Sempre he pensat que les llàgrimes de paper et permeten exterioritzar el dolor individual i compartir-lo amb els altres, a través de mots escrits. En el context de la mort d’un ésser estimat també poden servir de diàleg intern amb un mateix, per saber com et sents en la seva absència i calmar la ferida oberta pel vincle que t’unia a ell.
La notícia de la mort accidental del Toni Gavarró, fa tot just unes setmanes, ens ha sobtat a tots. La darrera vegada que ens vam veure va ser el mes de novembre passat. Era el dia de les eleccions i se’l veia animat.
Durant anys havíem compartit hores de dansa, primer al Creu Alta Club i després a l’escola Bots. Devíem ser un grup d’una vintena, uns més joves, d’altres més grans. Les coreografies de la Montse eren l’antídot perfecte per motivar-nos a parlar sense paraules i expressar-nos amb el cos. Cada un de nosaltres érem una peça dins el conjunt. Recordo l’energia que desprenia el Toni i com se’ns contagiava, perquè portava el ritme a la sang.
En una ocasió, a causa de la meva feina de periodista, vaig entrevistar-lo com a metge del laboratori del Taulí, per a un reportatge sobre la lluita contra la sida a Sabadell (Quadern, febrer de 1994). Des de la seva experiència professional podia fer un diagnòstic clar. “Ja no es tracta de tenir la malaltia a prop, sinó que convivim amb ella, a la nostra mateixa ciutat, sense ser-ne del tot conscients”, em deia el Toni, que es preocupava pels altres i sabia que, en medicina, l’avenç sempre és col·lectiu. Per això aquell dia em va voler parlar també de les llàgrimes d’esforç i d’esperança, perquè els metges, en un futur proper, puguin trobar-hi remei.
Segurament, si unim totes aquestes llàgrimes podrem mantenir el seu record encara més viu.
