La vida a Sabadell durant el segle XIX

L’any 1800, amb una població d’uns 2.500 habitants, Sabadell era una vila artesana que produïa peces de cotó, de llana i d’arpillera de cànem. Aquella modesta economia va rebre una forta sotragada a la Guerra del Francès. A l’anomenada Guerra de la Independència (1808-1814), Sabadell no va figurar en primera línia com altres poblacions, segurament que la seva situació estratègica no ho va propiciar, però sí que va patir episodis de violència, especialment el març del 1809. Aquell any van entrar les tropes franceses a Sabadell diverses vegades, van saquejar la vila i van assassinar gent indefensa. Les incursions dels francesos es varen repetir el 1810. 

Anys després, l’economia es va recuperar i reanimar, així, el 1820, ja s’havia multiplicat gairebé per sis la producció de peces de llana i de cotó. El creixement econòmic i social va ser una tònica durant tota la resta del segle XIX. Amb l’entrada en escena dels vapors i el pas de l’artesania a la mecanització dels processos, el desenvolupament industrial de Sabadell va ser imparable i es va arribar al 1900 amb una població de 23.300 habitants i el sobrenom de Manchester Catalana.

No tot van ser flors i violes. L’any 1835 Sabadell va veure la destrucció del seu convent de caputxins. També va patir les conseqüències de les tres guerres carlines, en especial la primera, que va ser anomenada guerra dels Set Anys (1833-1840). Sabadell tenia una població majoritàriament liberal i va prendre partit per la reina i tenia molta estima pel general Espartero, però per diverses causes, al cap de tres anys, es va tornar antiesparterista. Va ser una de les primeres poblacions que es van rebel·lar en contra del general Regent. Espartero va haver de fugir d’Espanya l’any 1843. Durant el segle XIX Sabadell també va ser víctima de diverses epidèmies que varen fer estralls entre la població.

També hi va haver ocasions en què Sabadell va donar mostres de la seva hospitalitat, qualitat que va lloar el polític i escriptor Víctor Balaguer quan va escriure: “Té també aquesta vila la particularitat de ser una de les més hospitalàries de Catalunya, i els seus habitants que a incansables i actius a les seves empreses, reuneixen servicials i galants, tenen la honra i l’orgull d’acollir a casa seva no només els amics, sinó fins a les persones amb qui només els uneixen les més llunyanes relacions”.

Quatre varen ser les visites reials fetes a Sabadell el segle XIX. El dia 10 d’abril del 1828 hi van estar de pas els reis Ferran VII i Sra. Maria Amalia, que anaven de visita a Montserrat. En les poques hores que es van aturar a Sabadell, els monarques varen ser obsequiats demostracions d’afecte. El 28 de setembre del 1860, la reina Isabel II va arribar, amb tot el seu seguici, va visitar la vila i va passar unes hores, amb dinar inclòs, per la règia comitiva, a casa del senyor Pere Turull. El 31 d’octubre del 1857, Sabadell es va veure honrat amb la visita de la infanta María Luisa Fernanda, filla de Ferran VII, germana de la reina Isabel II, i casada amb Antonio de Orleans, Duc de Montpensier. El 22 de setembre del 1871, va ser el rei Amadeu de Saboya que va estar a Sabadell, va visitar l’Ajuntament i la Casa de la Caritat. Amadeu de Saboya tan sols va regnar dos anys (1871-1873), darrere seu hi va haver la Primera República i tot seguit la Restauració Borbònica amb el regnat d’Alfons XII entre 1874 i 1885. Aquest rei va signar el 17 d’abril del 1877 el reial decret que atorgava a Sabadell el títol de ciutat.

Darrere del títol de ciutat van venir altres fites i reconeixements, l’any 1883 es va crear el Partit Judicial, en què Sabadell quedava com el cap d’una demarcació que anava des de Castellar del Vallès fins a Cerdanyola i de Sentmenat fins a Sant Quirze. L’any 1885 es va obtenir el Registre de la Propietat i un any més tard, el Districte Electoral. La veïna Terrassa disposava d’aquests privilegis amb anterioritat perquè tenia més influències entre els polítics de Madrid, però pel que feia a la iniciativa privada, anava pel darrere.

Sabadell va ser la segona població d’Espanya (per darrere de Barcelona) i la quarta d’Europa a tenir, l’any 1853, enllumenat públic per gas, que juntament amb el d’oli existent (que més tard va ser canviat per petroli) i l’enllumenat elèctric creat el 1894, va fer que Sabadell gaudís, a finals de segle XIX i inicis del XX, de tres sistemes d’enllumenat públic.

El primer vapor es va instal·lar l’any 1838. El tren del Nord va arribar l’any 1855. L’any 1859 es va constituir la Caixa d’Estalvis de Sabadell i el parc de bombers; el 1865 es va inaugurar l’estació telegràfica, i el 1881 es va crear el Banc de Sabadell.

Els carrers de Sabadell van començar a tenir voreres l’any 1834; rètols amb els noms el 1841; grava compactada el 1876 i empedrat amb llambordes, el centre i les vies principals, l’any 1894. També aquell any es va crear l’Arxiprestat de Sabadell i el 1897 es va inaugurar la presó del Partit Judicial.

Pel que fa a les carreteres, l’any 1847 Sabadell va quedar unida amb Barcelona; el 1852 amb Terrassa; el 1864 amb Molins de Rei i Caldes de Montbui, i el 1865 amb Castellar del Vallès. L’any 1863 es va inaugurar el pont de la Salut.

L’any 1877 no hi havia, als carrers de Sabadell, ni clavegueram, ni desguàs, ni pavimentació. Tot i que el projecte del clavegueram es va iniciar l’any 1852 i es va ampliar el 1863, no va ser fins a dues o tres dècades després que es va iniciar. Alguns veïns tenien pou mort o pou negre. La riereta era el clavegueram general de la ciutat. L’aigua no arribava a tothom. Les cases que podien tenien pous particulars. L’Ajuntament pretenia que, l’any 1877, hi hagués un safareig per cada mil habitants i una font per cada dos-cents. L’embassament de Ribatallada va ser el primer abastiment d’aigua de la ciutat.

La insalubritat ocasionada per la manca d’aigua i de clavegueram era origen de malalties i epidèmies. A inicis i meitat del segle XIX, els orins acumulats a les gibrelles anaven a parar al mig del carrer o a les portadores dels molins rentadors de teixits. Les famílies més pobres es venien l’orina. Les màquines desgreixadores feien pudor de pixum. Més tard, la química va crear soses, sabons i productes per substituir aquella porqueria. 

La febre groga, el còlera, la verola i les febres tifoides feien estralls. Si l’epidèmia del còlera de l’any 1854 va ser fatal, les de verola dels anys 1878, 1888 i 1893 no es van quedar enrere. L’any 1878 hi va haver 210 morts, la majoria nens i joves. Les altres es van saldar amb 193 i 110 més, respectivament. La mortalitat infantil era molt alta. El 1870 es van crear els Socors Domiciliaris, un servei per a la gent pobra i malalta de la ciutat. L‘Hospital i Casa de Beneficència, que datava de l’any 1283, a partir del 1856 va compartir edifici amb la Casa de la Caritat, al carrer de Convent, on ara hi ha la plaça Marcet. El 1864 es va inaugurar el cementiri actual. L’any 1885 es va crear el Socors Sanitaris, que van esdevenir, més tard, el Dispensari Mèdic Municipal, que el 1914 disposava de deu metges i atenien, durant tot el dia, tota mena de lesions. El 1917 es va crear la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball. L’any 1925 l’Hospital va disposar de sala d’operacions i l’any 1928, arran de l’epidèmia de tuberculosi pulmonar, es va crear el pavelló d’infermeria per tuberculosos.

L’any 1866 es va inaugurar el teatre Principal, el 1867 els Campos del Recreo i el 1875 el teatre Cervantes. El 1871 es va crear l’Acadèmia Catòlica. El 1880 es va fundar l’Ateneu Sabadellès, del qual van sorgir l’Acadèmia de Pintura i l’Acadèmia de Belles Arts. La Societat Ocellista Sabadellenca data del 1845. L’any 1863 es va crear l’Institut Industrial, el 1873 l’Escola Industrial i Mercantil, el 1885 es van inaugurar els Escolapis i el 1888 la Casa Consistorial, que tot i tenint el títol de ciutat, tothom anomenava la Casa de la Vila.

L’any 1877 es va crear l’Obrera Sabadellenca i el 1888 la Cooperativa Sabadellenca. Sabadell era i ha estat un col·lectiu en què el moviment obrer ha mostrat la seva força, aquesta afirmació la corroboren les vagues del 1856 (o de les paperetes), la del 1883 (o de les set setmanes), la Setmana Tràgica (1909), la vaga de Cal Seydoux, l’any 1910 i la vaga general revolucionària de l’any 1917. Aquí s’hi poden afegir les darreres del segle XX, del febrer i setembre del 1976.

Sabadell va créixer per l’oest, i va originar el barri de Gràcia, i pel nord, amb la Creu Alta, gràcies als vapors que s’hi van instal·lar. Els voltants del vapor Llonch (1877), del vapor Marcet (1884) i Cal Seydoux (1893) a Gràcia i del vapor Cusidó (1894) a la Creu Alta, es van anar rodejant de cases dels treballadors que sí que establien per tenir més a prop el lloc de treball. I es va originar, així, el primer gran creixement de la ciutat.

L’any 1852, primer, i el 1904, després, es va redefinir el límit del terme municipal amb la veïna Terrassa, que arribava fins a la Creu Alta i es va situar on li tocava.