Quan el Parkinson no és rival a l'altra banda de la taula de ping-pong

A Joaquín Valenzuela ningú el crida pel seu nom. "Fins i tot la seva dona li diu Jota", confessa l'Enric Peiris, entrenador al Club Tennis Taula Sant Quirze. Els dimarts i dijous al matí, al voltant d'una quinzena de practicants s'acosten a les instal·lacions del carrer del Penedès per exercitar el canell i exhibir el seu talent amb la pala. Són els grups de Gent Gran i Parkinson, dos col·lectius que han format una família més enllà de l'esport. "Venir aquí permet contactar amb gent. Però m'agraden molt els reptes. No deixo guanyar ni al parxís", avisa el Jota. Empès per l'adrenalina, va decidir fer un pas més, pensant en la competició. De campionats de Catalunya fins a certàmens internacionals. La disciplina li ha permès descobrir països que no havia trepitjat abans. "He estat a Alemanya, Itàlia... Vaig quedar cinquè del món als dobles mixtos, amb una companya de Torelló. T'ho passes molt bé als dobles!". Ara, mira a Shanghai, on competirà a finals d'octubre.

Ell s'havia dedicat tota la vida professional a l'advocacia i era més de la pilota taronja, fidel companyia en la seva etapa com a entrenador de bàsquet. "Fins fa dos anys i mig no agafava la pala ni al càmping", riu. Primer, va començar a Castelldefels. "Era molt lluny i es va començar a formar el grup a Sabadell. Ara, aquí a Sant Quirze", repassa. Les portes estan obertes per a tothom. S'hi entrena gent a partir dels seixanta, però també hi ha gent més jove. El Juan Navas ha començat fa poques setmanes i ja està absolutament enganxat, demostrant la seva habilitat. "És un esport addictiu. I el pot practicar tothom", destaca. Al Jota li van diagnosticar Parkinson fa prop d'una dècada. "Ja és major d'edat, pot anar sol", ironitza rient. Fa uns anys, se li han manifestat amb més força les implicacions de la malaltia. "El bitxo s'ha apoderat de mi. Va ser llavors quan vaig començar a venir aquí. A socialitzar molt. I conèixer gent", reitera. Viatjar, a més, l'obliga a mantenir-se actiu i desplaçar-se pels hotels i les ciutats amb autonomia.

L'Enric és un enamorat del tennis taula. A més d'instruir la colla, també juga amb els veterans del club. Ha aconseguit un compromís total del grup. "Aquí, la competició és secundària. El més important és que tots se sentin a gust. No hi ha friccions ni lesions, però hi ha competitivitat", avisa el míster, que destaca que cada vegada hi ha més literatura científica. Per a molts, l'esport ha esdevingut una espècie de teràpia per atenuar les seves patologies. "Al voltant de les competicions es fan congressos i xerrades mèdiques sobre l'impacte de la pràctica del ping-pong per a gent amb Parkinson", confirma el Jota. Ell ha notat beneficis físics, tot i que l'atzar també hi juga un paper. "Hi ha dies de tot. En ser una malaltia molt fluctuant, hi ha dies que pots guanyar algú més bo. Al Federer això no li passa. Quan tinc jo un dia dolent, doble pastilla", recepta amb sentit de l'humor. "Si no mous els braços i les cames, deteriores molt el moviment i empitjores. Aquí t'actives. És un esport que practiquen els astronautes, perquè t'obliga a tenir molta resposta cognitiva", diu.

La iniciativa va arrencar el setembre del 2024. Primer, al Club Natació Sabadell. Molts practicants són de Sant Quirze i el trasllat va ser relativament senzill. "Vam buscar un club més petit on fer coses. Venim de 10 a 11.30 hores". A la sala no tot són partides ràpides. "Quan arriben, fan estiraments. També es fan exercicis de sensibilitat i coordinació. Al final, es deixen fer partits lliures", diu l'Enric. Quan ell marxa, alguns fins i tot esgoten els últims minuts disponibles per fer dobles. El punt fort del Jota és el revés. El Josep i l'Ignacio, també amb Parkinson, el repten a la següent ronda. Mentrestant, demostra les seves virtuts amb servidor, compartint un intercanvi de cops que ha quedat a les portes de la remuntada. "Queda pendent tancar-ho", m'acomiada satisfet.