Federico Garcia Lorca va escriure que el teatre és un dels instruments més expressius i útils per a l’edificació d’un país i un baròmetre que en marca la grandesa i el descens. Que un teatre ben orientat pot canviar en pocs anys la sensibilitat del poble; i un teatre destrossat, on les peülles substitueixin les ales, pot aixafar i adormir una nació sencera.
Que un poble que no ajuda ni fomenta el seu teatre, si no és mort, està moribund. El teatre que no recull el batec social, el batec històric i el drama de la seva gent, amb rialles o amb llàgrimes, no té dret a anomenar-se teatre, sinó sala de joc o lloc per fer aquesta horrible cosa que s’anomena “matar el temps”. El teatre s’ha d’imposar al públic i no el públic al teatre. També creia que calia mantenir actituds dignes, amb la seguretat que ens seran recompensades amb escreix i que el contrari era tremolar de por entre bastidors i matar la fantasia, la imaginació i la gràcia del teatre.
Aquesta idealització de Garcia Lorca contrasta amb les diverses crisis que, des de sempre, ha anat encadenant el teatre. Èpoques d’esplendor han estat seguides per èpoques de dificultat, i viceversa. Actualment, es duen a terme iniciatives per sensibilitzar la societat dels valors del teatre. La campanya “Cap butaca buida”, que té com a objectiu omplir tots els teatres del país, és una acció carregada de simbolisme per defensar la cultura teatral com un bé essencial de primera necessitat.
Convivint amb aquest variable món teatral, es pot afirmar que Sabadell és ciutat de teatre i de teatres. Entre teatres amb programació regular, teatres per grups aficionats i altres sales d’actuacions, Sabadell compta amb més d’una dotzena d’escenaris on els amants a l’Art de Talia poden gaudir de la seva afició.
Malgrat la proximitat amb Barcelona, gràcies a l’esforç de molta gent implicada, el món teatral sabadellenc va resistint en uns temps dificilíssims. La Faràndula, el Principal, Sant Vicenç, l’Estruch, La Sala, El Ciervo, el Casal Pere Quart, Belles Arts, l’Amfiteatre de la Caixa, La Bàscula, L’Alternativa i centres cívics com Can Rull i Sant Oleguer són, actualment, els baluards del teatre sabadellenc. No és exagerat dir, doncs, que Sabadell és una ciutat de teatre, o de teatres.
- Programa Festival d`Estiu de Palestra
- CEDIDA
Sabadell ha estat, també, ciutat de mítics grups teatrals. Josep Torrella Pineda, a Vida teatral sabadellenca, parla d’aquells famosos grups com: l’Agrupació Carbonell; les companyies Cunillé-Cabané; Garcia-Sanahuja; l’Agrupació Artística Santiago Rusiñol; la companyia Cunillé-Vilarassa i d’altres. També fa una extensa descripció de Palestra, que fou, segurament, el grup que va oferir més qualitat teatral a Sabadell.
Escriu Francesc Ventura a La modernització del teatre a Sabadell que, sense cap mena de dubte, Palestra va ser el grup de teatre més rellevant de Sabadell de la segona meitat del segle XX i, tal vegada, el més important de tot el segle. Que la programació era crucial dins del panorama teatral de l’època ho demostra el fet que grups d’altres poblacions venien a veure el teatre que feia Palestra per agafar idees per les seves respectives programacions.
Palestra va néixer al caliu del Centre Parroquial de la Puríssima Concepció, el local conegut com L’Americana, en el qual es feia teatre. La inauguració del teatre La Faràndula, l’any 1956, va marcar un canvi de conjuntura pel quadre de la Puríssima Concepció, ja que es va emancipar, va adoptar el nom de Palestra i va traslladar a La Faràndula les seves actuacions.
Explica Josep Torrella Pineda que Palestra es va mostrar des del primer moment, tot i haver nascut en un centre parroquial, inconformista i audaç. Potser va cometre errors de diferent índole en l’elecció d’obres; però mai no va caure en el d’oferir una obra vulgar. I el seu afany universalista es mostrava constantment en els creuats sentits d’espai i de temps: d’un continent a l’altre i al llarg dels segles. El pecat que menys se li podia recriminar era la rutina.
Ben al revés de la norma bàsica de la majoria dels aficionats, que era fer allò que havien vist fer. L’ambició de Palestra, la seva insatisfacció, la movien a posar en escena obres modernes que al nostre país no havien estat encara donades a conèixer pels professionals, o no s’hi han atrevit comercialment, o versions d’obres clàssiques que, com la de Molt soroll per no res (Shakespeare-Sagarra), havien romàs inèdites. No els espantava cap mena de dificultats: ni les de posada en escena, ni les d’assimilació del text, ni les amagades i antipàtiques, que el públic no percep mai, de consecució de permisos i els espinosos conflictes que se’n deriven amb la Societat d’Autors.
Com a segona de les notes diferencials de Palestra calia consignar l’absència total del divisme i d’encasellament interpretatiu. No hi havia a Palestra el primer actor, la primera actriu, la dama jove, el galant o l’actor còmic. Palestra valorava tots els seus elements en un pla d’igualtat potencial i tenia cura de treure’n el màxim partit en cada una de les ocasions en què la direcció els considerava idonis o adaptables per a una interpretació.
Fins i tot la mateixa tasca directiva feia que no fos intocable i omnipotent, i el mestratge dels fundadors va fructificar en els elements joves, que van anar alternant en la direcció de les obres. Un altre fet diferencial fou el concepte modern i integral de la representació escènica. Els decorats es podien llogar, però Palestra es va imposar com un deure la tasca feixuga, arriscada i, a vegades, molt audaç, de fer-se els decorats per a cada obra, mal que fos per a una única representació.
Amb Palestra s’havia de substituir la denominació decorat pel d’escenografia d’acord amb un criteri volumètric i luminotècnic. L’escenografia, el muntatge d’una peça de teatre, era una obra d’art, com si diguéssim la tercera dimensió del teatre, considerant la primera el text literari i la segona la interpretació; i Palestra va tenir tothora una gran cura de donar-li l’atenció que requeria.
Una altra diferència —i aquesta a part de les representacions— era el sentit didàctic, de formació intel·lectual, artística i àdhuc religiosa i moral, de la seva gent. Palestra entenia que l’aficionat no havia d’ambicionar només fer teatre. Així era com la seva gent es reunia i discutia les obres, analitzava crítiques, s’autocriticava i organitzava visites i lliçons.
Si a tots aquests valors s’hi afegia un esperit de disciplina intens i un entusiasme que s’encomanava fins al que executava la més obscura tasca —qualitats aquestes que també podien haver-se donat en grups anteriors— es tindria arrodonida la fesomia de Palestra, que va mantenir aquest conjunt de factors al llarg d’anys i de tres-centes representacions sense senyal de minva, lluitant gairebé sempre contra corrent.
Gairebé coincidint amb la sortida del Centre Parroquial de la Puríssima, els Festivals d’Estiu de Sabadell, organitzats per Palestra, van ser una gran novetat, en tractar-se de fer espectacles amb l’atractiu i, a la vegada, la dificultat afegida de fer-los a l’aire lliure. Les obres seleccionades solien ser de teatre clàssic i molt sovint eren les úniques possibilitats que hi havia de poder veure un Shakespeare al nostre país.
Amb un esforç gegant, els primers anys els Festivals es van celebrar utilitzant com escenari les escales de la font del Santuari de la Salut. En un intent de facilitar l’assistència de públic, van passar a la plaça del Vallès i, després, al pati cobert de la Casa Duran, per finalment acabar amb un nou retrobament a la Salut.
- `El matrimonio`. La Faràndula, 1958
- JOAN BALMES BENEDICTO (AHS)
Palestra va programar, al llarg de 13 estius, obres que eren un clar exponent de què va representar per a la cultura sabadellenca donar a conèixer títols que sovint eren estrena absoluta al nostre país. Algunes vegades es va acusar Palestra de no tenir una línia de programació prou clara.
L’any 1964 un grup de joves components de Palestra van iniciar una curta experiència dins del mateix grup: l’Aula de Teatre de Palestra. La intenció era dur a terme petits muntatges i lectures teatrals perquè les persones que volien optar a formar part dels espectacles que programava Palestra poguessin millorar com a actors.
El desembre del 1965, Palestra va encetar la darrera etapa amb la tranquil·litat de poder utilitzar el nou auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i de disposar, dins de l’Obra Cultural de la mateixa Caixa, d’un espai propi per poder assajar. També va ser Palestra el grup que va inaugurar teatralment l’amfiteatre dels jardins de la Caixa, l’estiu de 1970.
Resumeix Francesc Ventura que Palestra, que va viure fins a l’any 1976, va ser un grup atípic. Atípic pel sistema de funcionar i pel resultat dels seus muntatges. El resum de la història d’aquest grup és aquest: Palestra ha estat el referent més important del teatre sabadellenc del segle passat. És difícil trobar defectes dins de la trajectòria d’aquest grup. La seva aportació al teatre sabadellenc és indiscutible.
