El comerç local està sotmès a una intensa tendència negativa de canvi. No és pas un fenomen casual ni puntual. Els darrers anys han confluït diversos factors que han accelerat la disminució/desaparició del comerç local. El creixement de les vendes per internet, l’augment del preu dels lloguers comercials –que expulsa les botigues amb dècades d’història–, o la manca de relleu generacional, que fa que molts negocis familiars no trobin qui continuï el projecte. Tots aquests elements dibuixen un escenari que va molt més enllà de les decisions individuals de compra perquè afecten el model de ciutat i la manera com vivim.
La desaparició del comerç local, o la seriosa dificultat amb què es troba, no és un fet anecdòtic, ni tan sols és un canvi d’hàbits dels consumidors. És un canvi estructural amb conseqüències socials i urbanes. Quan una botiga abaixa la persiana, no només perdem un lloc on comprar, perdem una part del teixit que dona vida, sentit i cohesió als barris.
Malgrat aquesta perspectiva, Sabadell compta amb una oferta comercial molt rellevant, més de 2.500 comerços, 5 mercats municipals i 8 mercats ambulants setmanals. També disposa de grans superfícies com El Corte Inglés i Ikea, que actuen com a pols d’atracció comercial. Sabadell té 11,5 establiments comercials per cada 1.000 habitants, per sota de la mitjana catalana (13,5). En els darrers deu anys, el nombre d’establiments ha disminuït progressivament. També s’observa una substitució progressiva del comerç local per comerços d’altres procedències, sovint menys arrelats i menys participatius en iniciatives col·lectives. Un 60% dels comerços no estan digitalitzats, un repte important per al futur del comerç en línia.
Ja fa molts anys, a mitjan segle XX, l’eix comercial principal estava format per la Rambla, el passeig de la Plaça Major i diversos carrers adjacents. També hi havia zones comercials repartides per altres barris de la ciutat, naturalment, però de menor envergadura. Els anys vuitanta es va iniciar el boom dels centres comercials periurbans com el Baricentro i el Pryca. Les famílies visitaven aquestes grans superfícies per fer-hi la compra del mes. El costum de visitar els comerços del costat de casa per proveir-se d’alguna cosa cada dos o tres dies, abans fortament arrelada, havia desaparegut. Els temps canviaven.
- Cases del Pedregar just abans de ser esfondrades. Març del 1948
- Joan Balmes i Benedicto (AHS)
Els anys noranta van suposar un gran canvi en els referents comercials de la societat sabadellenca. Es va constituir el gruix de l’oferta comercial de l’Eix Macià, amb la inauguració d’El Corte Inglés el 1991. La nova zona comercial de Sabadell havia nascut amb impuls i es va consolidar ràpidament. De sobte, la ciutat tenia dues polaritats clarament identificades, d’una banda, el flamant Eix Macià, i, de l’altra, el tradicional Centre. Semblava que per vestir un sant (l’Eix Macià) calia desvestir-ne un altre (el Centre). La ciutat no donava per a tant. Les obres del nou paviment de la Rambla van coincidir amb la posada en marxa de l’Eix Macià. Més tard, les obres van afectar el passeig de la Plaça Major. Durant 24 anys, entre 1998 i 2022, el Passeig va estar immers en diverses obres que impedien notòriament la vida normal i comercial per als veïns i no veïns de la zona. El, diguem-ne, rovell de l’ou de Sabadell i les seves botigues quedaven afectats com ja ho havien estat cinquanta anys abans, l’any 1948, amb l’enderrocament del Vell Pedregar. Aleshores varen ser moltes les famílies i botigues afectades.
En aquell Pedregar es trobaven molts comerciants que han fet història ciutadana.
Era un centre comercial de primer ordre, en els temps que corrien, hi havia més d’una trentena de botigues, totes elles importants en la seva especialitat.
La casa número 4 del Pedregar, on hi havia el Vidriaire, era la casa pairal de la família Salvany, allà hi va néixer Josep Salvany i Oller, historiador i erudit sabadellenc que es va llicenciar en Jurisprudència i és autor de les Reflexiones críticas sobre la antigüedad de la Parroquia de Sabadell. L’eclesiàstic, escriptor i apologista Dr. Feliu Sardà i Salvany va ser un dels darrers descendents d’aquesta distingida família. Sense hereus masculins directes, la propietat va passar a mans de Joan Margenat i Salvany, que vivia a Sarrià. Llavors la casa va ser llogada pel vidriaire Pere Rovira. Al costat de la finca va funcionar durant molts anys una taverna típica coneguda com a Cal Ramon, un home popular per la seva estatura i per la bona cuina que oferia.
De com era el Vell Pedregar i la gent que hi vivia, ens en parla Josep Costajussà i Oliver a Sabadell, memòria del meu temps, i ens explica que la Gallinaire, situada a la vorera dels nombres senars del carrer de l’Alt Pedregar, amb els immobles que en la reforma no van ser enderrocats, però sí obligats, com tots els de la vorera esquerra mirant cap a la Rambla, a retrocedir alguns metres, bastants més dels que ells creien. Per aquest motiu va decidir tancar la botiga.
- Obres d’esfondrament de part del carrer del Pedregar. Març del 1948
- Joan Balmes i Benedicto (AHS)
Aquella banda degudament reformada encara queda dempeus, amb les variants que el temps ha anat produint en els comerços. Començant per la part de dalt, allà on el primer dels edificis és avui el Banc de Santander, hi havia una lleteria, una xarcuteria i una botiga de venda de bacallà. Era una època en què el carrer del Mestre Rius encara no era obert. A partir d’aquell punt, fins a la Plaça Major, anant cap al carrer de la Palanca, el terreny tenia una desviació que delimitava aquella illa de cases.
Després del bacallaner, direcció a la Rambla, venia la camiseria Llobet i en una època va haver-hi també la botiga de mobles Llobet, que es va traslladar més tard al carrer de la Indústria. L’establiment del Miquelet venia espardenyes. A continuació seguia el rellotger Utesà i després la Gallinaire, que venia aviram i carn. Al seu costat tenia un aparador-exposició el fotògraf Vilatobà a la mateixa cantonada de l’arc de Sant Cristòfol, carreró que s’obria a la Borriana. Seguint el mateix ordre, venia una botiga de queviures que havia pertangut abans a Lluís Pons, amb una acreditada cansaladeria i botiga de queviures en general. Tenia com a veí el Bar Musical, de Ferran Gausente. Paret amb paret del Musical hi havia un altre cafè-bar, la propietària del qual era una senyora de 70 anys. Més tard el lloc es va convertir en el Centre de Dependents. D’aquest anomenat Cafè Ibèric n’era filla la que més tard es va convertir la senyora Rovira, o sigui, l’esposa del vidriaire. El Cafè Ibèric i el Musical eren un formiguer a mig matí quan compradors i venedors es prenien un petit descans per a l’inevitable cafè i hi acabaven de rematar algunes operacions. A la part superior del carrer, que no era obert, però que formava una L que el tancava, hi havia una botiga les propietàries de la qual, mare i filla, eren conegudes pels veïns com les Teresetes del Racó.
El Centre Aragonès, que estava a la punta del Pedregar, a la cantonada que havia ocupat Ca la Mònica, tenia molta fama especialment per les seves sessions de ball, un ball popular, que per la seva cèntrica ubicació era dels preferits per la joventut.
L’esmolet Basilio Pérez va ser al Pedregar fins al seu enderrocament. Tenia una botiga de venda de ganivets, tisores i altres, on també s’afilaven tots aquests utensilis. Després va passar al carrer de Sant Joan (avui Sant Antoni Maria Claret), on va continuar el seu successor, que no tenia amb ell cap mena de parentiu.
La ferreteria Colomina era un establiment conegut, també, com a Cal Dagué i encara més anteriorment pel del “ferrer de tall”, ja que el seu propietari, Joan Colomina, que tenia el seu negoci al costat dels Trabal, tenia aquest ofici. Posteriorment, es va traslladar a la plaça del Mercat, on va continuar, però no ja amb els Colomina. La Italiana era un negoci que se situava al costat de la Ferreteria Colomina i que era conegut per les seves especialitats. En aquell temps, a la nostra vila les tallarines no eren gaire conegudes, es podria dir que gens. La Cotillaire era el negoci de la viuda Ambrós que tenia fama per la venda de peces interiors de senyora, les anomenades peces íntimes. La Camiseria Llobet, que des de la seva fundació va romandre en el mateix lloc, òbviament reformat, va ser fundada el 1882. I el fundador, que li va donar nom, va ser Baldomer Llobet.
La ferreteria Obradors estava situada a la mateixa vorera del Musical i de Llobet, en el xamfrà inferior del carrer, o sigui davant mateix de la Caixa de Pensions. Tenia com a veí el llibreter i publicista Sallarès, autor d’obra localista A l’ombra del campanar. Allà hi havien estat abans els Colomina, que després van canviar per un domicili davant mateix, al costat dels basters Trabal.
Al costat hi havia la camiseria Santiago, que era la botiga de Santiago Atset Seguí, que havia estat un dependent de la Barcelonesa, de la família Vila, situada a la Rambla. Al mateix carrer de l’Alt Pedregar, però a la part dreta en sentit la Rambla (la que va ser suprimida íntegrament) i al número 6, tenia història i antiguitat l’establiment dels Calçats de Lincoln Duran, que estava establert al Pedregar des de l’any 1870, encara que sembla que el seu pare es dedicava ja al mateix negoci i en el mateix lloc. L’antiga casa Monistrol també una llarga trajectòria d’existència al Pedregar, justament aquest any ha abaixat les portes definitivament. També hi havia altres negocis com l’ebenista Llobet, el fabricant de mobles Francesc Guillem, les Pauletes, de perfumeria i herbolari. Segurament, però, els Trabal van ser el número u per antiguitat, amb les seves quatre generacions de basters. Des que Francesc Trabal Vallhonrat, el 1830, va fundar al número 16 el seu negoci de pells adobades. Una dinastia de cent cinquanta anys d’història de Sabadell.
