Manel Larrosa fa balanç dels primers governs municipals democràtics a la ciutat

El sabadellenc Manel Larrosa va fer ahir a la nit un balanç exhaustiu dels primers anys de govern municipal democràtic en el marc del 40è aniversari d'aquests primers ajuntaments que s'està celebrant a diversos municipis catalans. Larrosa va ser regidor del primer ajuntament democràtic local, entre el 1979 i 1987, al davant de la regidoria d'Urbanisme. L'acte es va fer a la seu del Gremi de Fabricants. Entre les claus d'aquest mandat municipal que va inaugurar l'etapa democràtica a l'Ajuntament de Sabadell, ara fa 40 anys, Manel Larrosa va destacar la pervivència d'algunes temàtiques polítiques "que encara es mantenen en el pla del debat social i ciutadà". Segons Larrosa, un cas evident és el contingut polític de la catalanitat, amb els primers debats sobre la llengua i el paper de les institucions i l'escola en particular. En aquest sentit, l'exregidor i urbanista va recordar que ja l'any 1981, pocs dies abans del cop d'estat del 23-F, sorgeix el Manifest dels 2.300 en contra de la recuperació del català al país. Com a resposta, poc després, va aparèixer La Crida de solidaritat en defensa de la llengua. També, i segons Manel Larrosa, en el camp dels drets civils i els límits de l'autonomia, el debat segueix latent. En aquest sentit, va recordar el cas del periodista sabadellenc Xavier Vinader, condemnat a 7 anys de presó per un article sobre el GAL, publicat a Interviú. I la campanya local per demanar l'amnistia, a la qual es va afegir el PSUC i CiU sabadellencs i es va abstenir el PSC local. Més enllà d'aquestes coincidències, considerà que l'arribada a l'ajuntament d'una nova fornada de polítics va inaugurar una nova etapa amb un municipalisme fort. En aquesta etapa, la ciutat patia unes deficiències que Larrosa va definir "de magnitud enorme". On tot estava per fer i gairebé tot va ser possible. La urbanització dels carrers de barris desestructurats com Can Puiggener, Ca n'Oriac, Torre-romeu o Espronceda. Larrosa –referint-se als anteriors consistoris de l'època franquista– va etzibar que "si els ajuntaments de l'època s'haguessin espavilat, s'hauria pogut cobrir tot".

Salut, escola, barris

El nou ajuntament va haver d'afrontar dèficits greus com la contaminació d'aigües de la companyia amb diarrees massives per manca de cloració, o deficiència en el subministrament que no arribava a alguns barris. De l'època, el Diari de Sabadell, diu Larrosa "que treia titulars cada dia", va parlar de sarna a Can Roqueta o de les 155 hectàrees d'horta contaminada. Per tant, les primeres actuacions del consistori són d'immediatesa i urgència, va explicar. En aquest punt, l'Ajuntament d'Antoni Farrés va iniciar una política activa d'embargaments. I també es van començar a aplicar els impostos i a perseguir els deutors. "S'arribà a penjar, a la mateixa façana de l'Ajuntament, la llista dels cent primers deutors de la ciutat". Larrosa va dir que "aquell ajuntament no va dubtar a posar ordre a la recaptació, reclamar impostos pendents, i ordenar la neteja viària per part dels propietaris".

Demandes ciutadanes, un luxe?

És l'època en què, malgrat els grans dèficits, "i que semblaria que les preocupacions haurien de ser unes altres", es recullen 3.000 signatures per demanar el tancament del Passeig en dies festius. També es renova totalment la Festa Major, fent-la molt més participativa. El mateix any 1979, l'Ajuntament crea el primer Servei de Recursos per a la Renovació Pedagògica, després que tingués lloc el mes de setembre un gran conflicte per reivindicar els 46 professors pendents de nomenament a les escoles públiques. Hi hagué un gran ventall de temes que es van haver d'afrontar, com l'escola, la salut i l'ocupació. En aquest últim terme, la ciutat patia un gran índex d'atur. En aquest darrer apartat, Larrosa va dir que calia destacar el servei d'Ocupació creat per l'Ajuntament de Farrés que va donar feina a molts treballadors a l'atur.

La cultura no oblidada

Larrosa va voler recollir en aquesta llarga exposició una de les crítiques més constants que va patir l'ajuntament comunista durant els anys que va governar, "la d'haver-se oblidat de la cultura". L'exregidor va dir que –fent una mirada enrere– aquesta crítica no era certa. La cultura "sempre ha estat un cap polèmic a la política municipal". Tanmateix, va afirmar que, després de l'arrencada municipal dels primers dies, es va produir un gran canvi d'estil en aquest camp. A banda de la Festa Major, l'illa de vianants dels diumenges al centre, noves exposicions, més reconeixement dels artistes locals però també la consolidació d'algunes institucions públiques. Aquest va ser el cas més destacat de la creació de l'Arxiu Històric que dirigiria Andreu Castells. Més tard, l'Escola Illa, la de Música, la Faràndula, i el Casal Pere Quart.

El Museu Tèxtil, punt i a part

En aquest apartat, i en resposta a una qüestió plantejada per un dels assistents sobre el futur Museu Tèxtil de la ciutat, Larrosa va dir que "els projectes de museus a la ciutat han estat un fracàs un rere l'altre a excepció del Museu d'Història" i va recordar que "un museu és una col·lecció, si no hi ha col·lecció, no hi ha museu". La idea que es tenia del Museu Tèxtil durant tots aquests anys, segons ell, ha fallat. En canvi –va opinar–, l'actual projecte que reformula "aquell model d'abans" i no basa el museu en una col·lecció (que no existeix), sinó en un relat del que ha estat el tèxtil a la nostra ciutat, és un encert, va afirmar.

La conclusió

Manel Larrosa va definir els mandats del PSUC enfront del govern local: "Durant quatre anys, el debat PSUC-PSC fou continuat i força ben portat –tot i les trifulgues de cara endins–, i de bona lleialtat mútua per part del soci menor, el PSC. I en el primer mandat es discutia qualsevol diferència domèstica i es buscava l'acord, el 1983 acabava la carrera municipal de Manel Garriga i quedava Toni Farrés, ja en solitari, quan en els setanta eren les dues persones més preparades per aconseguir l'alcaldia". Acaba una etapa important per a la ciutat.