Encara vivim la ressaca d’una colla de valents que plantaren la tenda a la plaça per dir-nos que estaven indignats. Si te’ls escoltaves una mica, sembla que estan indignats per tot i de tothom. Indignats contra els polítics, els banquers, les retallades dels pressupostos, el fer i desfer del mitjans de comunicació, dels canals de participació, de la democràcia … i moltes coses més.
Amb filosofia assembleària s’ha demostrat que no es va enlloc. Dos dies a l’aire lliure pot tenir un cert crit d’atenció i fins i tot pot semblar simpàtic i divertit i engrescador, però així no es tira endavant el país. Als indignats els ha faltat lideratge i organització, però han demostrat que encara hi ha qui no ha perdut el dret de la reivindicació, han demostrat que tenen veu assenyada i que creuen que un món millor és possible.
El que em preocupa és que la majoria “no indignada” ja no som capaços de rondinar, hem perdut la capacitat de manifestar la nostra indignació davant els petits abusos de cada dia.
Que ens apugen el preu de l’oli, de la fruita, de les patates o de les sabates: “tot s’apuja, ja se sap”. Que ens cobren les bosses de plàstic: “ho cobren tot, no s’hi pot fer res”. Que ens retallen el sou, les pensions o ens apugen els lloguers, diem que “és llei de vida”.
Gran part de la població subsistim relativament bé, mitjanament bé, o força malament, però tots plegats hem perdut part de la sal de la vida, hem perdut la capacitat de reaccionar enfront quelcom que ens perjudica, el justet que no ens faci massa mal.
Em deia un petit botiguer de barri: “Quan les dones no rondinen si els apujo l’arròs, és que el país va malament”.
Ara el país va malament i els ciutadans d’aquest país molt pitjor.
