Ara fa una centena d’anys -el 1928- el senyor Jaume Ninet i Vallhonrat, empresari metal·lúrgic i polític republicà sabadellenc, escrivia en un article que el vigor que des d’uns quants anys abans havia assolit la indústria metal·lúrgica a Sabadell, feia que constituís una branca importantíssima de la producció, tant en l’aspecte econòmic com en el social.
La característica fabril tèxtil de Sabadell havia motivat, d’entrada, que al seu voltant sorgissin alguns tallers metal·lúrgics, els quals, durant molt de temps, havien dedicat les seves primeres activitats a adobar i reparar la maquinària, majoritàriament estrangera, de les fàbriques. Que més tard es varen intentar, en els mateixos tallers, algunes proves en la construcció de telers mecànics copiant dels models dels primitius telers estrangers, provatura que, acceptada i ampliada pels fabricants i constructors locals, motivà una saludable competència en procurar maquinària amb totes les màximes garanties de perfecció i rendiment. Aquella activitat esmerçada, aquell neguiteig de cada dia, varen merèixer especial estímul dels industrials fins a arribar a poder dir que llavors, els anys 20, la quasi totalitat dels telers que teixien a la ciutat, eren de construcció sabadellenca, la qual cosa palesava un sentit de proteccionisme a la indústria local i un desig de foragitar l’estrangera.
Conseqüència lògica del desenvolupament de la metal·lúrgia sabadellenca, fou que un cop abastades les necessitats de la indústria local, va eixamplar el seu radi d’acció i, intensificant-se, va arribar a nous mercats. També en aquest nou caire de moviment social, la metal·lúrgia sabadellenca va reeixir. La seva expansió comercial arribà allà on la indústria fabril hi feia estada. Les instal·lacions de maquinària tèxtil construïdes als tallers sabadellencs, per la seva perfecció, arribaven a Espanya, a França i a les repúbliques del Centre i del Sud d’Amèrica. Entre els tallers de maquinària tèxtil que proveïen els nous mercats, calia citar les cases Baciana, Balsach, Casals, Desveus, Gregori o Tallers Ninet entre d’altres.
També escrivia que en altres aspectes de la metal·lúrgia sabadellenca, hi havia, les Manufactures Casablancas dels grans estiratges en les màquines de filar, les quals aplicacions havien aconseguit la fama mundial i que per mitjà d’aquest notable invent s’havien transformat més de tres milions de fusos en diferents països d’Europa, Àsia i América. A més a més, parlava de La Electricidad, els tallers de la qual, en foneria i construcció, eren dels més importants de la Península, per haver-se especialitzat en construir maquinària elèctrica i instal·lacions hidràuliques, havent aconseguit un merescut renom.
Es podia llegir en el seu article que la metal·lúrgia sabadellenca, comptava amb més de cinquanta tallers productors de diversa maquinària, per exemple: tèxtil; pel treballat de la fusta; agrícola; per a la panificació i productors de construccions metàl·liques, de caragols i accessoris i eines de precisió. Comptava a més amb un mercat molt intens, com ho assenyalaven les contínues expedicions que sortien cada dia per l’estació de la via del ferrocarril; i amb dotze foneries de ferro i d’altres metalls destinades a l’abastiment dels susdits tallers. Més de mil cinc-cents obrers treballaven en la metal·lúrgia de Sabadell. El moviment econòmic anual era superior a cinquanta milions de pessetes. Dades que donaven una idea de la importància que pel desenvolupament comercial i industrial de Sabadell, tenia el Ram del Metall, les activitats i perfecció del qual havien estat sovint elogiades, encoratjades i reconegudes en els molts certàmens i en les moltes exposicions nacionals i estrangeres en què concorria.
Una quarantena d’anys després, l’any 1966, el Ram del Metall donava feina a 8.000 treballadors de 615 empreses. Mentre, en el Tèxtil, a 946 empreses hi tenien feina 27.550 treballadors. Després de la crisi del tèxtil i del Pla de Reestructuració del sector, el Metall va liderar el mercat del treball a Sabadell, fins que l’any 1995, el sector serveis va superar el sector industrial.
El potent Ram del Metall de Sabadell va tenir els inicis en els artesans ferrers i serrallers d’abans de la industrialització. Esteve Deu i Baigual escriu a La indústria metal·lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell, volum editat pel Centre Metal·lúrgic: “Al costat d’aquestes activitats més importants, un nombrós grup d’artesans, especialitzats en la fabricació de tota mena d’objectes, tenia també presència a Sabadell, i, entre aquests, els qui treballaven el metall. Fins a les darreries del segle XVIII, l’activitat d’aquests artesans de metall estava relacionada amb el proveïment d’estris per a l’agricultura, ferradures per a animals de tir, algunes peces de carro, estris domèstics, panys, claus i frontisses, reixes i baranes, i també, en alguns períodes concrets, la fabricació d’armes de tall o de foc”.
Aquests artesans ferrers que s’havien agrupat l’any 1595 en una confraria sota la invocació de Sant Eloi, van esdevenir els “manyans”. Manyà ve de manya. El diccionari diu que el manyà és el que fabrica, ajusta, munta o adoba panys i claus de portes i objectes de ferro per edificis. A Sabadell, però, el seu quefer i el seu abast ha estat molt més ampli. A més de serrallers, han estat fabricants de maquinària. Segurament que els primers mecanismes que van existir van ser els panys de les portes. Tot i que el pany es considera un invent molt antic, poder tancar la porta per fora i marxar amb tota tranquil·litat, amb la clau a la butxaca, va representar un gran avenç per la societat de fa algun segle. Aleshores els ferrers, ferraven bestiar i construïen reixes per finestra i baranes per balcó. El primer ferrer que va tenir prou destresa o prou “manya” per enllestir un bon sistema de pany i clau, va donar el tret de sortida a una especialitat i el nom a un ofici: el manyà.
Amb el pas dels anys, els manyans, aquells traçuts operaris, a més de fabricar o adobar panys i claus, es van atrevir a construir o reparar petita maquinària agrícola i maquinària tèxtil. En arribar la “revolució industrial”, entre cometes perquè aquí es va veure de passada, aquells professionals varen tenir contacte amb la maquinària tèxtil que venia de fora: d’Anglaterra, de Bèlgica o de França. Aquest contacte els va permetre copiar, modificar i, potser també, perfeccionar aquelles màquines estrangeres, per anar-les adaptant a la demanda i les necessitats dels seus clients.
A partir de mitjan de segle XIX, la naixent indústria tèxtil va afavorir a Sabadell l’aparició de manyans, que si bé no tenien massa mitjans, sí que disposaven de molt talent. Manyans com Francesc Duran i Cañameras que el 1876 va construir el primer teler sabadellenc, o Ramon Baciana i Miret, que el 1879 va construir la primera tondosa horitzontal, ambdós premiats a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per les seves novetats en maquinària tèxtil. També en Francesc Bas i Tarré que s’havia establert l’any 1843 i el 1868 va construir la primera màquina de vapor fabricada a Sabadell per moure la maquinària del seu taller. En la fabricació hi va participar el jove manyà Arnau Izard i Massagué.
En Francesc Duran Cañameras, nascut a Martorell el 1837, es va establir a Sabadell, l’any 1863, on va instal·lar un taller de serralleria dedicat, també, a reparar maquinària de tota mena, principalment tèxtil, i a construir algunes premses per a l’elaboració de vi. El seu contacte amb la maquinària tèxtil i, sobretot, el seu coneixement del funcionament dels telers que reparava, li van permetre el 1876 construir íntegrament al seu taller un teler mecànic, que va començar a comercialitzar a Sabadell en un petit nombre d’unitats. Després de l’èxit aconseguit a l’Exposició Universal celebrada a Barcelona el 1888, on havia presentat un nou tipus de teler mecànic amb màquina de Jacquard, que va rebre nombrosos elogis i premis, i amb l’aparició de les primeres comandes importants, l’any 1893 l’empresa va ampliar el taller i va renovar la maquinària per poder satisfer la demanda creixent de telers.
Els quatre gendres que va tenir el senyor Duran i Cañameras també van estar, un temps o altre, vinculats a l’empresa. Cristòfol Casals, Magí Desveus, Antoni Gregori i Joaquim Rovira, manyans de professió, van aprendre a desenvolupar-se en la construcció de telers al taller del seu sogre. Esteve Deu explica a La construcció de telers mecànics a Sabadell. Francesc Duran i Cañameras i els seus successors (1863-1960) que l’any 1902, la mort del fundador va donar lloc a la constitució de la societat Successors de Duran Cañameras, dirigida per Desveus i Casals. Més tard s’hi van afegir Gregori i Rovira. Al cap d’un any Rovira va deixar l’empresa. Després, els dos primers se’n van desvincular per fundar les societats Tallers Desveus i Tallers Casals Duran. Quedant Gregori en solitari en la continuació de l’empresa que havia creat Francesc Duran i Cañameras. Es pot afirmar, doncs, que durant gairebé cinquanta anys, la majoria dels fabricants de telers de Sabadell eren de família. Venien del mateix tronc familiar. Un cas inaudit. En poques ciutats industrials hi havia un cas similar.
