La idea d’organitzar una
Exposició Universal que commemorés el primer centenari de la
declaració d’independència dels Estats Units fou comunicada al món pel seu president,
Ulysses S. Grant, el dia 3 de juliol de 1873. La celebració de l’
Exposició Universal del Centenari (com s’anomenà l’esdeveniment) fou confiada a la ciutat de
Filadèlfia (ciutat on va signar-se la Declaració d’Independència l’any 1776) i tindria lloc entre el 19 de maig i 19 de novembre de 1876, tot i que en realitat s’inaugurà el 10 de maig i es tancà el 10 de novembre. Dos dies després d’aquest anunci, el govern nord-americà va adreçar-se als representants diplomàtics acreditats a Washington per convidar als seus respectius països a participar-hi. Un total de 35 estats representats per més de 60.000 expositors confirmaren l’assistència al certamen, la primera
exposició universal que se celebrava fora d’Europa.
L’espai seleccionat per fer-la possible fou l’anomenat
Fairmount Park, una zona verda amb una extensió d’unes 115 hectàrees al costat del riu Schuylkill que discorre pel sud-est de
Filadèlfia. Aquí es construïren els cinc edificis principals al voltant dels quals s’organitzaren les set seccions en què s’estructurà el material a exposar. Aquesta ordenació, fugint del tradicional edifici únic que havia imperat en algunes de les exposicions anteriors, havia estat introduïda pel planificador en cap de la Centennial Exposition, Josef Schwarzmann. Amb tot, no era el primer cop que els objectes presentats a una exhibició universal s’ordenaven en àrees temàtiques perquè aquesta solució s’havia assajat a París el 1855. A
Filadèlfia, però, es consagrà definitivament com a fórmula estructural per a totes les exposicions posteriors.
També s’hi afegiren gairebé 200 edificis més que van ocupar els 37 estats de la Unió presents, els països participants i les empreses privades. Disposem de dades sobre el cost que va implicar la construcció dels edificis principals del complex i el valor dels contractes subscrits amb les empreses encarregades (gairebé 3,7 milions de dòlars), per bé que, en realitat, el cost final es disparà fins als 4,3 milions de dòlars si incloem les instal·lacions secundàries i la decoració.
[caption id="attachment_329487" align="alignnone" width="700"]
Pavelló espanyol a Filadèlfia 1876 construït pels enginyers responsables d’edificar les instal·lacions nacionals a l’exposició[/caption]
[caption id="attachment_329488" align="alignnone" width="700"]
Pavelló espanyol a Filadèlfia 1876 construït pels enginyers responsables d’edificar les instal·lacions nacionals a l’exposició[/caption]
L’exposició va ser inaugurada pel president Grant el matí del 10 de maig de 1876 amb una cerimònia molt en línia amb el tarannà nord-americà de grandesa, lluïment i espectacularitat. L’Orquestra Centennial, integrada per 600 músics i acompanyada per un cor de mil veus, interpretà la Marxa Inaugural que Richard Wagner havia compost especialment per a aquest esdeveniment. També foren interpretats els himnes d’alguns dels països assistents i el president Grant, després d’alguns discursos introductoris, donà per inaugurada la fira.
Espanya va acordar en Consell de Ministres del 20 de febrer de 1874 acceptar la invitació per assistir a Filadèlfia i ho feu no sense polèmica perquè, prèviament a aquest acord, havien sorgit veus contràries a la participació, fins i tot, dins del govern espanyol, emparades en dos arguments fonamentals: d’una banda, en la manca de recursos de l’Estat per suportar la despesa, i de l’altra, en la minsa incidència econòmica positiva (segons aquestes veus) que aquests esdeveniments tenien per als participants. Tanmateix, la presència estatal ja havia estat comunicada a les autoritats nord-americanes.
Les dependències oficials espanyoles construïdes a Filadèlfia estaven compostes, bàsicament, per dos edificis propis: l’anomenat Pavelló Espanyol (d’uns 800 m2), on s’exposaven maquetes, dibuixos i mapes de monuments espanyols i altres elements propis de la topografia i cultura espanyoles, i un edifici annex destinat a residència dels soldats del cos d’enginyers que havien estat els responsables de la construcció d’ambdues instal·lacions. D’altra banda, el gruix dels productes exposats varen ser escampats en els diferents pavellons de
l’exposició. Així, per exemple, Espanya disposà d’uns 850 m2
d’exposició addicionals a la Sala Principal, superfície considerada per la majoria dels responsables espanyols, així com la premsa i els expositors, com a ridícula tant pel nombre d’objectes aportats com per la quantitat de cases comercials i empreses assistents. En aquest mateix edifici, per exemple, els Estats Units comptaren amb 14.000 m2; Anglaterra, amb 4.500 m2; França, amb 3.250 m2; Alemanya, amb 2.800 m2, i Itàlia, amb 600 m2.
Espanya destacà a
l’Exposició Colombina un contingent molt important de participants, 4.129 expositors (gairebé un 7% del total registrat a Filadèlfia), en la segona representació més destacada del país (després del certamen de París que se celebrà dos anys més tard) entre els esdeveniments universals del segle XIX, excepció feta de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Aquesta significativa afluència, però, magnificà les deficiències organitzatives i de gestió de les instal·lacions espanyoles. Les crítiques a la gestió realitzada per les autoritats de la Comissió Règia en relació, per exemple, amb la superfície d’exposició disponible s’orientaren a acusar-la d’ineficient i descurada, qualificatius molt contundents que mai s’havien pronunciat fins llavors. La realitat mostrava que aquesta mancança d’espai començava a esdevenir crònica ja que es repetia de convocatòria a convocatòria i amenaçava ser un dels signes de distinció de la incompetència de les instàncies reials espanyoles com, dissortadament, va succeir.
No disposo de dades quantitatives directes sobre la presència d’expositors catalans a
l’Exposició Universal de Filadèlfia i, per tant, no és factible fer comentaris objectius sobre l’evolució d’aquesta variable en relació amb les convocatòries anteriors. Ara bé, en línia amb el cas espanyol i, a distància, sobre la presència de fabricants sabadellencs, he de pensar que aquesta concurrència catalana també fou notable i clarament superior a la registrada a
l’Exposició Universal de Viena, celebrada tres anys abans.
A petició del governador-president de la Comissió Provincial de Barcelona per a
l’Exposició Universal de Filadèlfia l’Ajuntament de Sabadell constituí una subcomissió d’Indústria que es cuidaria de fomentar la participació a l’esdeveniment americà. Nomenà com a president Joan Sallarès i com a vicepresident Josep de Calasanz Duran, essent vocals Joan Casanovas, Josep Badia, Baptista Corominas, Josep Voltà, Joan Claret, Joan Baqués i un tal Domingo a qui no ha estat possible identificar. Alhora, l’ajuntament també envià cartes a un grup de 47 de fabricants, industrials i comerciants locals per animar-los a viatjar als Estats Units. Sols com a dada de referència, en aquell moment, segons el Llibre de Matrícules Industrials de Sabadell, només la tarifa 3 (l’anomenada classe llanera) estava composta per 211 contribuents, tot i que s’hi incloïen algunes activitats industrials no tèxtils.
[caption id="attachment_329489" align="alignnone" width="459"]
Catàleg dels expositors espanyols guardonats a l’Exposició Universal de Filadèlfia. Incloïa els tres sabadellencs premiats[/caption]
La decisió, però, dels empresaris tèxtils (llaners o no) d’assistir a
l’Exposició Colombina encara es va fer a títol individual i no sota la cobertura del Gremi de Fabricants, cosa que ja succeiria a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. En el moment d’aquest certamen de Filadèlfia, el president del Gremi era Joan Sallarès i Marra, elegit el 1868 i amb mandat renovat fins a 1883. La durada d’aquesta presidència fou excepcionalment llarga i impossible de repetir-se a partir del “nou” Gremi sorgit de les reformes estatutàries de 1879 quan s’establiren mandats de dos anys que només es modificaren per causes molt excepcionals.
La relació definitiva d’expositors de Sabadell que acabaren tenint presència a Filadèlfia va ser aquesta: Casanovas e Hijos, Hijos de M. Planas, Juan Sallarès e Hijo, Hermanos Buxeda, José Badia, Serret y Turull, Serret y Turull, Joaquín Casanovas e Hijos, Corominas, Salas y Cía., J. Duran e Hijo, Hermanos Montllor i José Voltá y Vivé. Al marge, però, de la fabricació tèxtil es presentaren a
l’exposició dos conciutadans més que van participar segons aquesta classificació: Melcior Arnaus (elixir odontològic, compost de substàncies vegetals i fabricat pel mateix expositor) i Josep Serra i Font (licor de ratafia estomacal, compost de donzell).
La valoració global que van merèixer els industrials tèxtils sabadellencs en aquesta edició fou, en conjunt, positiva. Segons la crònica del moment efectuada per D. de Cortázar, la competència dels teixits catalans en les categories de cotó (matèria primera de la qual els Estats Units eren líders mundials en producció), llana i seda fou francament dura, atès que el cronista dedicà diversos paràgrafs de la seva narració a destacar la qualitat, la modernitat i les característiques dels productes nord-americans elaborats amb les tres matèries i que, segons ell, no tenien res a envejar als teixits anglesos francesos, belgues o catalans més ben valorats. Aquest cronista també destacà la qualitat i innovació que el país amfitrió aportava en relació amb la maquinària tèxtil i distingia especialment les màquines de teixir jacquard, de pintar teles o de fabricar mitges elàstiques. Però la competència dels nostres productes no procedia solament dels representants nord-americans o europeus, sinó també de l’interior de l’Estat espanyol que arribà a presentar, només en la categoria de teixits de llana, un total de cent expositors, inclosos els sabadellencs.
Pel que fa específicament als nostres representants, el nombre de fabricants locals guardonats en aquest certamen va ser molt baix perquè només podem esmentar les tres medalles de Bronze rebudes per Joaquim Casanovas e Hijos, Serret y Turull i Juan Sallarés e Hijo. Malauradament, doncs, la resta de participants sabadellencs no obtingueren cap reconeixement formal en aquesta exposició.
D’altra banda, les distincions atorgades al conjunt de la representació espanyola van ser inferiors a les aconseguides a Viena tres anys abans. Ho foren tant en valor absolut (907 guardons a Filadèlfia contra els 1.090 de Viena) com en relatiu, ja que en aquest esdeveniment nord-americà el nombre de participants de l’Estat s’havia duplicat amb escreix comparat amb el de l’exposició de 1873. Segurament no és possible identificar un únic factor que expliqui aquest resultat, però recordaré que la manca d’espai patida pels expositors d’aquesta edició, la nefasta organització i atenció a la seva promoció, i, segurament, les modificacions en la normativa de concessió de premis introduïdes per les autoritats nord-americanes podrien haver constituït el còctel que explicaria la reducció dels guardons aconseguits per part de la representació espanyola i catalana.
[caption id="attachment_329490" align="alignnone" width="449"]
Josep Roca i Galés fou escollit per la Junta del Foment per viatjar amb una omissió que visità l’Exposició Universal de Filadèlfia[/caption]
El 10 de novembre, sota una intensa pluja, el president Ulysses Grant va fer el discurs de cloenda d’aquesta magnífica fira que fou visitada per uns deu milions persones, una xifra molt rellevant si tenim en compte que la població de la ciutat de Filadèlfia era llavors d’uns 600.000 habitants. La quantitat, però, encara estava lluny dels èxits d’assistència assolits per altres celebracions, inclosa la segona fira universal celebrada en territori nord-americà (Chicago, 1893). Tot i això, havia estat una celebració molt important per als Estats Units amb la commemoració del primer centenari de la seva declaració d’independència i pel fet d’haver demostrat a la comunitat internacional que estava davant una autèntica potència destinada a adquirir un protagonisme crític en els anys següents. Com a signes concrets d’aquesta puixança nord-americana trobaríem, per exemple, el gran nombre de novetats tecnològiques que les seves empreses (i també altres potències) havien exhibit a Filadèlfia. Només cal recordar el telèfon d’Alexander Graham Bell, el telègraf de Thomas Alva Edisson, la presentació de la màquina d’escriure Remington o, en una categoria no tecnològica, la salsa de tomàquet de Heinz (el popular ketchup).
Mentre tot el que he relatat succeïa a Filadèlfia, a Barcelona, per exemple, aquest 1876 fou fundada l’empresa Societat Anònima Damm per un matrimoni d’alsacians arribats a la ciutat cinc anys abans fugint de la guerra francoprussiana. També a la capital catalana es va inaugurar el mercat cobert del Born, la primera construcció de la ciutat realitzada íntegrament amb ferro. Era obra de Josep Fontserè, que havia guanyat el concurs públic convocat per l’ajuntament el 1869. Fontserè s’havia inspirat en els edificis de les Halles de París per proposar aquest disseny. Finalment, també a Barcelona, el 7 de juliol, 29 sastres encapçalats per Fulgenci Medina fundaren una associació gremial: la Sociedad Mútua de Maestros Sastres de Barcelona La Confianza, creada a imatge de la que existia a Madrid des del 24 de novembre de 1865. Dos anys després, el 1878 començaren a editar una publicació en forma de butlletí (La Confianza), que més tard es convertí en revista.
Per la seva banda, en el moment de la celebració de Filadèlfia, Sabadell era una ciutat amb quelcom més de 14.000 habitants on Jaume Molins i la societat “Bofí y Armengol” iniciaren les construcció de sengles indústries i Francesc Duran i Cañameras produí el seu primer teler mecànic. Aquell any, l’Acadèmia Catòlica (fundada per Fèlix Sardà i Salvany sis anys abans) reprengué les seves activitats després que fossin suspeses amb motiu de la proclamació de la Primera República (1873). També s’executà el projecte i fou col·locada la primera pedra de l’edifici que havia de substituir l’antic santuari de la Mare de Déu de la Salut. Malauradament, en acabar la construcció (1879), la taulada del nou temple s’esfondrà i va haver-se de fer un segon projecte. A casa del tartaner Silvestre (carrer de Sant Pau) començaren a produir-se, aquest any de 1876, una sèrie de trobades periòdiques d’una colla d’amics artistes entre els quals es trobaven Ramon Quer, Antoni Oliver, Josep Espinalt, Joan Vila Cinca i Joan Figueres que foren l’embrió del que el 1880 esdevingué l’
Acadèmia de Belles Arts, sorgida sota la tutel·la de l’Ateneu Sabadellès i amb un primer president en la figura d’Antoni Oliver i Turull.
Per acabar, una anècdota curiosa que afectà un dels nostres expositors a Filadèlfia, Melcior Arnaus. Amb data 8 d’abril de 1877 (el certamen americà recordem que havia acabat el 10 de novembre de l’any anterior) el comissari regi espanyol de l’exposició, Francisco López Fabra, comunicava al nostre alcalde, Josep de Calassanç Duran i Mimó, que es donessin instruccions per retirar i entregar al seu propietari (amb el justificant de recepció que acompanyava la carta degudament signat) els objectes que havien viatjat des de l’Exposició de Filadèlfia després de ser-hi exposats. La carta tingué resposta de l’alcalde amb data 13 d’abril tot confirmant que el cap de l’estació de Sabadell havia lliurat a l’esmentat Arnaus les seves pertinences i que havia obtingut la seva signatura en el corresponent rebut. Així de ràpid anaven les coses llavors…
(*) Aquest article està extret de l’obra de Jeroni Benavides “Sabadell i les exposicions universals del segle XIX (1851-1900)” que juntament amb “Sabadell i les exposicions espanyoles i internacionals de Barcelona (1827-1929)” han estat recentment publicades. El lector interessat trobarà a la venda ambdós volums a la llibreria Llar del Llibre de la nostra ciutat.
