Sabadellencs atrapats pel trànsit: "Anar en tren a la feina no és viable, però el cotxe hi puc estar més d'una hora"

Milers de sabadellencs i vallesans conviuen cada dia amb retencions quilomètriques per entrar i sortir de Barcelona. Els col·lapses a la C-58 i l’AP-7 ja formen part de la rutina de molts treballadors, que veuen com trajectes de mitja hora es converteixen sovint en recorreguts d’una hora o més. La manca d’alternatives ferroviàries eficients i la saturació de les principals vies d’accés agreugen una situació que afecta tant la qualitat de vida dels ciutadans com la mobilitat de tota la comarca. Andrea Codina i Olga Blanco són dues de les moltes afectades per una congestió que, lluny de ser puntual, s’ha cronificat.

Andrea Codina, veïna del barri de Gràcia de Sabadell, es desplaça cada dia fins a Glòries per treballar. Tot i tenir horari flexible i evitar l’hora punta, assegura que el trajecte s’ha convertit en una loteria. “Trigo 45 minuts per fer un recorregut que sense trànsit serien 23 minuts. És el doble de temps de manera habitual”, explica. Alguns dies, però, el panorama encara és pitjor: “He arribat a trigar més d’una hora sense haver sortit en plena hora punta. El nivell de col·lapse és molt gran”.

Codina considera que una de les causes principals és el deteriorament del transport públic. “No pots comptar-hi si no saps si funcionarà o si arribaràs a temps”, lamenta. En el seu cas, anar a la feina en transport públic implicaria combinar Ferrocarrils, Rodalies, metro i un tram a peu, amb un trajecte d’una hora i mitja “sense tenir control dels temps”. “Si pogués arribar-hi només amb FGC hi aniria cent per cent”, assegura, convençuda que la solució passa per una aposta clara pel transport ferroviari i una major inversió a Rodalies.

Una experiència similar és la d’Olga Blanco, que fins fa pocs mesos vivia també al barri de Gràcia i treballava a l’Hospitalet. Per arribar puntual a la feina havia de sortir de casa una hora i mitja abans, malgrat que el trajecte sense trànsit és d’uns trenta minuts. “Hi ha dies que he estat gairebé dues hores dins del cotxe”, recorda. Tot i que disposava d’alternatives en transport públic, considera que els transbordaments i els temps de viatge feien que el vehicle privat continués sent l’opció “més efectiva”.

Blanco defensa que la resposta al col·lapse ha de combinar més transport públic amb noves infraestructures viàries. “S’ha de prioritzar el transport públic perquè és més accessible i pot absorbir més volum de persones”, afirma, tot i que també veu necessari invertir en carreteres i nous enllaços que ajudin a descongestionar els accessos metropolitans.