FOTOS | Crit d'alerta dels artesans de la palma per la "pèrdua" de la tradició: "Ja només hi ha palmers a Can Puiggener"

Una tradició que ha passat generació rere generació i que ara perilla. Les mans de la Maria C. i les de la seva neboda, també Maria, trenen la palma a una velocitat quasi imperceptible. Ho van aprendre quan eren petites, un llegat familiar que s’ha mantingut viu any rere any i que ara temen que s’apagui. “La meva filla de 12 anys ho sap fer des de petita, però no ho vol continuar. No surt a compte, i no crec que continuem”, admet la Maria, resignada.

Sabadell va tenir un pes fort en l’artesania de la palma, una feina estacional però que donava per viure unes setmanes intenses. “Anys enrere en fèiem mig miler, i es venien fins i tot les fulles que sobraven”, recorden. Avui, la realitat és una altra: cada any n’acaben llençant desenes perquè no es venen. Elles són de les últimes artesanes que queden a la ciutat i, des de les festes de Nadal, treballen hores i hores a casa seva afinant cada detall, cosint fulles i elaborant guarnicions. “Només queden palmers a Can Puiggener, però això s’acaba. No hi ha relleu”, lamenten. Una tradició que, a Sabadell, havia tingut molta força. “Hi dediquem moltes hores i les venem a preus molt baixos. És normal que les noves generacions no s’hi vulguin posar”, assenyalen.

Una d’elles n’ha fet un centenar. Havia decidit deixar-ho, però una situació familiar l’ha obligat a buscar un sobresou. L’altra s’hi ha llençat de cap: en porta 300 i encara ara, mentre és a la parada, aprofita cada estona per continuar trenat, sobretot les més petites, de solapa i de cotxet, les més demanades. “Les petites encara funcionen, i les de cotxet per als nadons també”, explica. Per captar l’atenció dels infants hi incorporen petites joguines i detallets, però la majoria de nens ja no volen la palma ni el palmó. S'estimen més demanar els diners als padrins.

Veïns i compradores que s’aturen a la parada comparteixen la mateixa sensació: la d’una tradició que va a menys. “Jo en compro cada any perquè em fa pena que es perdi. És una tradició que vivíem molt tota la família meva àvia”, diu la Pilar Aparicio, veïna de Can Feu. Al seu costat, en Jaume Coll observa les palmes grans: “De petit, no imaginava la feinada que hi ha al darrere. És una autèntica obra d'art”, destaca. La Maria n’assenyala una, la més gran i elaborada que ha fet enguany i que ha venut in extremis: “Aquesta és la més gran que he fet. Són 40 euros i m’ha implicat vuit hores de feina. Que algú se l’endugui és un orgull, poques n’hi haurà a Sabadell com aquesta.” Tot i això, admet que no sap si l’any vinent tornarà a muntar parada. “Si no hi ha relleu, la tradició morirà amb nosaltres”. Mentre això no passi, un any més, les artesanes segueixen trenant, fulla a fulla, intentant retenir entre les seves mans una tradició que "s'esvaeix".