La maqueta de l’Obra del Segle

El dissabte dia 13 de maig de 1972 a l’antic local del desaparegut Restaurant Catalunya, al capdamunt de la Rambla de Sabadell, va ser inaugurada una exposició pública del projecte d’urbanització del que seria la Gran Via de la ciutat. Una via que resultaria en desaparèixer de la superfície l’estesa ferroviària de la línia de la RENFE, una vegada finalitzats els treballs de supressió dels passos a nivell.

A l’esmentat acte d’inauguració, que es va efectuar sense protocol ni cap cerimònia, hi va assistir una àmplia representació de l’Ajuntament de la ciutat, entre de la qual el regidor Joan Oliveras Ceànuri, realitzador de la monumental maqueta. Una obra en què s’apreciaven, amb tota mena de detalls les múltiples i singulars característiques d’aquella obra que suposaria la urbanització dels sis quilòmetres i mig de via pública, que deixaria lliure el traçat ferroviari.

La maqueta, a escala 1:500, havia estar construïda a la indústria de fusteria del senyor Joan Oliveras, en un temps record i, per la seva presentació i perfecta perspectiva, va merèixer els màxims elogis i felicitacions al senyor Oliveras per aquella excel·lent i il·lustrativa obra.

Es parlava de la solució Oliveras a l’avantprojecte del senyor Oliveras, que va veure la necessitat d’obrir passadissos entre la volta del túnel per convertir-los més tard en pas inferior de vianants. Serien setze passos subterranis per a vianants i uns altres de diversos per a vehicles que juntament amb els pasos que, protegits amb semàfors, s’establirien en cadascuna de les cruïlles amb les vies més transitades, proporcionarien 29 punts de pas de vianants d’encreuament, de manera que la seva separació no superaria en cap cas els 250 metres de distància. La solució Oliveras, la maqueta i la seva implicació en l’obra, van propiciar que algú anomenés aquella obra com la “Gran Via Oliveras”.

Amb molt bon criteri, aquella exposició va estar muntada cercant més la perspectiva estètica que la simple exhibició de plànols tècnics que, per més detall complementari que haguessin suposat possibles dissenys o dibuixos, no haurien tingut ni de gaire, el suggeridor impacte que tenia per a tot visitant, la contemplació d’una il·lustrativa i gran maqueta que feia viure gairebé per endavant el que al cap molt poc temps podia ser una magnífica realitat, la desaparició definitiva d’un malson (tantes i tantes vegades fet una realitat sagnant) que suposaven els passos a nivell que havien estat virtualment escanyant a la ciutat durant moltíssimes dècades i cobrant-se, a més, un dolorosíssim tribut en vides humanes.

Junt amb la gran maqueta hi figurava un fragment complementari en què, com a tall de secció, es podia apreciar en clar detall, tant una de les cruïlles com la forma racional i pràctica que hauria de permetre disposar de vies de circulació ràpida i passos de vianants subterranis. Mentre que a les parets de la sala d’exposició, s’exhibien, a part, curiosos documents gràfics o descriptius de diferents èpoques i que venien a ser com una història succinta del ferrocarril a la ciutat, els corresponents plànols tècnics del conjunt d’aquesta futura Gran Via, comprenent els diferents sectors de la mateixa, així com diverses fotografies aèries de la major part del traçat en el seu actual estat, totes elles en color i que facilitaven una millor comprensió del conjunt de la monumental obra en curs.

Complementava l’exposició, a més, un expressiu grup de cartells que assenyalaven el procés de gestió de les obres fins a la posada en marxa i una bústia de suggeriments que podia permetre als sabadellencs exposar alguna idea útil respecte a un projecte de tanta envergadura i que afectava de fet, a tota la ciutat.

Es podia afirmar que, des del mateix moment de la seva inauguració aquella exposició pública del que seria al seu dia la Gran Via sabadellenca va causar una constant desfilada de públic que s’havia sentit vivament atret per aquella interessant presentació en viu de la més extraordinària obra pública que mai havia emprès la ciutat, d’una banda, la supressió de l’estesa ferroviària i, de l’altra, el seu aprofitament per arribar a dotar-la d’una estructura viària que en canviaria essencialment la fesomia urbana característica.

L’any 1855 arribava per primera vegada el ferrocarril a Sabadell. La línia fèrria discorria pel terme municipal donant una àmplia volta al voltant del nucli urbà, que quedava força distanciat de l’estesa ferroviària. Aquesta volta era obligada perquè la via fèrria tingués prou desenvolupament horitzontal a fi que anés guanyant la cota suficient per arribar a la propera ciutat de Terrassa, sense superar la rampa màxima admissible per al ferrocarril, que era de 18 mil·lèsimes, és a dir 1,8%. Actualment, cent setanta anys després, el tren pot tenir un límit de 60 mil·lèsimes, cosa que és un 6%. Els trens cremallera remunten pendents de fins al 15% (150 mil·lèsimes).

La satisfacció de la llavors Vila de Sabadell, davant l’arribada del ferrocarril va ser gran. A la població es van celebrar grans festes davant aquell fet que representava ni més ni menys que la seva incorporació definitiva a la industrialització el procés segur i irreversible de la qual es parla iniciat a la vila disset anys abans, concretament el 1838, amb la introducció a la mateixa de la primera màquina de vapor. El cens de població que s’havia mantingut al voltant dels 5.000 habitants fins llavors (4.564 habitants en 1824 i 5.833 habitants en 1850) iniciava una època de franc desenvolupament; el 1857 era ja de 13.945 habitants. - per arribar als 23.375 a finals de segle.

La presència del ferrocarril efectivament va contribuir eficaçment a l’esperat desenvolupament de la vila. El transport de les mercaderies fins i des del Port de Barcelona, ​​al principi, i a la resta d’Espanya quan la xarxa ferroviària es va anar incrementant al país (el ferrocarril que havia arribat a Sabadell el 1855, arribava a Terrassa l’any següent i a Saragossa el 1861), podent fer-se amb un mitjà còmode i eficaç que va desterrar l’antic i car dels carros tirats per cavalleries.

Si el Cens d’Habitants va anar creixent, la importància de la població va seguir un ritme paral·lel. L’any 1877, Sabadell, aconseguia el títol de Ciutat. Aquella Vila que quan la inauguració del ferrocarril tenia uns 5.000 habitants, s’havia transformat en arribar a l’any 1973 en una populosa ciutat de 168.000 ànimes. La zona de casc edificada havia crescut també proporcionalment: l’edificació que en el seu primer creixement tendia a aproximar-se cap al ferrocarril, (que constituïa un evident pol d’atracció), aviat el va depassar per diverses punts de manera que la via fèrria que havia representat un dels factors més positius en el desenvolupament de la ciutat, es va anar transformant en la seva població. unió entre les dues meitats s’efectuava a través de tretze passos a nivell. 

El traçat de la via del ferrocarril que l’any 1855 semblava idoni, al cap de cent anys s’havia convertit en un important perill i un greu inconvenient. Tots els estaments de la població: Consistori, Entitats, empresaris i ciutadans, demanaven una solució al problema que representava la circulació del tren pel mig de la ciutat. El risc d’accidents era notable i les afectacions al trànsit rodat eren molt importants. Era, per tant, necessari i inexcusable trobar-hi solució.

Solució que va arribar a inicis dels anys setanta amb el soterrament de la via del ferrocarril i la supressió dels passos a nivell i que va ser batejada com l’Obra del Segle.

Quan es va clausurar l’exposició de la maqueta de la Gran Via, el dia 17 de juliol de 1972, es podia llegir al Diari de Sabadell:

«Ha estat possiblement una de les exposicions locals més visitades atès el caràcter ciutadà de la mateixa, és a dir, aquesta emancipació de Sabadell cap a una fesomia tan esperada i que li ha de donar un aspecte i una facilitat de circulació i espai molt més notable del que es va esperar va poder tenir així que es veiés lliure del dogal de ferro.

I ho ha estat també quant a interès per part del públic que és possible hagi desfilat per aquesta sala gran part de la ciutat, i ens atreviríem a dir que l’haurà vist un setanta-cinc per cent dels seus habitants, perquè la maqueta és molt bonica i està molt ben realitzada, sent fàcil, observant-la, conèixer tots els punts pels quals discorrerà, i fer-se una idea de les facilitats i millores, tant visuals com pràctiques que suposarà. És una curiositat mirar cadascun dels detalls que van fent reconeixible un aspecte nou de la ciutat i l’avenç que això, un cop realitzat, suposa per a les zones properes: carrers arreglats amb asfalt, obertures a vies que avui es veuen tancades, un camp molt més ampli per a tots els voltants que comprèn una zona més vasta. És, veient aquesta maqueta, una esperança més propera d’obtenir un Sabadell nou, més ben arreglat, potser aquesta ciutat a nivell europeu pel que fa a la seva fesomia que hem somiat tantes vegades.

Però sobretot és important que s’hagi presentat aquesta maqueta amb els consegüents plànols, fotografies, detalls d’estudis anteriors al qual, pressupostos, etc. Perquè amb això es mostra una atenció al poble digna d’elogiar i d’aplaudir; el que s’hagi mostrat tos aquest treball d’ahir, amb les seves dificultats consegüents, i que ha arribat a aquest resultat d’avui en què està en camí de donar-se fi a una obra tan costosa, com ambiciosa, però que redunda en gran benefici de la ciutat, i per tant, potser en això, en allò que majoritàriament redunda la importància d’aquesta exposició».