Hi ha autors que escriuen per explicar el món i d’altres que escriuen per mirar-lo des d’un angle inesperat, per desplaçar-lo lleugerament; tractant els detalls que fan únics els relats. Rubén Lardín pertany a aquesta segona espècie: la del cronista errant, irònic i intuïtiu, capaç de convertir el passeig, la cultura i la digressió en una forma d’escriptura pròpia. La seva obra, dispersa i lúcida, travessa el cinema, la literatura i la vida quotidiana amb una mirada que defuig tant les doctrines com els excessos.
D’origen sabadellenc (on va viure durant anys i on manté vincles familiars), Lardín ha anat construint una destacada i singular trajectòria dins el panorama cultural estatal. Amb el seu nou llibre, Maldito Éclair (disponible a la web de l'editorial Libritos Jenkins), reuneix cròniques nascudes dels seus viatges recurrents a París, convertint els racons de la capital francesa en espais propis: un mapa curiós i personal de la ciutat.
Què et va portar a escriure sobre París?
Amb París, tot ve perquè hi vaig sovint: la meva germana hi viu des de fa molts anys. Acabo anant-hi una o dues vegades l’any. En un moment donat em van demanar unes cròniques culturals d’estiu, peces més lleugeres, i vaig començar a escriure sobre la ciutat.
Eren textos una mica impressionistes, parlant de literatura, cinema, i mirant la cultura des de fora de la península. Després vaig repetir amb una altra revista, Letras Libres, i al final tenia material de tres estius. Algú em va suggerir recopilar-ho, hi vaig afegir un hivern —un viatge que vaig fer al gener— i va sortir el llibre, que és una autoedició.
La portada té un aire molt reconeixible…
Sí, segueix una mica l’estil de les edicions de Gallimard, les clàssiques franceses que publicaven Marcel Proust i companyia. És una mica una broma, una paròdia feta a mà.
Què hi vas trobar a París per escriure aquestes cròniques?
París està molt idealitzada, però és normal: si ens comparem, sovint hi sortim perdent. Fins i tot a l’agost, quan hi ha menys oferta cultural, la ciutat respira cultura per tot arreu.
Hi ha llibreries a tots els barris, fins i tot als més obrers, i molt ben cuidats. La cultura és identitat per a ells. Les cròniques són passejos, observacions, una cosa molt de flâneur. Jo hi vaig, cuido el gat de la meva germana i camino: entro a llibreries, compro discos, vaig a concerts o a cementiris.
Cementiris?
Sí, allà estan integrats com a parcs. La gent hi va a passejar o a llegir. Aquí encara pot semblar morbós, però allà és una cosa lluminosa, quotidiana.
El lector veurà París d’una altra manera després del llibre?
No crec que aporti res radicalment nou, perquè de París ja s’ha dit tot. Però intento donar nous impulsos: recomanar una llibreria en un barri concret, un lloc per menjar cuscús, petits detalls fora del circuit turístic.
Jo no vaig als llocs típics, faig vida normal. Potser algú descobreix alguna cosa, això espero.
Tens influències de cronistes de París?
Anava bastant a la meva. Però en les últimes cròniques vaig utilitzar una guia antiga de Ramón Chao, el pare de Manu Chao.
Era una guia dels anys 70, totalment obsoleta, i jo anava buscant llocs que ja no existien. Una mena de caça de fantasmes. Això sí que em va influir una mica.
París continua sent una festa, com deia Ernest Hemingway?
Jo ja no tinc edat per a festes(respon entre riures). L’últim concert que hi vaig veure va ser de Morrissey, i ell tampoc està per gaires festes. Però si la festa és interior, sí, la pots organitzar a París.
Alguna recomanació cultural per acompanyar el llibre?
M’he adonat que soc bastant afrancesat. M’agrada aquesta literatura que parla de la quotidianitat, del no-res. Autors com André Pieyre de Mandiargues, per exemple. Aquest tipus de literatura de passeig, d’observació, és la que més m’interessa.
Quin és el teu lloc imprescindible de París?
El museu de Gustave Moreau, per exemple. I en general, deixar-se portar: caminar, entrar a llocs, descobrir la ciutat sense pla. Això és París.
