“No podem anar tranquils baixant i pujant voreres. Si jo m’entrebanco o la cadira s’enganxa, el meu fill cau de cara perquè no pot posar les mans. Cau ell, enganxat a la cadira, i caic jo”, explica la Laura Catalán, mare de l’Adrián, un noi de 27 anys amb paràlisi cerebral i un 79% de discapacitat reconeguda que el priva d’autonomia. Amb aquests problemes es troben centenars de famílies que han de conviure diàriament amb impediments d’accessibilitat a la ciutat, tant en l’espai públic com en establiments privats i condicionen la vida als afectats i als acompanyants, de qui depenen.
“Jo no soc la protagonista i vinc a donar veu a totes les famílies que ens trobem en aquestes dificultats, a més de tot el que ja tenim a la nostra vida com la resta de pares i mares”, exposa Catalán. Com a mare afectada per la situació que es troben constantment, demana que es faci alguna cosa per eliminar aquestes barreres arquitectòniques amb què topen sovint i que es minimitzin les afectacions causades per diversos factors. “El que més ens sol afectar són les voreres. El risc que ens passi alguna cosa a nosaltres i a ells és molt real, i ho hem demanat moltes vegades a l’Ajuntament”, diu.
“No tot és per a tothom”
El problema és molt ampli: des de caminar pel carrer amb dificultats, fins a no poder gaudir d’una pel·lícula al cinema o entrar en una botiga perquè no està adaptada. “Hem arribat a deixar el nen a fora i demanar algú que el vigili mentre entres corrent a una botiga o al banc, per exemple, a fer el que hagis de fer. No és tan senzill com sembla”, exposa.
Segurament, les persones que no tenen cap condició que els priva de caminar lliurement no solen notar –o ni tan sols fixar-se– en desnivells de les voreres, pendents laterals o graons pronunciats, però la cosa canvia quan es tracta de fer el mateix recorregut conduint una cadira de rodes amb un pes afegit. “De vegades ens trobem uns bordons que espanten o unes rampes molt perilloses per pujar a la vorera”, explica la Vanessa Sánchez, mare del Dylan, un nen de 13 anys que pateix la síndrome de Sotos, una malaltia rara. “En alguns punts, també ens trobem que a mitja vorera hi ha un pal de fusta de l’enllumenat i hem de maniobrar amb la cadira per poder passar”, agreguen totes dues.
- Un pal de fusta de l'enllumenat, al mig del carrer
- D. S.
Les zones d’oci són un dels altres grans problemes amb els quals es troben les famílies que conviuen amb aquesta condició. Cinemes que no estan adaptats, parcs infantils inaccessibles, parcs d’atraccions o temàtics pensants únicament per gent que pot caminar i desplaçar-se de manera autònoma, gronxadors mal dissenyats...
“No vull que el meu fill es quedi a casa per culpa d’aquestes coses. Vull que gaudeixi com la resta de nens i nenes. Vaig anar a Disneyland París i està tot perfectament adaptat. En canvi, al Tibidabo o a Port Aventura costa molt més”, defensa la Laura Sánchez, mare de l’Èric, un noi de 25 anys amb paràlisi cerebral causada per la síndrome d’Aicardi-Goutières. “A part, no puc estar més tres hores pel carrer o fer alguna activitat amb el meu fill perquè necessito canviar-li els bolquers i no hi ha canviadors inclusius disponibles en tota la ciutat”, apunta la dona, indignada perquè es va aprovar al ple una moció al respecte fa uns mesos i encara no ha rebut resposta municipal.
Als hotels o establiments que, presumptament, estan adaptats, també tenen aquest problema de manca d’accessibilitat. “Vam anar a un hotel que, en principi, estava adaptat i tot el que hi havia era una porta més ample. La dutxa o el lavabo, però, no tenien cap ajuda extra i les persones que cuidem aquests nois les necessitem”, explica la Laura Catalán, cansada de trobar-se tan sovint amb situacions d’aquesta mena.
A l’hora d’aparcar, tornen els problemes, a causa de la manca de civisme de part de la ciutadania. “Sovint ens trobem cotxes aparcats sense la targeta o gent que s’hi posa com si fos una zona de càrrega i descàrrega. Sembla que costa molt d’entendre que no tenim les places reservades per gust, sinó perquè els nostres fills ho necessiten”, explica Vanessa Sánchez. “De totes maneres, moltes vegades no és la plaça com a tal, sinó la logística de després. Hi ha places reservades que no tenen la vorera de davant adaptada”, agrega Laura Catalán.
- Els sabadellencs es troben amb diversos obstacles a la via pública
- Víctor Castillo
“Queda feina per fer”
“Som moltíssimes les famílies que patim aquestes circumstàncies, però, pel que sigui, no interessa prou”, coincideixen totes tres mares. Fa anys que lluiten de manera incansable perquè els seus fills puguin gaudir com tots els nens i nenes de les diverses activitats disponibles i sembla que a poc a poc ho estan aconseguint, encara que queda molta feina: “Amb els anys hem aconseguit que se’n parli, però falta molta educació, civisme i empatia de tothom”, defensen.
“És molt important educar des de ben petits en aquest sentit, perquè, a poc a poc, es vagi normalitzant encara més. S’ha fet feina, però no n’hi ha prou”, diu Vanessa Sánchez. “Moltes vegades hi ha ‘zones inclusives’ que sembla que estiguin fetes perquè callem. Volem que els diners es gastin en coses necessàries, com una inclusió real, i continuarem lluitant fins a aconseguir-la”, conclou Laura Sánchez.
