La construcció del Pavelló Municipal d’Esports de Sabadell

Dins dels actes de l’anomenat Dia de la Provincia, el diumenge 8 de novembre del 1970 es va inaugurar el Palau Municipal d’Esports de Sabadell, que més tard es coneixeria com el Pavelló d’Esports de la ciutat. L’esdeveniment va comptar amb la presència del ministre de Governació, senyor Tomás Garicano, el delegat nacional d’Educació Física i Esports, el senyor Juan Gich, l’alcalde de Barcelona, ​​senyor Porcioles, i el procurador a Corts i membre del Comitè Olímpic, el senyor Juan Antonio Samaranch, a més de les autoritats sabadellenques. 

A dos quarts de dotze del migdia, al vestíbul del nou Palau Municipal d’Esports, es va procedir a la benedicció i inauguració de les instal·lacions poliesportives, i va ser descoberta una placa commemorativa de l’acte, i una làpida en record i homenatge del senyor Josep Garcia-Planas i Cladellas, que va fer la donació dels terrenys corresponents. Seguidament, es va celebrar la clausura dels primers Jocs Esportius Escolars Trofeu Sant Jordi, que s’havien celebrat a Sabadell des del dia 17 d’octubre. A l’acte va destacar una exhibició de tennis pels membres de l’Escola del Club de Tennis Sabadell, i una exhibició gimnàstica a càrrec dels alumnes de Llars Mundet, entre els quals se sumaven més de 3.000 esportistes, de catorze comarques de la província, que havien pres part als Jocs Esportiu, als quals el senyor Garicano va lliurar els respectius premis i medalles. Més de cinc mil persones omplien fins a l’últim racó del Palau.

Els equips, dividits per comarques, van formar a la pista, i després es va procedir a arriar la bandera dels Jocs, que va ser lliurada pel president de la Diputació a l’alcalde de Granollers, ciutat que organitzaria la següent edició. Anteriorment, el senyor Garicano Goñi, acompanyat del delegat provincial i alcalde de Sabadell, senyor Burrull, va lliurar als equips participants una medalla de record dels Jocs. Seguidament, el ministre de la Governació, des de la tribuna presidencial, va pronunciar les paraules de cloenda dels I Jocs Esportius Provincials.

El que el 1965 era un simple projecte, va començar a prendre cos durant l’estiu del 1969, en què es van iniciar les obres del recinte cobert de la Ciudad piloto del deporte español, per arribar al seu terme la tardor del 1970. El resultat va ser un modern edifici creat pels arquitectes senyors Soteras i Cavaller, que acolliria de manera continuada les competicions d’handbol, hoquei sobre patins, bàsquet i atletisme i esporàdicament el tennis i voleibol. El funcionament d’aquest palau esportiu seria regit pel Patronat Municipal d’Esports de Sabadell, presidit pel senyor Joan Casablancas, amb una comissió formada per quatre membres, que coordinarien les activitats de la nova instal·lació. Entre els quals el senyor Primari Calvet, president de la Joventut Atlètica Sabadell. Com la majoria de les instal·lacions esportives cobertes, el palau sabadellenc s’havia construït sota dos aspectes: el de l’esportista practicant i el de l’espectador. Per això per als primers s’havia muntat, en edifici annex, vuit vestidors per poder allotjar quatre-centes persones, cosa que es posaria a prova en unes jornades. Dels vestidors es passa directament a la pista de competicions mitjançant un túnel subterrani. Quant a l’espectador, troba acomodament a les 3.600 localitats fixes que s’aixequen a tots dos laterals, i queden limitats els gols nord i sud pel peralt de la pista d’atletisme.

A favor del Palau Municipal d’Esports de Sabadell hi havia la de ser la tercera instal·lació espanyola que disposava de manera fixa d’una pista d’atletisme (les altres dues eren el Palau d’Esports de Madrid i el de Riazor, a la Corunya, ambdues de 160 metres de corda). La pista de Sabadell tenia 156 metres de perímetre, amb quatre passadissos de 0.915 metres (l’habitual iarda de les pistes indoor). L’anell era de fusta, i la pista central de carreres ràpides era de goma, i era la màxima distància que es podia córrer en recta de 50 metres, amb uns 15 metres des de la meta fins al final de la corba del peralt.

El disseny i la construcció del Palau d’Esports no van estar exempts de dificultats. Va ser una iniciativa que havia començat l’any 1960 i van caldre tres projectes i una modificació per arribar al resultat final.

El 12 de març del 1960, els arquitectes Josep Soteras Mauri i Francesc Cavaller Soteras van rebre de l’Ajuntament de Sabadell l’encàrrec de redactar un avantprojecte per a la construcció del Palau d’Esports de Sabadell a l’emplaçament que es detallaria oportunament, amb un aforament de 5.000 espectadors i la possibilitat de la pràctica dels següents esports: hoquei sobre patins, bàsquet, voleibol, tennis, gimnàstica, boxa, lluita lliure, esgrima, etc. Es va redactar l’avantprojecte Solució 1a, que va ser lliurat el mes d’abril del mateix any i que comprenia memòria, plànols i un avanç de pressupost.

L’octubre del 1965, els arquitectes varen ser novament requerits per la Comissió d’Esports de l’Ajuntament de Sabadell, que els va manifestar que encara que l’avantprojecte redactat satisfeia les màximes aspiracions en tots els aspectes, pel seu elevat cost, havia de ser rebutjat i estudiar una altra solució i reduir l’aforament a uns 3.000 espectadors, amb una limitació de pressupost d’uns 19 milions de pessetes.

Amb aquesta intenció i conservant el programa esportiu i al mateix emplaçament, es va estudiar un projecte les dades tècniques del qual es van especificar a l’Estat de Mesuraments, Memòria, Plànols, Pressupost i Plec de Condicions que acompanyaven.

El juny del 1968, i a causa de la necessitat d’incloure entre les manifestacions esportives a realitzar al Palau les de patinatge sobre gel i algunes pràctiques d’atletisme amb inclusió de pista de gel i hoquei sobre el mateix i pista d’atletisme de 150 metres de corda i cinc carrers, es projecta una tercera solució, d’aforament aproximat a la solució anterior i d’igual cost, amb un edifici de planta circular amb coberta de cables d’acer suspesos i un radi de 35 metres. Les dimensions de la pista de gel eren de 61x25,925 i la pista d’atletisme de 150 metres de corda amb una amplada total de 5,00 metres amb cinc carrers projectant-se de tarima de fusta fixa i desmuntable als sectors que interferiria la pista de gel per a competicions d’hoquei.

El solar elegit per l’Ajuntament de Sabadell per a la construcció del Palau d’Esports estava situat a l’illa limitada pel passeig de Sant Oleguer, avinguda de Sabadell i carrers sense nom, que formaven un rectangle de 66 x 59 metres.

La modificació del projecte final eliminava la pista de gel deixant la pista d’atletisme tal com s’havia projectat. El pressupost final era de 21.568.668,74 pessetes i un termini d’execució de 16 mesos. De fet, la inclusió de la pista d’atletisme al projecte inicial va ser gràcies a l’obstinada insistència de la JAS. Ricard Rof i Pere Melero expliquen a Història de l’Atletisme Sabadellenc, 1914-1991: “L’any 1969 l’ajuntament de Sabadell presentà un projecte per edificar un palau d’esports. La sempre activa Junta de la JAS demanà que s’hi construïssin també unes pistes d’atletisme, les quals serien les primeres pistes cobertes (i de fet, úniques fins al moment) de Catalunya. L’ajuntament estudià la proposta, manà elaborar fins a tres projectes diferents, però al final decidí construir el Palau sense pistes. Els membres de la JAS s’assabentaren de les mesures i l’extensió d’altres palaus europeus, com el de Berlín, del qual està copiat el de Sabadell, per tal de demostrar la viabilitat d’afegir-les-hi. Malgrat la insistència, les gestions arribaren a un punt sense sortida i es van començar les obres del Palau d’Esports sense incloure les pistes. Però a la JAS no es rendiren, conscients de la importància que tenien aquests nous equipaments. Si es guanyava la batalla s’aconseguiria que, com a mínim, cada any el campionat de Catalunya en pista coberta tingués lloc a Sabadell. La demanda d’unes pistes cobertes era una reivindicació que perseguia l’objectiu primordial de promocionar i millorar l’atletisme local. La gent de la JAS sabia millor que ningú i per pròpia experiència que amb instal·lacions sortien atletes. Era una llàstima que la ciutat perdés aquesta magnífica oportunitat. També és cert que en aquells moments es construïa l’estadi de la Nova Creu Alta i aquest projecte s’enduia gran part dels recursos i generava molt més interès al Patronat Municipal d’Esports.

Una de les últimes possibilitats passava per la influència que pogués tenir el delegat local d’Educación y Descanso. Gràcies a les seves gestions, dos membres de la Junta, Molins i Saña, anaren a Madrid per entrevistar-se amb el delegat nacional d’esports i actual president del COI Joan Antoni Samaranch. Amb plànols, fotografies i documents li demostraren que al projecte cabia una pista d’atletisme de 156 m.

Poc després l’ajuntament comunicà a la JAS que el Palau d’Esports, més conegut com el Pavelló, tindria una pista de 4 carrers de fusta i que a l’espai central es podrien disputar curses de 50 m.

L’atletisme havia guanyat. Com que la construcció ja estava avançada quan arribà l’ordre de Madrid, els vestidors s’aixecaren en un edifici annex que comunica amb el Pavelló per un passadís soterrani”.

L’historial esportiu del Pavelló, així com els diversos problemes que el van afectar, seran tractats en un proper article.