Anys seixanta i setanta, de les sales de ball a les discoteques

Antigament, en una societat en què les qüestions femenines i masculines pertanyien a dos mons ben diferenciats, una de les formes que permetien que les noies i els nois es poguessin trobar, per parlar, freqüentar i conèixer-se, era el ball. Fos de Festa Major, de revetlles d’estiu o de Festa Patronal, el ball era la forma habitual de formar futures parelles. Hi havia altres maneres, com colles sardanistes, aplecs, centres excursionistes i altres centres socials, però, segurament, el ball era el més comú.

En èpoques passades, per conèixer-se calia saber ballar. Ballant a ritme de masurques i pericons s’anaven agradant, compenetrant i formant les parelles. També hi havia els valsos i els pasdobles, a més de boleros i cha-cha-chas. Poques parelles s’atrevien amb els tangos. Al primer quart de segle XX, va arribar d’importació el foxtrot, aquell ritme i aquella forma de ballar que venia d’Amèrica del Nord, que no va trigar a fer-se popular. La gent s’aparellava ballant. Qui no en sabia, ho tenia més difícil. També, més cap aquí, ha succeït el mateix, podríem mirar el nostre entorn per veure quants i quants matrimonis han sorgit de parelles conegudes en una sala de ball.

També tenia, el ball, un component d’espectacle, entreteniment i diversió. Els anys trenta, al centre de Sabadell, hi havia l’anomenat ball-taxi, que era una forma de pagar per ballar. A l’entrada del local es venien els tiquets que compraven els balladors homes i havien d’entregar a les balladores. Elles només tenien l’obligació de ballar a canvi dels tiquets. Un tiquet, un ball. Males llengües deien que era una forma de prostitució encoberta, ja que s’hi colava alguna dona de la vida que en acabar el ball oferia els seus serveis.

A Sabadell, els anys seixanta, hi havia diferents sales de ball, com els Campos, al capdavall de la Rambla, era un lloc que habitualment hi anaven els alumnes de l’Acadèmia de la Guàrdia Civil. Popularment, es deia que estava ple de minyones i guàrdia civils, per tant, la gent jove no hi entrava.

També es feia ball a la Cooperativa del carrer del Sol, aleshores General Mola; també al Catalunya, al capdamunt de la Rambla, davant de l’Euterpe i just al costat de Ràdio Sabadell; al Cervantes, a l’avinguda del Ejército Español, l’avinguda Onze de Setembre d’ara, i al Casino, al Cercle Sabadellès, al costat del Principal. Un dels llocs preferits per anar a ballar per als joves en edat de casar-se, és a dir, amb la mili feta, per tant, de vint-i-tants anys en amunt, era el Club de Natació Sabadell. La majoria preferien anar-hi abans que a altres llocs.

Però els teenagers, els joves d’entre quinze i vint anys, per ballar anaven, generalment, a Ca n’Oriac (Club Sirex), a la Creu de Barberà (Club Juvenil) i a Can Puiggener (Club Watusi). El concepte de ball era molt diferent i el tipus de música, diferent del tot.

Aquella època el que era més normal era alternar les sales de ball amb els balls anomenats particulars o festes, també particulars. Més tard es va importar el mot guateque, però que aquí no va ser gaire utilitzat.

Les condicions mínimes i imprescindibles per organitzar un ball particular eren:

Lloc: podia ser un garatge, un pati, un jardí, el menjador de casa, qualsevol espai prou ampli per poder-hi ballar set o vuit parelles era suficient. Amb la condició que els “vells” no hi fossin.

Aparellatge i equip de so: un tocadiscos de maleta en què la caixa era el plat i la tapa l’altaveu.

Música: discos de vinil de 45 rpm aportats per uns quants col·legues. En plegar, gairebé sempre hi havia certa confusió i era la manera d’augmentar la col·lecció per parts d’uns i de disminuir-la els altres, és clar.

Avituallament: una caixa de Coca-Coles i una o dues ampolles de ginebra. Moltes vegades la ginebra s’havia de camuflar.

Llum: il·luminació normal a l’hora de ballar el que se’n deia ràpid o separats, a mesura que anava passant la tarda, el llum s’anava reduint, així arribava l’hora de la música lenta, de ballar agafats, semiabraçats, i l’ocasió de fer galtona i fins i tot algun petó furtiu. El primer als llavis o la primera morrejada de molts i moltes joves d’aquella època va ser en aquestes condicions, música lenta i la lluminària en la seva mínima expressió.

El Club Sirex, el Club Juvenil, el Club Watusi i altres varen marcar una època. Locals sense cap decoració determinada, amb l’escenari en una banda i les altres tres plenes de cadires arrenglerades de costat on s’asseien les noies, els xicots anaven passant gairebé en fila, l’un darrere l’altre, per demanar-los si volien ballar. També disposaven d’una petita barra per servir les begudes. Al carrer París a la Creu de Barberà hi havia un local semblant amb el nom de San Carlos Club, que després va ser la discoteca París.

La música era en directe, aportada per uns conjunts més aviat amateurs que interpretaven el que se’n deia música moderna. Versions de cançons dels conjunts musicals que anaven apareixent al mercat i als mitjans.

Aquella època, per tant, la joventut podia anar a ballar, els diumenges i festes, a multitud de locals, des del nord fins al sud, n’hi havia per a tots els gustos. Els locals com el Club Juvenil, el Club Sirex, el Club Watusi (situat al costat del pas a nivell de la carretera de Castellar) varen anar deixant les actuacions en directe per anar-se convertint en discoteques, és a dir, sense actuacions en directe, amb música enregistrada. Hi havia, també, ambients només d’estiu, com la Pista Florida a Santa Maria de Barberà o la Pista Victoria, Piscinas y Deportes i el Dubois Summer Club a Ca n’Oriac.

Les primeres discoteques de Sabadell varen ser el Boeing, a la Concòrdia, i el Box, a Can Feu, que milloraven molt les condicions de so i ambient, en comparació amb les dels clubs i sales de ball existents. Estaven fetes a imatge de les discoteques de la costa i varen tenir un èxit espaterrant. Anar-hi a ballar o a lligar era el desig de molta gent jove. Aquestes discoteques ja tenien tres ambients: el de la barra (per als solitaris), el de la pista amb llum i música estrident (per a la majoria) i un espai més tranquil, fosc i còmode (per a la resta).

Quan a finals del 1968 va obrir les portes la discoteca Boeing a l’avinguda de la Concòrdia, els altres locals varen haver de tancar, a excepció de l’Urpí, que va continuar sent, també, un dels llocs preferits de la joventut de Sabadell. El soterrani de la cafeteria de l’Hotel Urpí, que usualment hi havia actuacions en directe, es va convertir en la discoteca Sacs, un espai amb molt d’èxit.

Les condicions de so, decoració i ambient, a l’estil de les discoteques de la costa, com el Tiffany’s, el Paladium o el Maddox de Platja d’Aro, el Pachá de Sitges, per exemple, eren molt apreciades per la joventut que hi assistia i no tenien res a veure amb les altres sales. Els mots francesos boite, discoteque o psicodèlique es van acabar imposant. A partir de llavors es varen anar posant de moda les discoteques i macrodiscoteques. Després del Boeing i del Box, a Sabadell van obrir el Blau Blanc a Can Rull, l’Albatros a la carretera de Terrassa, l’Aleph a Gràcia, el Concor, el Coixi, el Barro i el CAF Hierro al centre. La gent jove de Sabadell també anava al Moustache de Mollet, al Drac Roig de Cerdanyola, a l’Estrada de Rubí o al Mackintosh, el Cerebrum, el Zodiac o el Number One de Terrassa, o el Chic de Sant Cugat. I no diguem de Barcelona.

Entre els setanta i mitjan vuitanta, l’oferta d’oci era immensa i variada. Més tard van tenir el seu moment: Piu, Scorpios, Area Concor, Republica, ADN, A18, Park Paladium, Odeon, Bora Bora i tota l’aglomeració de sales i saletes de la Zona Hermètica. Amb la incongruència que anys enrere s’havia fet tancar la discoteca Aleph per tal de no molestar els veïns i amb la màniga ampla permesa a la Zona Hermètica, la molèstia es multiplicava per mil. Per alleugerir-ho mínimament, les nits del cap de setmana es tallava al trànsit la zona afectada.

Una hipotètica xifra, afegida als canvis que anava sofrint la societat, va desequilibrar el sistema. Deien els entesos que entre les tres sessions d’un cap de setmana, un negoci d’aquest tipus deixava a caixa, només amb les begudes alcohòliques, la quantitat d’un milió de pessetes. Comptant que l’alcohol era de garrafa i les begudes ensucrades de les més barates. Empaitant aquest mític milió i esperonats per les paraules del ministre socialista Carlos Solchaga –“España es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de Europa y quizá del mundo. No sólo lo digo yo, es lo que dicen los asesores y expertos bursátiles”–, varen proliferar tota mena de locals, bars musicals, carpes d’estiu, sales d’espectacles i altres comerços de l’estil. Anaven omplint les naus industrials que la crisi anava buidant.

Però, a més, l’efecte va ser contrari del tot, ja que la joventut, per definició, és jove, però no és ximple, i pel preu d’un cubata de la disco, comprant les ampolles i el gel al súper o a la benzinera, en tenia quatre, i d’aquesta manera va néixer el botellot. La cobdícia havia aconseguit desgavellar una de les formes de gaudir en llibertat que era l’oci nocturn.