El 47 a Sabadell

[Per Jordi Serrano, historiador i rector emèrit de la UPEC] Havia llegit moltes crítiques a la pel·lícula i al seu director Marcel Barrena. He trobat la pel·lícula sensacional i no hi tinc cap retret. Aneu-la a veure, us emocionarà molt a tots, excepte a aquells més insensibles. Però d’autobusos 47 a Sabadell n’hi ha hagut molts, però molts. Per arribar al servei d’autobusos de la TUS que tenim avui ha calgut un llarguíssim recorregut ple de lluites. Les actuals bones valoracions que es fa del servei tenen a veure, em sembla, amb el que ha costat tot i que la major part dels sabadellencs ara ho desconeixen per un problema d’edat.  Fer arribar l’autobús a Torre Romeu i a Can Puiggener va ser una batalla èpica. Cal recordar abans de res que la situació d’aquests barris és la descrita en la pel·lícula, famílies fent barraques de nit de tal forma que al matí tinguessin sostre. Sinó venien les autoritats i la policia a tirar-la a terra. Miserables. El franquisme a banda de ser un règim indecent i immoral va ser totalment ineficient, a més era venjatiu fins a l’infinit. Fins i tot un dels responsables José Maria Marcet deia: “El núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de míseras y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval”. A Can Puiggener l’autobús havia de baixar fins al Llano pel carrer Navas, Florit o Maestrat, estaven sense asfaltar i quan plovia no podien pujar i baixar.  De fet el carrer Navas donava al carrer Legión Cóndor (Gran Via) era el nom dels avions que la Luftwaffe nazi van enviar a bombardejar espanyols. Molt bonic. A Torre Romeu passava el mateix per poder arribar al Tibidabo i Poble Nou. (No es considerava que fos territori urbà).  A més una baralla lamentable entre Auto Transportes Martí i Sagalés feia impossible connectar-ho per la carretera de Caldes de forma eficient. Quan es fa, anar per dalt sense asfalt, provoca dos accidents, en un mor una dona i en l’altre queden ferits 15 persones. No serà fins l’any 1979 amb l’ajuntament d’Antoni Farrés del PSUC, que s’asfalta la Ronda de l’Ebre i amb autobusos nous es pot arribar a dalt. Es fa molt ràpid, però Sagalés ho atura per qüestions administratives sense sentit i no es pot completar fins l’any 1984. A Can Puiggener també s’asfalten ràpidament els accessos a El Llano.  A Sabadell, els passos zebra, els semàfors, les marquesines i els autobusos es van fer gràcies a la lluita organitzada dels veïns. Uns veïns republicans i d’esquerres organitzats. Els nostres Manuel Vital son  entre molts milers per Francisco Zafra o Teodoro Montero a Can Puiggener i a José Luis Rodríguez de Torre Romeu, els dos presidents de les Associacions de Veïns respectives i el darrer l’home a qui Antoni Farrés encarrega la connexió a Torre Romeu i Poblenou (juntament amb Antonio Trives). La major part d’ells com Vital eren militants del PSUC des de la clandestinitat. Jo també vaig militar al PSUC, però no li demanem als cineastes que arreglin el que no han fet bé en quaranta anys els partits d’esquerres i les institucions, per exemple reparar els danys i homenatjar els republicans. Els feixistes van tenir la Causa General i totes els privilegis i reparacions posteriors. Una precària llei de memòria democràtica encara avui no és capaç de fer-ho. La pel·lícula ha causat un gran impacte, potser que l’ajuntament organitzi actes als instituts on els que encara queden vius ho puguin explicar als joves. I que doni medalles d ela ciutat a tots els Manuel Vital que queden. Hi som a temps. Avui que tothom es vol considerar classe mitjana, es molt important que hi hagi una pel·lícula on ens emociona gent amb orgull i consciència de classe.  Ho vaig deixar escrit a bastament al llibre Tus en empriu sabadellenc. Transports urbans de Sabadell. 35 anys de servei a la ciutat (1982-2017).