués assabentat que a l'escola no era feliç, per si hagués pogut ajudar en algun d'aquests sotracs depressius... I després, ha estat una reconciliació: tot això ha passat, però ara ja ho hem pogut superar. “El que ens importa és que tu estiguis bé”.
Són 211 pàgines i he comptat dues línies sobre el teu pas per televisió en aquell moment en què tots hi estàvem enganxats. Tinc la sensació que s'hi passa de puntetes, tot i que és molt probable que aquell acarnissament a xarxes socials et causés molt dolor i et fes petar, també, no?
Sí, segurament, i com que encara no ho he digerit, tampoc ho he expressat. És un llibre en què explico moltíssimes de les coses que m'han passat i moltes són íntimes, algunes són doloroses, algunes podrien fer vergonya. I és cert que aquesta part de la Covid o de l'exposició en els mitjans encara la tinc a l'inconscient i no la vull remoure o despertar massa. Potser necessitarà un llibre més endavant quan ho hagi pogut comprendre. Però sí, sí, és cert... No ha estat massa voluntari... No volia tocar-ho gaire. No em sentia encara prou fort per tocar-ho.
Va ser molt dolorós?
La Covid va acabar amb un episodi de depressió molt greu. Vaig aguantar tot el que calia mentre hi havia la crisi i crec que vaig ser molt fort. Però després, quan van passar les onades grosses, les tres o quatre primeres, en vaig pagar un preu molt fort. Vaig tenir un estat depressiu molt greu.
És un llibre d'amor preciós al Sergi, també.
Sí? Ho trobes? Aquesta persona que t'acompanya i no t'exigeix.
D'agraïment, no?
Sí... Tots ens preguntem qui serà la nostra parella perfecta i pensem en la bellesa o altres atributs. De vegades no és tant que sigui perfecta, sinó que et faci sentir perfecta perquè t'estima tant que ja no necessites res més. Aleshores, tota aquesta estima que em trasllada està bé que li demostri amb les paraules... Va ser espontani, va ser orgànic, perquè escrivia sobre les meves emocions, que moltes vegades es troben amb la manera de cuidar-me del Sergi.
Ha estat molt importànt a la teràpia, oi?
Diria que sí, que m'ha salvat o que m'està salvant. El tractament mèdic et fa sortir del pas, però cada dia soc més admirador de la psicologia, de poder comprendre què és el que passa per la nostra ment i per què la ment humana és tramposa, ens juga males passades i ens causa ansietat o dolor. I de vegades, simplement, són coses que podem resoldre amb nosaltres mateixos. És a dir, potser no necessites aconseguir un èxit extern, sinó que necessites reconciliar alguna cosa interna que et faci estar amb més calma.
Permet-me l'expressió: l'Oriol Mitjà de fa 20 anys, si veiés el d'avui aficionat al mindfulness, no li diria que això és molt hippie?
Uau! Fa 20 anys anava amb camises hippies per tot arreu!
Rondaves per l'Índia, és veritat.
Durant cinc anys vaig ser superhippie, només vestia roba índia i xinesa. Era molt hippie culturalment, però era menys espiritual, perquè era molt racional i aleshores tot el que significava alguna connexió amb l'interior em semblava que no tenia lloc, perquè la biologia és una descàrrega de neurotransmissors i de corrents elèctrics. Per tant, com t'ho diria... Sí, era un hippie cultural i ara soc un hippie espiritual.
Parles de l'estigma que rep la salut mental. Després de publicar el llibre, sigui per algun lector o fins i tot en alguna entrevista, t'has sentit revictimitzat?
Molt poques vegades. És a dir, he rebut milers de missatges, perquè hi ha moltes persones que s'hi senten identificades, que diuen que per primera vegada algú amb el seu exemple, que és la vivència encarnada, és capaç d'explicar les emocions que ells senten tal com les senten i que per primera vegada se senten visibilitzats. Això és el 99% de les persones. Hi ha un petitíssim percentatge, que és ínfim, que encara no compren el que és la salut mental. Però donar importància a aquest percentatge tan petit... Simplement penso que potser ja ho entendran o que potser necessiten més temps. Sí, intento ser comprensiu, fins i tot amb ells.
I ja per tancar. Continues fent esport cada la tarda, desconnectes el telèfon i l'ordinador a la tarda i mantens el 'no' quan no és necessari?
Faig esport a la tarda i l'ordinador l'apago molt abans, perquè treballo, però no tant. I aquest 'no' encara no el sé dir. Però sí que sé expressar "em trobo d'aquesta manera i potser això ho deixem per a més endavant". És un 'no' tendre per fer veure als altres que necessito aquest espai.
